El diumenge defenem el nostre lideratge contra l’Oviedo. Podem guanyar o perdre, però sabem que eixirem a per totes, que no especularem, que este és un grup amb mentalitat guanyadora, que fins i tot els arreplegapilotes són conscients que l’únic rumb possible de club i equip apunta a Primera.
Els nostres jugadors s’esforcen per oferir-nos la seua millor versió. Tenen talent, ho saben i ho volen posar en valor al servici d’una esquadra cridada a fer història, d’una graderia que mereixia recuperar la senda de la il·lusió. Ho han fet possible cadascun d’ells. Uns amb més llustre, uns altres de forma més discreta. En tot gran equip, en el futbol i en la vida, hi ha qui cava clots, qui tira línies i qui conta històries per les nits que humitegen els ulls dels companyons. Poder, intel·ligència i poesia. Açò és este Llevant, amb un patró que sap que té entre mans, i què s’espera d’ell, que ha tingut l’encert (sempre lloable) d’analitzar els seus vímets i entendre que ha d’adaptar-se ad ells, que seria un crim no treballar tàcticament per a que estos xicons desplegaren tot el futbol ofensiu que porten en les seues botes.
I hi ha marge de millora. Ens fan mal per les bandes i en la pilota parada. Cal millorar eixes facetes. A poc a poc. També hi ha futbolistes que tindran un major protagonisme, segur: l’equilibri d’Iborra, les rematades d’Espí, la classe de Dela, la visió de Lozano, la desimboltura dels més jóvens, l’electricitat de Fabrício, el talent de Pablo, el sacrifici d’Iván, el recorregut d’Algobia… La plantilla no és molt llarga, però li sobra ambició i ganes de fer història. Calero ho sap i està gestionant eixes emocions per a enfocar el potencial de tots ells en la bona direcció. Todo va a salir bien.
• CALLEJA RECLAMA EL SEU DEUTE. Torna a Orriols, el diumenge. Als cinc partits que el portara Miñambres, per a substituir a Nafti, ja escriguí que no era una bona opció. Posaren un Ferrari en les seues mans i fracassà. Ni tingué ambició ni tragué la millor versió dels futbolistes. No feia carburar a l’equip. El trauma de l’ascens fallit davant l’Alabés no fon culpa de Róber Pier, dels àrbitres ni de Villalibre. Eixe partit maleït fon un resum de la temporada: en lloc d’anar per la victòria, el Llevant intentà mantindre l’empat. Qui juga amb foc es crema. Hui, a bou passat, crec que ens vingué bé aquell desenxís. L’ascens hauria emmascarat la situació econòmica i hauria mantingut les males pràctiques que ens portaven a l’abisme. A vegades la història succeïx així. Miñambres i Quico el mantingueren en el càrrec, a pesar de tot, per al curs següent. Apostaren fort per ell. Necessitaven que triomfara per a no quedar ells en evidència, que l’havien avalat, en una concatenació de males decisions. Però la situació superà tots els límits i calgué destituir-lo. Calleja es comportà en Orriols d’una forma educada però també supèrbia. La veritat és que la seua eixida era imprescindible per a regenerar la part deportiva de l’entitat. Ara ha denunciat un impagament. Té tot el dret, per descomptat. També hauria pogut entendre la situació (que ell visqué des de dins) i empatitzar amb el llevantinisme, després d’haver sembrat tanta decepció. Pogué renegociar els pagaments, arrimar el muscle, tirar un cable. És u dels pitjors entrenadors que recorde en Orriols. El Llevant pergué una milionada amb el seu fracàs, que fon el nostre, i, aixina i tot, l’entitat (contra el meu criteri i el de molts altres) tingué una paciència proverbial amb ell. Té tot el dret, per descomptat, de tirar-nos al jutjat. Nosaltres també tenim el nostre de dedicar-li una clamorosa xiulada per a recordar-li que ni tan sols tingué una paraula amable en el seu comiat ( https://www.superdeporte.es/levante-ud/2024/02/19/calleja-despedida-verano-facil-habria-98386104.HTML) per a la hinchada que hagué de patir-lo durant any i mig.
Foto © Llevant UD
