Entre un i altre vers, mentres escriu frenèticament en les hores més altes, pensa que perfectament podria quedar-se a viure en esta ciutat. Li agrada el clima, sobretot eixa primavera que sembla eterna i que tant s’allarga, i un hivern sovint com de broma, amb eixa benignitat tan diferent a la gelor tan incòmoda de Castella, i que tants mesos ocupa.

Per agradar-li, a Félix Lope de Vega fins i tot li agrada la casa on viuen, en eixa via estreta, quasi oculta, al cantó del carrer que diuen de la Corretgeria, molt prop de la Catedral. I li agrada la ciutat en si mateixa, populosa i vibrant, amb eixe aire que ell intuïx italià -encara que mai ha estat a Itàlia– i que percep com un gràcil contrapunt a l’aridesa del paisatge -i també del paisanatge- del seu propi país.

Però també troba a faltar l’ambient de la Cort, l’efervescència tan procliu al desorde amorós que ell tant practica, el xafardeig continu dels salons o les tavernes, i la intensa vida teatral que capitalitza els anhels i les ànsies de triomf de tants actors i autors, com un pelegrinatge cap a l’èxit que fa de Madrid la plaça més desitjada, i que contribuïx al llustre i la importància pública d’eixa ciutat.

En qualsevol cas, la València on ara viu és, junt amb Sevilla, les dos úniques urbs de la península que poden plantar cara a Madrid en la rellevància de l’activitat teatral. De fet, quan va ser condemnat a l’exili per dos anys del Regne de Castella i huit de la villa de Madrid, Lope va triar València com a destí precisament per la vivacitat del seu ambient teatral, i a ella va aplegar en desembre de 1588, als 26 anys, acabat de casar amb Isabel de Urbina.

Ara, poc més d’un any després d’aquella arribada, rememora en la nit valenciana i insomne els fets que el portaren a patir eixa sentència infamant, el procés iniciat contra ell per l’empresari teatral Jerónimo Velázquez arran d’uns escrits difamatoris —cartes, sàtires, sonets — eixits de la seua més que esmolada ploma contra el mateix Velázquez i la seua filla Elena, amb qui Lope va mantindre una relació carregada d’amors i d’odis.

Però esta nit preferix oblidar tot allò, llevar-s’ho de davant com qui espanta un mal pensament, i seguir versant a la llum d’un cresol la seua primera obra de temàtica valenciana, El Grao de Valencia, nascuda no només del seu immens talent, sinó de la inspiració que li han procurat els relats del seu amic Guillem de Castro, capità de la guàrdia costera. Ell i altres dramaturgs valencians —Gaspar Aguilar, Cristòfol de Virués, Carles de Boïl, Francesc Tàrrega— han sigut el millor consol en este exili, i Lope els deu l’acollida generosa, les freqüents ajudes materials (moltes en els primers mesos), i sobretot un creixement com a creador que —tot i que ell encara no ho sap— definirà la seua producció futura, el perfeccionament, les noves tècniques i les noves direccions del teatre renaixentista que d’Itàlia arribaven, i que des de les comèdies dels seus amics i col·legues valencians Lope interioritzarà i vampiritzarà amb el geni prolífic i fecund que porta dins.

Cada dos o tres setmanes envia una nova obra a Madrid, cada huit o deu dies sent que torna a enamorar-se perdudament d’una nova dona de la que consolida una visió o que acaba de creuar-se pels carrers de València. Casades, fadrines, jóvens, madures. A totes afalaga amb el seu vers encés, amb la seua parla castellana, tan de moda. D’algunes aconseguix el tracte carnal que per dins el crema. La seua grafomania només es comparable a l’ànsia fornicatòria que el traspassa, com un rellamp perpetu. Escriu tant com desitja, artísticament crea tant com lúbricament fantasieja.

Ara en la nit relaxa el seu pensament i continua escrivint El Grao de Valencia. Vol fer l’homenatge a la terra que l’acull, quan no sap que anys a vindre el bon record li farà escriure La viuda valenciana o Los locos de Valencia:

Sin duda que aquesta tierra

debe de ser paraíso

donde el cielo, en parte, quiso

mostrar el poder que encierra.

Per a alegria dels pares i per a estimar-se encara més la ciutat, a València ha nascut fa pocs mesos la seua filla Teodora, batejada en la parròquia de Sant Esteve. Afortunadament no presenciarà el futur tràgic i breu de la xiqueta, la seua mort a Toledo, ja lluny de València, a penes un any després d’esta nit plàcida, sense núvols, ni intuïx el dolor que parirà en forma de versos:

Mi bien nacido de mis propios males

retrato celestial de mi Belisa,

que en mudas voces y con dulce risa

mi destierro y consuelo hiciste iguales.

Ja s’albira certa claredat en el tros de cel que Lope veu per la finestra. La nit acaba i deixa la ploma, tanca acuradament el tinter, neteja amb un drap untat en oli els menuts estralls que embruten de gotes la taula. Guarda els papers. Demà anirà al Corral de l’Olivera, en eixe carrer que ja alguns diuen de les Comèdies, potser al dels Santets, que diuen que també tindrà representacions, per ser vespra de festa. Li agrada molt passar hores i hores en tot eixe vèrtex de l’activitat teatral valenciana. Espera retrobar-se amb els seus i benvolguts nous amics. També tornar a vore a eixes dos o tres dones que darrerament tant li agraden i amb les que ve jugant, i seguirà fent-ho. Es gita en silenci al costat de la seua dona. Lope sent que és moderadament feliç. València li agrada.