En commemorar-se en 2018 el sisé centenari del traspàs de Bonifaci Ferrer, general de l’Orde de la Cartoixa i germà de Vicent Ferrer (elevat a la santedat pel primer papa Borja, Calixt III), li vaig dedicar una biografia que em va fer topar amb un altre pontífex que es feu molt present en l’agitada vida dels Ferrer, tant a la cúria pontifícia d’Avinyó i Castella com al Regne de València, a Peníscola, on Benet XIII, nascut a la vila aragonesa d’Illueca com a Pedro Martínez de Luna y Pérez de Gotor, romangué entre el 1411 i el 1423 al castell de l’Orde de Montesa, d’origen templer.
Aquell papa aragonés fou, en part, un altre papa ‘valencià’ , ja que es va recórrer tot el regne durant la darrera fase del Cisma d’Occident sense deixar d’aspirar a ser reconegut com a únic papa legítim en la Càtedra de Sant Pere, des de la seua posició a Peníscola. Un llarg peregrinar que s’inicià quan fou escollit com a successor de Climent VII el 1394 a Avinyó; continuà en fugir de la capital del Roine el 1403 i finalitzà en deambular per terres ibèriques fins a establir-se definitivament a la localitat fortificada del Baix Maestrat.
Mentrestant, el Cisma de l’Església seguia dividint en dos (i fins a tres) obediències el catolicisme europeu, moment en què Benet XIII, també conegut com el Papa Luna, exercí –diguem-ne– com pontífex de proximitat, atenent de prop les necessitats espirituals, temporals i administratives dels seus súbdits, particularment els valencians, com bé han estudiat Ovidio Cuella, Juan Bautista Simó i sobretot Estefania Ferrer, mitjançant el butlari valencià, encara inèdit i compost ni més ni menys que per 791 butles pontifícies.
El crani del papa Benet XIII, Pedro Martínez de Luna, parcialment momificat, que actualment es conserva a la vila aragonesa de Sabiñán, prop de la seua localitat natal d’Illueca, a una huitantena de quilòmetres de Saragossa
Així doncs, el Regne de València i, per extensió, els altres territoris de la Corona d’Aragó, Castella i Navarra, arribaren a tindre de manera molt seguida fins a tres papes en soli pontifici: els dos posteriors canònics —els Borja a mitjan i final segle XV— i un altre considerat com a antipapa, ja que fou fulminantment destituït en el Concili de Constança de 1414-1418, d’idèntica forma que els seus homòlegs cismàtics Joan XXIII i Gregori XII. En este sentit, cal dir que a terres valencianes (com a la resta de l’actual Espanya) mai no s’ha gaudit d’un papa itinerant com ho fou durant tants anys Benet XIII, almenys mentre fou reconegut per una part dels Estats europeus.
Curiosament, els tres papes, els Borja i el Luna, compartixen, per uns motius o uns altres, una llegenda negra semblant, tot i que, en línies generals, no van ser pitjors que els seus antecessors o successors. Res més lluny de la realitat. Però potser ara, des de la recent del papa Francesc, cal recordar-los a tots tres: el primer aragonés de nació, el segon de la Torre de Canals i el tercer de Xàtiva (Alexandre VI). Però la història no acaba ací…
Les restes funeràries dels papes Borja es conserven en una capella de l’església de Santa Maria de Montserrat de Roma
Encara n’hi hagué un quart papa ‘valencià’, triat i ungit, a més, a la mateixa Peníscola: Climent VIII (1423-1429), el nom oficial que va prendre el cardenal Gil Sánchez Muñoz, de Terol, amb l’aquiescència interessada del rei Alfons el Magnànim, d’acord a la seua ambiciosa política mediterrània, tot i la reprovació general de la feligresia del moment. Duraria pocs anys, en tot cas, ja que este nou papa acabaria pactant la seua abdicació i reconeixent el pontífex sorgit del Concili de Constança, Martí V, de manera que Gil Muñoz passà a ser bisbe de Mallorca l’estiu de 1429, donant per finalitzada l’escissió eclesiàstica que havia convulsionar durant dècades l’Europa tardomedieval.
En definitiva, una història no massa coneguda i menys encara divulgada, que dona compte d’un regne, el de València, en què es van dirimir assumptes de gran transcendència universal en aquells temps convulsos. Un període cabdal per a una societat d’origen colonial que llavors experimentava la seua maduresa com a poble i, alhora, començava a erigir-se com el país capdavanter de la Corona d’Aragó, com a preludi d’un excepcional Segle d’Or, del qual encara queda moltíssim per investigar i conéixer.
Sepulcre a la catedral de Mallorca del bisbe Gil Sánchez Muñoz, on va morir el 1446 i que anteriorment va ser papa proclamat a Peníscola com a Climent VIII entre el 1423 i el 1429
