Fa una setmana, la nit del 28 de maig de 2025, a penes uns minuts abans de complir-se els set mesos de la pitjor catàstrofe que hem conegut els valencians en dècades, amb 228 morts, la diputada de VOX a les Corts Valencianes Teresa Ramírez va decidir celebrar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat Valenciana per a 2025 amb una cançó molt especial: “Si tuviese que poner banda sonora a mi intervención, pondría Coldplay: ‘Viva la vida’”. La menció va causar indignació i escarafalls entre els grups parlamentaris de l’oposició. “Viva la vida”? De veres? Era precís, eixa referència?
També va dir que “estamos de enhorabuena todos los valencianos…, son unos presupuestos para toda la Comunidad…, estos presupuestos son los que los valencianos nos han solicitado”, i va resumir algunes de les prioritats irrenunciables que havien aplicat en les seues negociacions amb el Partit Popular. En els dos primers apartats, sobre el paper, podem estar tots d’acord: són uns pressupostos que augmenten notablement les inversions en Sanitat i Dependència… Però, alhora, també va destacar les retallades als sindicats i la patronal valenciana, a la qual s’han retirat, entre altres, línies per a la implantació de plans d’igualtat; o l’eliminació del 50% de les ajudes en Cooperació Internacional, en paral·lel a la disminució de les partides destinades a l’acollida i integració de menors migrants.
Se li va oblidar, no obstant, ressaltar altres fites assolides per la seua formació, com ara l’eliminació de les ajudes a associacions dedicades a la memòria democràtica; la reducció d’inversions destinades a la lluita contra el canvi climàtic; la supressió de l’ecotaxa a la central nuclear de Cofrents, renunciant a uns ingressos anuals de 14 milions d’euros –a diferència del que fan altres comunitats autònomes governades pels conservadors–; la retirada de partides a perilloses entitats que es dediquen a aprofundir en l’autogovern valencià, com la Càtedra de Dret Foral i l’Associació de Juristes Valencians; la reducció de 3 milions d’euros a l’IVAM i de 6 milions a l’Institut Valencià de Cultura -amb tot el que això implica per a l’art, la música, l’audiovisual i les arts escèniques valencianes-; o també l’ofegament de la promoció del multilingüisme i el valencià en l’àmbit social i literari, amb l’eliminació d’ajudes per valor d’un milió d’euros a organismes com la Fundació Full, la Fundació Bromera i la Fundación Max Aub.
Sí que va traure pit, en tot cas, d’una de les seues mesures estrela: “Por primera vez se recorta lo que prometimos, el presupuesto de la Academia Valenciana de la Lengua. Hemos de acabar con la imposición. Sí a la libertad lingüística”. N’hi ha tanta, d’imposició, que no es dignà ni a dir en valencià el nom de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, no siga cas que s’intoxique pronunciant paraules d’eixe infecte parlar que no val res per a ella. I estos són uns pressupostos per a tots els valencians? Els que tracten d’humiliar, arraconar i erradicar la llengua històrica del poble valencià? Els que liquidarien, si pogueren, l’autogovern del poble valencià? “Son unos presupuestos… para que Valencia brille”, va finalitzar la senyora Ramírez. Quina brillantor veu en una València que renuncia a la seua identitat i als seus fonaments històrics més bàsics?
El que pareix que no sap la senyora Ramírez, en el seu desconeixement de les llengües, és que “Viva la vida” de Coldplay no és, en realitat, una cançó alegre, sinó més prompte tot el contrari, una reflexió sobre la importància de reconéixer els errors comesos. Parla d’algú que abans tenia poder (“Jo solia governar el món / Les mars pujaven quan jo ho ordenava”), però que ha caigut als inferns (“Ara pel matí dorm a soles / Agrane els carrers que solia posseir”); d’algú que manava (“Sentia la por als ulls dels meus enemics / Escoltava les multituds mentres cantava”), però que ja no ho fa (“Ara el vell rei ha mort”). I els “ooh, oooh, ooooh, oooh, ooooh, ooh” no són d’alegria, sinó de pena i de culpa per la glòria perduda. Compte que no els passe el mateix als qui ara celebren no sé sap ben bé què…
Foto de portada: El vinil de Coldplay en què es troba la cançó “Viva la vida”
