Mai he pogut acabar de vore El resplandor. Em provoca una por terrible des dels primers compassos. Aquell tràveling aeri acompanyat per una sinistra música instrumental mentres el vehicle puja per la carretera buida, entre espessos boscos i l’horitzó muntanyós, cap a l’isolat hotel Overlook. Un introit perfecte per a endinsar-nos en l’horror nu. Les imatges del film m’assalten mentres ascendim en cotxe envoltats de pins altíssims i, allà dalt, la creu grisa del Valle de los Caídos es retalla contra el blau intens del cel madrileny.

Jo he entrat debades. En ser un monument del patrimoni nacional, els docents no paguem. Li mostre l’acreditació de la Universitat de València al conserge de la porta d’accés, situada en una eixida de la carretera autonòmica M-527, a nou quilòmetres del monestir de l’Escorial. El funcionari mira el carnet, me’l torna i parla en valencià: “Molt bé! Van vostés a visitar el Valle, veritat?”. Ens diu que és de Paiporta, li diem que som de Xàtiva. Somriures. Això sí que no m’ho esperava. Tampoc que cal conduir tants minuts des de l’accés fins a l’aparcament. I ací entra en escena Stanley Kubrick. La lenta aproximació a la creu, plena de revoltes i amb un pont per a salvar el desnivell de la muntanya, i la sensació d’estar penetrant en un espai-temps carregat d’energies sòrdides.

S’hi pot dormir, en l’Hospedería Santa Cruz

En arribar dalt, descobrim que hi ha una quantitat considerable de visitants movent-se com a formiguetes en la immensitat pètria. La colossal esplanada de més de 30.000 metres quadrats refulgix al sol matinal d’agost, però la brisa de la serra contraresta l’efecte dels rajos i, sorprenentment, fa bon estar. La gent trau els mòbils per a fer-se fotos, que estan prohibides a l’interior. Li demanem a un retor colombià que ens en faça una i li’n fem una a ell. Quins coneixements tindrà este home sobre la dictadura de Franco? Creurà que som uns nostàlgics del franquisme? Davall de l’enorme escultura de la Pietat que presidix la porta d’entrada a la basílica, al recer de l’ombra, hi ha una dona donant-li el biberó al seu fill. La vida i la mort sempre tocant-se. I dins, la foscor. El fred. La gelor inclement del cor de la muntanya.

Pense en la roca perforada amb càrregues de dinamita, en els cristallets del granit que flotaven per tot arreu, en com es clavaven dins dels pulmons dels barrinadors, sense màscares de protecció, morts poc després a causa de la silicosi. Treballaven allà acollits al sistema de redempció de penes pel treball, en un intent per fugir de la misèria reclosa de les presons franquistes, per rebaixar el grapat d’anys de condemna. Presos polítics utilitzats com a mà d’obra a destall, aliens a cap mesura de seguretat i malvivint en barracons de construcció pròpia per la serra. Les xifres dels treballadors que van fer possible la bogeria arquitectònica del Valle varien en les bibliografies especialitzades: són difícils de comptabilitzar perquè el règim aspirava a no deixar-ne massa testimoni. Encara menys dels que van morir durant la construcció. Es diu que durant vint anys hi van treballar cada dia més de 2.000 persones. Que en van passar per allà més de 20.000.

On queden les històries mudes i minúscules d’estos hòmens? On, en un espai tan imponent, tan descomunal?

Megalomania i desinformació

En el Valle impacta tot. La grandària, l’estètica imperial, les reminiscències a la grandeur de Felip II, la quantitat de pedra tallada, les estàtues gegants com monstres d’un malson, la fusta de la creu de l’altar, triada especialment per Franco d’un ginebre dels turons de Segòvia. Perquè el dictador sols tenia dos passatemps obsessius, afirmen els qui el van tractar: la caça i el Valle. De fet, va vigilar tot el procés de construcció amb freqüents visites i coneixia centímetre a centímetre els plànols dels arquitectes Pedro Muguruza i Diego Méndez. Van acordar que el monument havia de representar “las virtudes raciales del heroísmo, el ascetismo, el espíritu aventurero, el afán de conquista, el quijotismo, que forman el todo que inspira y define lo español como una unidad de esencia sublime y una permanente aspiración hacia lo eterno”. El Valle, que recentment ha recuperat el seu nom de Cuelgamuros, havia de ser “nada más y nada menos que el Altar de España, de la España heroica, de la España mística, de la España eterna”.

En el Valle de los Caídos hi ha la creu més alta del món

Deia Immanuel Kant que un paisatge bell transmet calma, pau, equilibri, però un paisatge sublim transmet desassossec, temor. Et fa sentir com una diminuta puça davant de la immensitat, et desborda, t’anul·la. Ho sabien bé els arquitectes nazis, els soviètics. En les dictadures de qualsevol signe, l’espai públic sempre s’ha utilitzat per a comunicar a l’individu que ell no és res, que ell no pot res, que és una xicoteta partícula sotmesa a designis superiors, inescrutables. I millor no tindre curiositat per investigar eixos designis.

