No és només este vent gelat que talla l’alé en la vesprada que anticipa l’hivern. Ni tan sols la visió del Palau de Justícia de Rouen, la seua ciutat, on tants anys va exercir com a advocat, eixos anys que ara lamenta no haver dedicat exclusivament al teatre, a engrandir la seua obra com a creador de dramatúrgies insòlites, immortals, perfectes. En realitat, l’autèntica raó del neguit que l’inunda com una maror negra és la presència insuportable d’eixos dos jóvens, Molière i Racine, que amenacen amb difuminar el seu llegat, amb subordinar la popularitat i la consideració de les creacions que ell ha construït amb l’arrogància genial i la impertinència que els dos mostren.
Encara que Pierre Corneille sap que, més enllà d’una disputa de prestigis i vanitats entre generacions de lletraferits (és setze anys més vell que Molière i trenta-tres que Racine), allò que realment els retrau, allò que realment li fa mal, és haver-li procurat, l’un i l’altre, el cel i l’infern.
El cel li’l va oferir Molière quan va aplegar a Rouen, a eixe descampat al costat del Sena on acostumaven a instal·lar-se els circs i les companyies de teatre. Eren els primers dies de l’estiu de 1658 i Corneille, veí de la ciutat i glòria de França, va acudir a contemplar els treballs d’eixa promesa de malnom Molière que amenaçava el seu indiscutit regnat. Al poc de començar la primera de les representacions, l’insigne dramaturg oblidarà les qüestions escèniques o argumentals perquè només tingué ulls per a Marquise-Thérèse de Gorla, una actriu –esposa d’un altre membre de la companyia– d’escassos mèrits artístics, però de bellesa llegendària. Enamorat des d’eixe instant com un adolescent, aquella el rebutjarà sense contemplacions, i a Corneille –casat i amb mitja dotzena de fills– de res li serviran fama i prestigi, la bona posició econòmica o els versos apassionats que dirigirà a l’actriu durant els sis mesos que Molière i els seus van romandre a Rouen.
Ell sap, i ho recorda ara, en esta vesprada tan aspra, que la raó principal d’aquella negativa inassolible era l’edat que llavors ell tenia, la cinquantena i escaig que ja comptava, eixa tardor vital de la qual ella, amb una fredor tan pertorbadora com la bellesa que exhibia, es burlava, fins i tot insultant-lo. Uns insults que, com un escut contra el dolor, ell contestaria amb versos memorables: “Marquise, si mon visage / A quelque trait un peu vieux, / Souvenez-vous qu’à mon âge / Vous ne vaudrez guère mieux. / Le temps aux plus belles choses / Se plait à faire un affront: / Il saura faner vos roses / Comme il a ridé mon front” (Marquise, si el meu rostre / té alguns trets un poc vells, / recordeu que a la meua edat / vós no valdreu molt més. / El temps, a les coses més belles, / li complau fer un afront. / I sabrà marcir les vostres roses / com ha pansit el meu front).
El temps que havia de marcir les roses de Marquise-Thérèse tant com el front de l’autor dels versos no aplegarà mai, però això no ho sap ara Corneille. El destí determinarà que Marquise-Thérèse no es farà vella i morirà en plena joventut, en l’intent d’avortar un fill que no volia. En qualsevol cas, encara falten alguns anys per a això i hui, en esta desagradable vesprada –i se l’encén la sang com un volcà en els dies més salvatges, oferint-li l’infern– li han confirmat que ella, la innomenable, ha abandonat marit i trellat per a anar a viure precisament amb Jean Racine, l’autor mundà i exitós que s’atrevix a fer-li ombra a ell, el patriarca de les lletres i els escenaris francesos, i amistançar-se amb eixe home de moda aclamat per tots els frívols que en estos dies ingrats poblen els teatres, amb eixe petimetre que ofensivament és trenta-tres anys més jove que qui ara maleïx i en silenci detesta la seua irreversible decadència, i a qui només pot alleugerir de tanta amargor, en esta vesprada intolerable, un dels versos d’aquell poema gloriós que anys arrere va dirigir ell mateix a tan mediocre com bella actriu, i que eren com un dard esmolat, fi, adoloridament acarnissat, com un darrer i perdut consol que ara Pierre Corneille, desesperat, amb una vanitat tan ferida com irrenunciable, invoca amb la pètria voluntat de deixar-li caure damunt una sepulcral làpida: “Vous ne passerez pour belle. / Qu’autant que je l’aurai dit” (Només sereu considerada bella / perquè jo ho hauré dit).
