En 1966 Maria Beneyto va publicar el recull de contes ‘La gent que viu al món’. Amb la col·laboració de la investigadora Maria Lacueva, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha demanat a dotze escriptores valencianes un relat curt que s’inicie amb el primer paràgraf d’un d’eixos contes. Els contes es publiquen cada mes al llarg de 2025, dins de la celebració de l’Any Maria Beneyto, i este de Mercè Climent n’és el primer.
Era a poqueta nit i a l’ambient hi havia una dolçor mig agra de primavera encetada. El jardí, en la seua infantesa, brollava a penes de la terra remoguda, i el bosquet d’arbres fruiters era sols un rígid sembrat de vares simètriques i dretes davant de la casa. A dins feia olor de tancat, i d’humitat, i de pintura encara fresca. I s’hi sentia fred, un fred poc natural. Semblava com si l’hivern hagués oblidat l’ombra a l’interior deshabitat del xalet…
Roser estava sola però no s’hi sentia. Tot i que la mare sempre li havia parlat de fantasmes, no hi creia. Almenys no en aquells fantasmes. Però no podia evitar sentir la presència de cadascuna de les ànimes que abans que ella havien habitat aquella casa. Era una presència que no sabia com mesurar. Tenia les unitats del temps, de la distància, de la massa…
Però, sobretot, de la gravetat. Però no era això el que la feia sentir acompanyada. A dins li bategava una nova vida. Després de perdre dos fills, estava convençuda que la nova criatura s’arrelava fortament a les seues entranyes; com la llimera, el taronger i el nesprer, plantats unes setmanes arrere, a la terra.
Des del principi, ella i els seus germans havien decidit posar la casa a la venda, tot i que cadascun d’ells es va imaginar comprant-ne la part corresponent als altres germans per a viure-hi, com havien fet els seus iaios primer, i els seus pares després. Era un xalet just al centre del poble, on el poble encara era poble, amb dos plantes, un terrat -ells sempre els van dir així, a les golfes-, un pati amb llavador i un hort per on entrava la llum, l’aire, la vida. Un hort que havia estat una escola per a ells, on havien aprés l’estima incondicional per la terra i pels seus.
Hi havia el problema dels diners. Tots vivien en precari, com quasi tota la gent de la seua generació. Calia fer una gran inversió perquè la casa fora habitable: arreglar la teulada, canviar la instal·lació de llum, construir un bany dins de la vivenda -el bany sempre havia estat al pati-, obrir alguna finestra… Però en el fons sabien que els diners no eren el principal inconvenient.
Cap d’ells no volia conviure amb fantasmes. No els fantasmes que arrossegaven les sabatilles d’estar per casa a altes hores de la matinada, ni els que fonien les peretes les dates assenyalades. No, no eren aquells fantasmes que només la mare pressentia els que els feien por, sinó els que romanien tancats en un racó de les seues memòries. Una cambra fosca, sense finestra, com aquella en què dormia l’oncle que es va tornar boig. Un habitacle metafòric però tangible que, com la caixa de Pandora, guardava tots els mals: la guerra i el silenci que acompanyaria per sempre més el iaio, la pólio que va deformar les cames del pare quan només tenia un any de vida, la vergonya de la iaia que el va tindre tancat al terrat perquè ningú del poble en parlara, la ràbia que sentia el xiquet innocent que començava a caminar amb ajuda d’un bastó i que es transformaria en una incontrolable ira, la bogeria de l’oncle i la seua mort prematura, la malaltia de l’oblit que la iaia va patir durant anys, la llarga lluita del pare contra un càncer terminal, el sofriment i la tristesa en la pell dels dies, el crim insospitat i la impossibilitat del perdó, la vellesa en els rostres encara joves i les altres morts… Valia més que estigueren tancats amb pany i clau, perquè era l’única manera de continuar vivint. Ser propietari de la casa implicava quedar-se amb el manoll de claus que obria totes les habitacions, inclosa la prohibida, i caure en la temptació d’obrir-la una vegada i una altra, com van fer les esposes de Barbablava, i ofegar-se en un buit de profunditats inabastables.
La dona de la immobiliària els va dir que si acondicionaven la casa els seria més fàcil trobar comprador. I ho van fer. La van buidar completament, van pintar les parets de blanc i van arreglar l’hortet. Només van conservar alguns mobles. El conjunt del dormitori de matrimoni, la taula del menjador amb les cadires a conjunt, els dos balancins de l’entrada i la taula de pedra del pati, intacta a pesar dels anys excepte pel rovell de les potes de ferro. A les poques setmanes ja hi havia un matrimoni jove, amb un fill de dos anys i un altre de camí, interessat.
Roser i els seus dos germans hi van celebrar un dinar de comiat en què van recordar moltíssimes anècdotes. Les divertides i entranyables, les altres es van quedar tancades a les respectives cambres. Roser encara hi va tornar un altre dia. Potser els seus germans, en secret, també ho van fer. No et pots acomiadar quan estàs acompanyat, almenys no com cal. Intuïa que seria la darrera vegada que xafava la casa, l’endemà lliurarien totes les còpies de les claus als nous propietaris.
Va visitar cada estança, també el terrat, i en va fer fotografies, però per alguna raó no va eixir a l’hort. Potser perquè començava a fer-se fosc i, tot i que ja era primavera, encara refrescava a les nits. Va obrir la finestra de la sala d’estar que s’hi abocava, i es va quedar quieta mirant, o més bé intuint, d’on venia aquella intensa olor de terra. Va tancar els ulls i va inspirar fortament.
Sense moure’s d’aquella posició va levitar fins a la cambra de la memòria. A dins era fosc, però encara va quedar més fosc quan va tancar la porta. Va seure en terra, just al centre, i abraçada als seus genolls va començar a plorar. Sense consol possible. Quant de dolor s’hi amuntonava! Que fàcil era deixar-se amanyagar per ell! Un aleteig a les entranyes la va avisar que ja en tenia prou, de recrear-s’hi. Es va alçar i abans de tancar la porta -per sempre?- encara va deixar el darrer mal: l’adeu a la casa familiar i la culpa per haver-se’n desfet.
Va obrir els ulls. A fora era totalment fosc. Va tancar la finestra i instintivament va col·locar el palmell de la mà al vidre. El va notar glaçat i un calfred li va recórrer el cos. En aquell precís moment va prendre consciència que era òrfena, algú havia podat les branques superiors del seu arbre genealògic. Ja no quedava ningú per damunt d’ella: cap dels seus iaios, ni el pare, ni la mare… Estava convençuda que el dolor era exactament el mateix que si haguera tingut 4, 10 o 16 anys. Ella tenia la teoria que el dolor tenia forma gasosa i, per tant, ocupava tot el volum del recipient que el contenia. El dolor era absolut o no n’era. Ara tot el pes de l’univers queia sobre ella; tanmateix, tenia una gran responsabilitat que no podia desatendre: construir l’arcàdia del seu fill, els records on una vegada i altra voldria tornar. A diferència d’ella i dels seus germans.
