Aplegà la primera derrota, en la Romareda. I feu mal, per inesperada, per immerescuda. El Llevant pugué anar-se’n al descans amb un marcador d’escàndol. Generà futbol i ocasions per a això. Perdonà. Qui perdona, la paga. Això és aixina. És més vell que el fil negre.
Error de Lozano? En la segona mitat, el Saragossa dominà sense massa perill, però s’emportà la victòria. Lozano perdé un baló en atac. Açò els passa als futbolistes que intenten crear superioritats per a que algun company puga mirar als ulls al porter rival. El problema no fon eixe –encara que alguns assenyalen al de Natzaret–. L’equip no va saber fer la transició defensiva, no encertà a frenar la contra. En el 70’ Calero havia tret a Oriol Rey del camp. Ningú entengué molt bé per quina raó. No vullc pensar que la decisió obeïsca a jerarquies del vestidor que llastren a l’equip, com que Pablo siga intocable. Però era ell qui havia desaparegut en la segona mitat. Blanc i en botella.
El peatge de Calero. L’àrbitre xiula dins alguna cosa que és fora, el davanter erra a soles davant el porter, l’entrenador s’enganya en un plantejament. Açò és futbol. No hi ha futbol sense erros. Forma part del joc. I ho entenem tots. O quasi tots. Calero s’equivocà amb els canvis. És un erro humà. Allò de les jerarquies, no: ha d’alliberar-se d’eixos equilibris, que no són més que un peatge que ell no té per què pagar. Està fent una bona faena. Cap rival ha sigut superior al Llevant i objectivament mereixem més punts dels que en portem (Eibar, Cadis, Saragossa…). Estem en la senda i tenim un equipàs, però han de jugar els millors, sense mirar noms ni fitxes ni altres condicionants. És senzill de dir i difícil de fer, però Calero haurà, a més, de traure el millor futbol de cada jugador, explotar tot el potencial. Una de les claus dels equips exitosos passa perquè molts dels seus integrants estiguen en un moment dolç de les seues carreres.
Guardar l’esquena. Una altra consideració: els equips que tenen molt de talent en la part ofensiva han d’anar a espai amb guardar l’esquena. La temptació és anar-se’n cap avant i desatendre-la. És normal. Si Andrés García i Pampín van a ser dos carrilers de llarg recorregut, com pareix evident, caldrà afinar un sistema de cobertures que done garanties a Andrés Fernández. Este ha sigut un dels talons d’Aquil·les de l’equip fins al moment. Oriol Rei és molt bo, però encara no és Valverde ni Busquets, com per a deixar-lo a soles en la contenció i ficar en l’onze a cinc futbolistes sense a penes recursos defensius, als quals se sumen dos laterals ofensius. Per una altra banda, no pareix pràctic que Andrés i Pampín apleguen a la línia de fons si no hi ha rematador, si prop de l’àrea només hi ha futbolistes de toc i elaboració. En realitat, sí que hi ha rematador, amb un potencial enorme, però fins a la data ha sumat 45 minuts en tres partits. Li diuen Espí. Un ariet poderós, a més, obri altres possibilitats perquè obliga a tindre a dos centrals pendents d’ell.
L’Almeria de Rubi arriba tocat. Però és un gegant adormit. No estarà Marc Pubill, però sí Melero. I també Melamed, Luis Suárez o Baptistao. L’assumpte de les transicions defensives, que hem analitzat, serà més important que mai. És un repte considerable, però no hi ha ascens sense Orriols convertit en un fortí. I este Llevant no és inferior a ningú.
