‘Emergency exit’

by | 17/04/2025

Sé que la meua xiqueta interior em somriu amb admiració. I això em fa feliç
Temps de lectura: 2 minuts

Llegia fa uns dies un fragment d’una columna en la qual es parlava de la fal·làcia darrere la idea de les eixides professionals. Els comentaris (perquè es tractava d’una publicació d’Instagram), estaven plens d’arguments tòpics: “això és tot molt bonic, però la realitat és una altra”, o “este tipus de missatge només acaba en frustracions”, o “és irresponsable publicar coses com eixa, que venen un món de llum i de color”. Naturalment, també hi havia comentaris aprovatoris, comentaris a favor de la idea que dedicar esforç i temps a allò que se’t dona bé és una decisió correcta i respectable.

Jo vaig ser d’aquelles que van haver de véncer les pressions i els mal anomenats consells desassossegants per part de gent a la qual, hui dia, no escoltaria. Sí, em volien científica, per alguna raó, a mi, que em passava vesprades senceres plorant davant dels deures de matemàtiques i que encara tinc malsons en què tinc un examen de física que no he preparat. I tot per traure bones notes i ser llesta, perquè quina llàstima, esta xiqueta, amb el cap ple de pardals.

El que passa és que no em va resultar gens difícil no fer-ne massa cas, i no per una qüestió d’orgull rebel, no, sinó senzillament perquè els números m’eren tan aliens (en el sentit d’un altre i en el d’extraterrestre) que m’eren impossibles. No valia la pena l’esforç. El meu llenguatge era un altre i ser-ne fidel va ser natural com respirar. I crec que ahí residix el quid de la qüestió.

Mon pare sempre m’ha dit que val més ser cap de ratolí que cua de lleó. La traducció aproximada seria: no jugues a forçar les coses, perquè sols arribaràs a ser profundament mediocre. Si per alguna d’aquelles haguera decidit apostar per allò que alguns venen com un futur brillant de supereixides megaprofessionals hauria patit, a més d’esgotament i frustració, el bac de passar de ser una bona alumna a ser de les últimes de la classe. Què faria jo, d’enginyera, si encara m’assegure amb la calculadora que 4 x 3 són 12?

Jo, com qualsevol persona que no estiga rematadament boja, no sé què serà de mi en un futur. No sé (no puc saber) si totes les meues apostes personals, acadèmiques i professionals donaran els fruits que m’agradaria que donaren. Sí que sé altres coses. Sé que tornaria a triar la meua carrera. Sé que he conegut un cercle de persones que m’inspiren, que m’acompanyen, i que m’aproximen a allò que vull que siga la meua vida adulta. Sé que m’he sigut lleial, que la meua xiqueta interior em somriu amb admiració. Sé que mai viuré amb el pes de lamentar una mala decisió en l’àmbit de la meua formació.

I també que, passe el que passe, siga més fàcil o més complicat, me’n sortiré. Feliç.

Fotografia: Mobilització pel llit del Túria verd en els anys 70 (Josep Vicent Rodríguez)

Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.

Et pot interessar

Còmics: creativitat i esperança

Còmics: creativitat i esperança

El Saló del Còmic de València 2025 és sinònim de creació, de ponts entre persones pel diàleg, el respecte i la multiculturalitat.

Els llibres no són sedants

Els llibres no són sedants

La lectura és germana de la serenitat i enemiga de la impulsivitat. Llegir ensenya, però cal diferenciar allò terapèutic d’allò sedant