Ha tornat a Étretat. És el que fa sempre que les coses no van massa bé. En eixa menuda població de la costa de Normandia va viure –fins que va arribar el moment d’anar a estudiar a Rouen– els darrers anys de la infància i els primers de la joventut, els immediatament posteriors a la liquidació del matrimoni dels seus pares, quan ell, sa mare i son germà Hervé trobaren una nova vida en eixe nou lloc.
René Albert Guy de Maupassant sempre agrairà haver viscut a Étretat, i no tant pel mateix poble, ni per qualsevol dels seus habitants, sinó pels seus penya-segats, eixos talls admirables que el fascinen i que són com la més solemne i bella caiguda a plom entre el cel i la mar. Ha tornat només per ells, per tornar a vore’ls, i per a tornar a gitar-se al costat seu, com quan era un xiquet, i sentir el vent que puja i baixa i va i ve, enfollit, ingovernable. “Els meus millors dies van ser els que passí a Étretat somiant damunt d’una costera d’herba, a cel obert, a cent metres per damunt de les ones”, ha escrit no fa massa temps.
És octubre de 1891 i la seua salut sembla en desbandada. Étretat és el millor record i també l’exorcisme que invoca i vol recuperar la vitalitat d’aquells dies, un conjur d’impossible compliment. Ni tan sols la seua obsessió per l’exercici físic, per la moda moderna de l’esport, aconseguix millorar un estat general que galopa cap al final. Son germà Hervé, més jove que ell, ha mort fa dos anys, paralític i embogit, anunciant una predisposició genètica que sembla una maledicció familiar.
Porta a la butxaca la darrera carta que ha rebut de Gustave Flaubert, el seu mestre i mentor, el seu amic, el seu camarada en les arts literàries, l’admirador incondicional del seu immortal Bel-Ami, i a qui alguns atribuïxen la condició de pare més o menys secret. No ho és, però Flaubert li té una antiga i sincera estima, alhora que detesta la devoció obsessiva del seu deixeble a la gimnàstica i els esports, una propensió que troba impròpia, degenerada, ridícula. En esta última missiva es permet, a més d’insistir en això, censurar-li també la intensa freqüentació prostibular que Maupassant mai ha abandonat, i que li comportà la sífilis que tant contribuïx al deteriorament de la seua salut.
Guy de Maupassant llig per tercera vegada la carta de Flaubert. El gran escriptor li retrau allò que considera la sèrie d’excessos que segons ell l’han dut al seu estat actual: “Massa putes, massa rem, massa gimnàstica, massa esports”. L’autor de Madame Bovary –també discret aficionat als prostíbuls i també hoste de la sífilis des d’un viatge de joventut a Egipte– li demana més disciplina mental i menys exercici físic. Maupassant torna a guardar la carta a la butxaca de l’abric i sent un cansament antic. Enyora les beneïdes substàncies que li alleugen les cada volta més freqüents crisis nervioses: la morfina, l’èter, l’haixix. Percep que la vida es fa estreta, que va ofegant-lo sense remei, i que només estes hores recuperades al costat dels cingles d’Étretat constituïxen una sort de descans, un retorn a una felicitat senzilla i exaltada abans de l’abisme final que intuïx que s’obrirà quan torne a París, una davallada que sap definitiva i que en el fons, molt en el fons i d’alguna manera, desitja.
Portada: Els penya-segats d’Étretat, Claude Monet (1885), detall.