L’impacte visual del Valle pot fer oblidar l’espectador que es troba en un mausoleu gegantí. Per això em sorprén la pregunta del meu acompanyant. “¿Dónde están las miles de personas que fueron aquí enterradas?”. “Detrás de las capillas laterales, en los osarios que hay a lo largo de toda la basílica”, ens diu la vigilant de seguretat. Cap informació al respecte, cap indicació en panells o fullets, cap homenatge. Es tracta d’un cementeri enorme, d’una necròpolis conformada per més de 30.000 cadàvers, i en cap moment se’n percep res. I això que el futur del Valle passa per convertir-se en un espai de pedagogia social contra els totalitarismes.

Dormir al cau de l’horror

En la dècada dels 50, angoixat per les pressions internacionals, Franco va traslladar de forma massiva, sense identificació ni permís dels familiars, milers de morts republicans que continuaven en les fosses comunes des del final de la guerra. La idea inicial d’exaltació del bàndol vencedor –els Caídos por Dios y por España– es modulava enmig d’una Europa que havia deixat arrere els feixismes. Llavors, la propaganda del règim operà per a difondre la idea d’un lloc simbòlic de reconciliació dels espanyols. Els cossos dels republicans s’utilitzaren per a apaivagar les crítiques contra la megalomania del dictador, en una de les operacions més abjectes dutes a terme per Franco. Hui, qualsevol turista se’n va del Valle sense saber res de tot açò. Com qui visita la Torre Eiffel o el Big Ben i continua la seua ruta d’evasió.

Per als que preferixen quedar-se una estona més, el Valle els oferix una Hospedería amb 120 habitacions, restaurant, huit sales de reunions i venda de licor monàstic. Una espècie d’Overlook nacionalcatòlic gestionat per monjos benedictins, els únics habitants –vius– del Valle. Com ocorria en l’hotel de Kubrick, els episodis de sang i desvari transcorreguts allà impregnen l’atmosfera, saturen eixe aire de la Meseta que asseca els llavis i les goles dels visitants mediterranis. La residència podria servir per a tancar-se en hivern i fer una competició d’escriptura de relats de terror, a la manera de Mary Shelley, Byron i companyia. Fantasiege amb un escriptor que s’atrevisca amb el repte. I que després embogisca a la manera de Jack Torrance. Encara que el vertader Jack Torrance del Valle puga ser Franco. Puga ser eixa Espanya salvatge, mortal i negra, carregada de violència cap a l’anti-Espanya. És cert que fa poc s’han endut el seu cos. I el de José Antonio. Però esborrar la seua aura resulta impossible.

Imatges d’un passat-present

Conservem en l’àlbum familiar algunes fotografies d’una visita al Valle a finals dels anys 70. Ma mare porta unes botes altes de pell que no li vaig conéixer, jo encara no havia nascut, i els meus germans s’abriguen amb caçadores i pantalons de pana. Li pregunte a ma mare per aquella Espanya, com era, què es palpava en l’ambient. Em diu que tenia tres fills menuts, molta faena i poc de temps per a romanços de política. Bany de realisme. Així que busque per internet i trobe un documental increïble en TokyVideo, Después de… (José Juan i Cecilia Bartolomé, 1979-1980), i puc vore el Valle ple de falangistes retent homenatge al difunt, ja en democràcia, amb la viuda dels collars de perles i l’hereu Blas Piñar.

Puc vore quan van inaugurar la cripta el 1959 i van traslladar amb solemnitat de màrtir les restes de José Antonio. Puc vore la reunió de nazis alemanys, feixistes italians i d’altres perdedors de la Segona Guerra Mundial reunint-se allà en 1961, en una gran concentració de l’extrema dreta europea organitzada pel ministre falangista José Solís. M’aborrone. Entenc millor el malestar físic que provoca el Valle. La seua creu enorme, la més alta del món amb 150 metres, diu la Viquipèdia, construïda sense bastides, de baix cap a dalt, com si foren egipcis fent piràmides per al faraó, rapanuis alçant moais a l’Illa de Pasqua. Aquells pobres presos oblidats.

I els morts soterrats sense consentiment. Agarberats en la injustícia de la història. La gran majoria dels cossos són ja, segons els experts, impossibles de destriar de la terra de la muntanya, dels altres cossos, de les pedres i la humitat de la serra. Condemnats eternament a conformar l’humus d’Espanya.

Portada: Vista del Valle de los Caídos amb l’Hospedería i la residència dels monjos en primer terme | 2a: Inauguració del Valle de los Caídos en 1959 | 3a: El soterrament de Franco en 1975, una decisió presa per Arias Navarro i Joan Carles I.