Des del fàstic i l’esgarrifança sense fons que em provoquen el cas Pélicot i l’assassinat de Rebecca Cheptegei, per citar-ne dos de milers, pense en Pauline Harmange, a qui van arrossegar pel fang per l’assaig Moi les hommes, je les déteste (Seuil, 2020), títol que es va titlar d’injust, ofensiu i exagerat. Harmange va rebre amenaces de violació i mort. Ralph Zurmély, assessor del Ministeri d’Igualtat francés, va carregar contra el llibre i va intentar que el censuraren per incitar a l’androfòbia, l’activitat contrària a la misogínia que és tan poc habitual que ningú recorda com es diu. Harmange va explicar que no odiava els hòmens individualment –està casada amb un i se l’estima–; no detestava cada home, sinó els hòmens en bloc (com un negre podria odiar els blancs –es pot afegir–, perquè not all men but all are men, etc). També digué que la misogínia no es pot comparar amb la misàndria perquè la segona només existix com a reacció a la primera i –sobretot– no mata.
L’edició espanyola baixà a l’arena i es va titular Hombres, los odio (Paidós, 2021). Igual va passar amb l’anglesa, la italiana, la portuguesa i l’alemanya: I hate Men, Odio gli uomini, Eu odeio us homens, Ich hasse Männer. La catalana va ser més literal, Jo, els homes, els detesto (Destino, 2020). D’altres llengües no en puc parlar amb veritable coneixement de causa. Val a dir que l’autora va optar per détester i no pas per haïr.
“La misogínia no és com la misàndria perquè esta només existix com a reacció a aquella”
Segons l’ONU, l’any 2020 —quan es publicà l’assaig—, unes 47.000 xiquetes i dones foren assassinades per la seua parella o per un familiar proper en tot el món; la mitjana és d’un assassinat cada 11 minuts. L’any 2022 en foren 89.000. Women lives matter?
En el seu moment, i arran del rebombori, vaig recordar un altre títol amb el qual havia passat alguna cosa ben diferent, Män som hatar kvinnor, literalment Hòmens que odien les dones, de Stieg Larsson. En espanyol, català i francés es va traduir respectivament com Los hombres que no amaban a las mujeres, Els homes que no estimaven les dones i Les hommes qui n’aimaient pas les femmes. S’havia de suavitzar, per allò de la correcció política, imagine. En anglés s’optà per una transcreació molt allunyada de l’original i en pau: The Girl with the Dragon Tattoo. En alemany deixaren Verblendung, és a dir, miratge, engany. O enlluernament, ofuscació. Fins i tot revestiment (d’una paret per a embellir-la, una careta dental, etcètera). Un títol molt encertat tenint en compte que, tot i haver creat un tros de personatge com la Lisbeth Salander –fort, brillant, únic, lèsbic, asocial–, Larsson fa que s’enamore del Kalle Blomkvist dels Collons i es compre un augment de pit. L’eterna fantasia onanista homenota d’autofricció o, dit a la rústica manera: quina muntonada de merda. (Pardon my French!).
En este cas (perpetrat pel màrqueting), hi ha una mena de “correspondència entre el flagrant crim social i la sang mal dissimulada d’un títol repodrit de floridures”, parafrasejant a Ramón Gómez de la Serna.
Portada i interior: ‘Susanna i els vells’, d’Artemisia Gentileschi (1610).
