En 1966 Maria Beneyto va publicar el recull de contes ‘La gent que viu al món’. Amb la col·laboració de la investigadora Maria Lacueva, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha demanat a dotze escriptores valencianes un relat curt que s’inicie amb el primer paràgraf d’un d’eixos contes. Els contes es publiquen cada mes al llarg de 2025, dins de la celebració de l’Any Maria Beneyto, i este d’Anna Moner n’és el tercer.

—Passa, passa per ací. Posa’t còmoda… En un instant estic amb tu.

Desaparegué fins l’interior, deixant-la tota sola en aquell racó del saló tebi, confortable, amb tapissos, catifes, un sofà tou, llenços de preu, llibres decoratius i d’altres detalls, tots escaients i de bon gust. Quan reaparegué, devers cinc minuts després, havia mudat d’aspecte. Portava una cosa molt lluent, d’un color delicat. Creuava ara les cames amb més desimboltura, perquè allò que llavors duia les enfundava de llustrosa suavitat davall la falda.

Malgrat l’aire altiu i distant, l’ama de la pensió se li afigurà agradable, si és que una persona pot resultar agradable sota un vestit tan sumptuós i passat de moda. La generosa tassa de te negre i el tros de pastís de poma que li havia oferit abans de seure a la butaca evidenciaven certa predisposició a mostrar-se atenta i sociable.

—Així que ha vist el cartell de casualitat… Sí, potser hauria de col·locar-lo en un lloc més visible. Les fulles de l’heura el tapen.

Com que es tractava de reflexions personals fetes en veu alta i tenia la boca plena, no contestà res.

—I diu que acaba d’arribar a la ciutat i que demà s’incorpora al nou treball… Infermera…

Assentí amb el cap mentre mastegava el dolç sense deixar d’observar la propietària de la casa. Una dona d’uns 70 anys, alta, sarmentosa, de veu enèrgica i cara angulosa.

—Que bonic això de fer el bé, estimada. Tindre cura de qualsevol criatura malalta i desvalguda. Jo no podria… No tinc ni paciència ni les teues mans. Que fines, que blanques… Lliures de les taques del pas del temps –digué amb una mescla d’enveja i d’amargura mentre es fregava amb resignació les clapes marronoses que tenien les seues, com si volguera esborrar-les–. Disculpa que et parle de tu –apuntà, reprenent el to cordial i animós d’adés–. Eres tan joveneta! 23?… L’edat ideal! Ah! La joventut i la bellesa se’n fugen tan de pressa… Els vells ens hem d’envoltar de joventut!

La desconcertava la manera en què s’expressava. Li semblava tan histriònica. Li recordava una actriu veterana en decadència, una diva destronada atrapada en la glòria del passat. La incomodava. La mirava tan fixament amb aquells ullets clars emmarcats en les parpelles inflades, plenes d’arrugues. Per un moment, pensà que s’havia precipitat, havia llegit Allotjament i desdejuni quan el sol ja s’havia post i una pluja fina començava a banyar-ho tot. Tanmateix, abans de tocar a la porta, havia aguaitat per la finestra i el que havia vist li havia causat bona impressió. La casa, a una distància a peu d’uns deu minuts de l’hospital, estava neta i el gos gitat davant la llar i el lloro blanc que dormitava plàcidament amb la cresta plegada dins de la gàbia, li havien donat confiança. “Sempre pots fiar-te dels amants dels animals. I semblen molt ben ensinistrats. El basset està tan relaxat amb les orelles a terra i el musell contra el ventre… A més, és escandalosament barat i inclou el desdejuni! Ja buscaré amb temps un apartament per a llogar a un preu assequible”, cavil·là fent un glop llarg a la infusió.

Li costà engolir-se’l, un sabor d’ametla amarga se li enganxava al paladar. En una altra situació, no se l’hauria pres, però necessitava entrar en calor. Notà que la propietària de la casa feia dies que no parlava amb ningú, continuava dissertant sense convidar-la a entrar en la conversa.

—No m’agraden els diumenges. Ara bé, quan es transformen d’improvís en un dia laborable, són excitants. No t’esperava!… Per això m’he vestit per a l’ocasió. No és admissible rebre els nous inquilins amb bata i sabatilles –l’hostatgera intentà allisar amb la mà els plecs de la falda de seda mal planxada–. Cada matí em desperte preguntant-me quan sonarà el timbre. La soledat és molt criminal. Fins fa un any era una ermitana depressiva i ara, ja veus! No llogue l’habitació pels diners, sinó per la companyia. No és gens fàcil trobar la persona adequada. Soc molt selectiva. M’entens…? Només admet a la meua pensió dones primes, de complexió menuda, trets agradables, discretes… Com tu, estimada! Creu-me! Els joves et donen vida! –sentencià–. Estarem molt bé! Ja ho voràs!

Tot estava impregnat d’una olor picant, una mica agra. Les cortines, els mobles, fins i tot la patrona feia olor de cuiro vell.

—Un poc més de te? Tonifica! –li tornà a omplir la tassa, anticipant-se a la resposta–. L’inconvenient? L’amargor… Si l’enguls ràpidament, no la notes –reblà. S’empassà un parell de glops més i, de sobte, es quedà quieta amb l’esguard clavat en el lloro.

—Quan he mirat per la finestra…, hauria jurat que estava viu! –exclamà atònita.

—No, estimada! Robespierre ja no… parla. Era molt xarrador! T’agrada? L’he dissecat jo… I no és l’únic –remarcà enjogassada com una xiqueta–. Què em dius de Beethoven? –agafà el gos al braç i començà a acariciar-li les orelles, dures, rígides–. La taxidèrmia s’ha convertit en una passió. Disseque totes les meues mascotes. Ací baix he col·locat les favorites, però al pis de dalt hi viuen un parell d’oronetes blaves, una tórtora, un pit-roig mascle, un colibrí femella i un simpàtic canari color taronja.

Escoltava estupefacta l’entusiasta hostatgera-taxidermista amb la tassa de te apegada als llavis. Bevia i observava. Ara els animals li pareixien tan morts.

—No és complicat. T’estrenes amb pardals i mamífers menuts i acabes plantejant-te obres més ambicioses, més agosarades. No és tan dramàtic com sembla, estimada… Tots havien de morir en algun moment. Ara bé, en alguns casos, hi he intervingut! –fregà divertida el musell del gos i li feu una picada d’ull–. Es fa tan llarga l’espera i resulten tan adorables quan estan quiets, quan els moviments no deformen la seua bellesa… No puc resistir-me! No em mires així, joveneta. Insistisc. Tots hem de morir! No hi ha dia que un animal no en mate un altre per a alimentar-se. Què és més cruel? Matar per a menjar o matar per a immortalitzar? Jo no mate per a alimentar-me. Soc vegetariana. I tu, estimada… Menges carn?

La pregunta sonà un punt agressiva.

—Ha tingut més hostes a la pensió? –s’atreví a preguntar finalment amb un fil de veu, abans que la tassa li caiguera de les mans i tot es fera fosc.

—No, estimada, tu eres la primera! Buscarem un lloc fresc i solejat on instal·lar-te. La pròxima vegada calcularé millor la dosi de cianur –la taxidermista li adreça el cap i li obri la boca–. Les teues dents són una preciositat. Segur que tens una pell suau, sense màcula.

Fotografia de portada: Miss Evelyn Nesbit (Hugh Talman, National Museum of American History)