Corria l’any 2016 quan el director italià Paolo Sorrentino firmava una de les millors sèries que ha donat la televisió. The Young Pope presentava a Lenny Belardo, un jove bisbe que ocuparia, de manera sorprenent, el lloc de successor de Sant Pere. Dos qualitats definien a este nou papa de ficció: la seua joventut i el seu origen. I és que Belardo, anomenat Pius XIII, era nord-americà. Tota una provocació.
La sèrie dona compte de l’excel·lent estat de forma d’un dels millors directors del cinema contemporani. Pocs, excepte potser el gran Francis Ford Coppola, han sigut capaços de traure tant de profit estètic al context de la cúria vaticana. Sorrentino dona una lliçó de domini de l’enquadrament i la posada en escena en un treball que és pur plaer visual.
En una primera impressió, la sèrie de Sorrentino ens oferix una visió àcida de la rebotiga de l’alta jerarquia de l’Església Catòlica. Lluites pel poder, recels personals i fosques conspiracions en l’ombra són algunes de les trames per les quals discorre esta producció. El seu protagonista, a més, ens dibuixa un papa particularment inclinat a satisfer els seus baixos instints carnals. Més que sant, un home molt mundà.
Però la verdadera transgressió de la sèrie radica en els fonaments del pontificat d’este Pius XIII. Per a Lenny, la caiguda d’adscripcions a l’Església residix en la pèrdua de la seua naturalesa, diluïda en posicions ideològiques contràries al costum. És necessari, doncs, rectificar, tornar a les essències. No podem oblidar que la sèrie de Sorrentino s’emet en ple pontificat real de Francesc I, per a molts un papa de caràcter progressista obert a enjudiciar esta tradició. Ací està la provocació de la sèrie. Sorrentino ens posa davant d’un espill i ens confronta als nostres prejuís.
Amb la investidura de Robert Francis Prevost o Lleó XIV, vaig recordar la sèrie de Sorrentino. Fa dies que escoltem anàlisis de tota classe sobre un home al qual, en el fons, fins fa quatre dies ningú coneixia de res. La majoria d’estos comentaris han anat enfocats a definir com ha de ser el seu pontificat d’acord amb una particular percepció política o ideològica del món. D’un extrem a un altre, se l’ha qualificat tant de progressista com de conservador moderat, o les dos coses alhora. Però, de què parlem quan parlem de l’Església?
En la pel·lícula Comandante, el realitzador Oliver Stone preguntava a Fidel Castro per les crítiques rebudes davant l’absència de partits d’oposició dins del règim cubà. Castro responia de manera molt simple: en un règim de partit únic no caben més partits perquè no correspon a esta forma d’Estat. No era menyspreu, era una mera descripció. No se li pot demanar a una pera que faça gust de poma. Seria projectar sobre la pera una cosa que no és. Pot ser que no t’agrade, però el que no pots fer és pegar-li mos i després, decebut, exigir una reparació. Ningú t’ha enganyat. T’has enganyat tu a soles. Doncs això.
