Llucena va presentar la setmana passada Castigo de Dios (1925), una pel·lícula muda recuperada per la Filmoteca Valenciana en ocasió del seu centenari. Es tracta d’una de les primeres cintes valencianes rodada a principis del segle XX en este mateix poble de l’Alcalatén, amb el veïnat de l’època com a protagonista. Els encarregats de presentar la projecció van ser Inma Trull, cap de Recuperació de l’Arxiu Fílmic de la Filmoteca Valenciana, i Joan Martínez Fontanet, que va ser el descobridor de la pel·lícula a Faura i la va depositar en l’arxiu fílmic per a la seua restauració. La projecció va comptar amb l’acompanyament al piano d’Arcadi Valiente, que va interpretat la música especialment composta per ell per a la pel·lícula.
En concret l’arxiu fílmic de la Filmoteca Valenciana, dependent de l’Institut Valencià de Cultura, ha coordinat els treballs per a la preservació digital dels negatius originals en nitrat de la pel·lícula, cosa que assegura la pervivència a llarg termini d’estos materials. A més, ha col·laborat en l’organització de diverses activitats culturals relacionades amb el film, escrit i dirigit pel cineasta i actor llucener Hipólito Negre (1873-1945), emmarcades en la XXIV Mostra Cultura de l’Alcalatén, i s’ha facilitat una còpia digital al mateix Ajuntament de Llucena, alhora que s’ha posat en línia el film sencer.
Castigo de Dios va ser el fruit de l’interés personal d’Hipólito Negre, un actor valencià de teatre retirat a Faura, al Camp de Morvedre, que va aconseguir que la seua sòcia en l’explotació del cine local finançara el rodatge d’este drama rural escrit per ell mateix. Va ser rodada en el seu poble natal, Llucena, i a València, i va comptar amb la col·laboració dels veïns del poble i d’alguns personatges populars en diferents comarques valencianes. L’únic tècnic amb experiència era l’operador Josep Gaspar, que es trobava en aquells moments al Cap i Casal col·laborant amb el també cineasta Maximilià Thous. Es tracta d’una producció insòlita, de caràcter artesanal i semiprofessional, feta totalment al marge de la indústria cinematogràfica i dirigida principalment a públics rurals.
L’argument manté una història típica del drama rural en voga en aquells anys al cine espanyol: un cacic (Rómulo) enriquit de manera poc honrada decidix secundar les pretensions amoroses del seu fill (Antón) que, amb males arts, vol casar-se amb la filla de l’alcalde (María). Esta, enamorada del criat del cacic (Pablo), s’oposa reiteradament a eixos desitjos. La intervenció del capellà del poble, que recorda a Rómulo el seu térbol passat, soluciona el conflicte entre els dos pretendents. El dia del casament entre els enamorats, el cacic, trastornat, irromp i acaba matant accidentalment el seu propi fill. D’eixa manera, Pablo i María poden estar junts i el cacic rep el castic de Déu.
