És 1975 i en una ciutat menuda de l’est dels Estats Units una cridada telefònica ha remogut el passat, com ho fa un colp de vent inesperat i sobtat. I eixe vent que invoca i convoca el temps espenta la cantant i activista novaiorquesa Joan Báez –filla de mexicà i escocesa, però nord-americana de cor i ànima– a escriure una cançó que alce acta i testimoni d’aquell passat esplendorós i temible, que retorna com un perfum persistent, inextingible.
Són els primers dies d’este 1975 i Joan Báez escriu una cançó que vol parlar de l’amor i el dolor que va sentir i que d’alguna manera encara sent per Bob Dylan, el cantant de Minnesota, ja convertit en mite planetari. Báez escriu amb sang versos que evoquen tot allò tan intens i dolorós que va tindre amb ell durant uns quants anys de la dècada anterior, la dels 60, el sabor sempre agredolç que es colava pels clevills de tants dies esperançats i feliços però també al llarg de tantes intermitències, els diamants i l’òxid repartit a parts iguals, el goig i els plaers com remotes promeses de futur, però també una toxicitat que va estar apegada a la seua relació des de l’inici, com una adherència inevitable, com una indesitjada segona pell.
La cançó es dirà “Diamonds and Rust” i Báez la construïx com una missiva de destinatari incert, i que més tard, i davant de les especulacions generades a tot arreu, en un primer moment ella atribuirà al seu exmarit, David Harris, per a finalment confessar, en un futur que encara no ha arribat i en el seu llibre de memòries, que efectivament, i com tots sospitaran, només Dylan era el destinatari cert d’eixe cant d’amor i dolor.
Un cant que el retrata com un fantasma que torna de nou (“Here comes your ghost again”) i que com a tal fantasma, en aquells dies d’amor i fúria, de tantes carreteres i lluites polítiques i socials, i tants escenaris compartits, entrava i eixia de la seua vida a pur capritx d’ell, a la seua voluntat i conveniència, provocant en ella tot eixe carrusel emocional de daltabaixos, d’alternança de diamants i òxid.
Amb l’esperó d’eixa cridada telefònica ella escriu i recorda emocionada tot allò que visqueren junts, o la fascinació que ell i els seus ulls blaus li provocaven, o l’admiració que ella sentia per qui va irrompre en l’escena musical com una llegenda, com un tro de capacitats desarmadores i que mai es va baixar d’eixe Olimp, d’aquell que s’estimava més la comptabilitat successiva de dones que el refugi de pau que ella sempre li oferia (sabent que per tanta devoció es dirigia directa a una caiguda: “Heading straight for a fall”), benvolgut refugi i port al qual Dylan només posava rumb quan el seu propi interés així li ho indicava.
Tot allò que els records poden portar (“We both know what memories can bring”), a més de diamants i òxid, també pot ser un hotel de mala mort en Washington Square, en el dies millors, i uns instants de felicitat plena en eixe hotel que ara la dona encara enamorada que és Joan Báez invoca en escriure’ls, idealitzant-los, i desitjant la mort que els dos podien haver tingut en el moment més alt del seu amor, abans que tot començara a afonar-se (“We both could have died then and there”), per a construir, en eixe instant detingut, no sotmés a l’erosió inevitable del temps, la imatge més pura i perfecta d’aquelles hores perdudes.
En un estat d’estranya serenitat i des d’una ciutat menuda de l’est dels Estats Units, Joan Báez escriu i compon “Diamonds and Rust” en els primers dies de 1975 i la convertirà en una de les seues principals cançons, de bellesa commovedora, festiva i fúnebre alhora, aconseguint, amb el seu habitual to hímnic, elegíac i celebratori, convertir-lo en un testimoni impagable dels dies més feliços, dels marenys inquiets de la joventut i del dolor de la pèrdua d’allò que en realitat mai vam tindre, de la impossibilitat de domar aquells que residixen en les estreles, però també, malgrat tot, del goig permanent i estrany de viure.
