I la identitat europea?

by | 26/09/2024

S’ha fet una integració europea econòmica i administrativa vertical, però ¿què s’ha fet per a crear una identitat europea horitzontal?
Temps de lectura: 3 minuts

Contava l’eruditíssim Miquel Batllori en una entrevista que li feu Joan Francesc Mira que Europa no existia abans del primer Renaixement, perquè abans hi havia la Cristiandat. Que foren els turcs i les seues contundents passejades militars a finals del XV les que feren evident, per contrast, una certa unitat cultural europea. Que el primer a parlar d’Europa com a tal unitat fou l’humanista Eneo Silvio Piccolomini, futur papa Pius II, mort el 1464. Que aquella unitat es basava al començament en el llatí, sobretot l’humanístic, supervivent al trencament protestant, i també en “un concepte continuat de reforma, que ve des de llavors, un concepte de progrés”. I més tard, ja en l’edat moderna, en la idea geogràfica d’Europa, amb fronteres al sud (el món islàmic), a l’oest (la nova Amèrica) i a l’est (l’Imperi Otomà).

En resum: el contrast amb cultures foranes, l’humanisme i la recerca contínua anaren pastant el concepte. Podem afegir la Il·lustració i els drets de l’home –futurs drets humans– en el segle XVIII. En fi, açò, se suposa, anà fent Europa. O l’Europa que han pensat els que se l’han creguda amb optimisme, com Batllori. Potser fou exactament al revés, i els continus apunyalaments entre territoris foren els que la compactaren. Segurament fou tot alhora. El cas és que contra este projecte cultural supraestatal i convergent sempre hi ha hagut moviments centrífugs, nacionalismes estatals –una cosa amb ministeri d’interior, de defensa i de cultura, vaja– que cada cert temps li han tensat o directament esgarrat les costures.

Depén de l’època. Un text de Pla sobre Joan Estelrich i els primers compassos del segle XX, originalment en castellà, deia: “La nostra generació, en els seus inicis, va creure en la unitat moral d’Europa […] llegíem en ‘La Veu de Catalunya’, en el ‘Glossari’ d’Eugeni d’Ors, idees de pacifisme i d’unitat europea. Grans, nobles idees! Les autèntiques de l’humanisme de gran classe, del vell humanisme”. Òbviament, es desenganyaren molt prompte: “Entre la immensa quantitat de tirs que es dispararen a Berlín i en les ciutats adjacents per a preparar l’adveniment de Hitler, no se’n disparà cap ni un en favor de la unitat moral d’Europa. Totes les descàrregues es feren per descomptat a favor de Bach i de Beethoven, de Goethe i de Kant, de Schubert i dels poetes romàntics, de tots els Dürers, de les salsitxes i de l’ànec amb col. Ara, no vaig sentir mai cap tir a favor de la unitat moral d’Europa. Les velles descàrregues originaren l’Europa de hui, destrossada i descomposta”.

“L’Europa de hui”… Mentres Pla escrivia, era 1947, en plena dictadura franquista i amb les ruïnes del continent calentes i fumejants a l’altra banda del mur dels Pirineus. Després arribà l’examen de consciència, i els dòlars i els míssils americans, el pragmatisme econòmic, la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, i finalment la Unió Europea. Però una Unió Europea, i és ací on volia arribar, que no ha sabut construir culturalment –mentalment– Europa. No sé si és una paradoxa, perquè no sé si realment ho pretenia. S’ha convertit en un edifici molt alt i inabastable, que mana molt en qüestions capitals –econòmiques, sobretot–, però que ha renunciat a la creació d’un imaginari col·lectiu, en favor d’uns Estats gelosíssims de les seues identitats i dels poders que encara els queden.

Erasmus i beques a Brussel·les, un Parlament Europeu, un espai Schengen –compte amb el que durarà…–, l’euro, etc. S’ha fet una integració econòmica i administrativa vertical, sí, però ¿què s’ha fet per a crear una identitat europea horitzontal, per aquella unitat moral? Ni un trist programa regular de televisió en comú, ni un periòdic, ni un debat simultani entre candidats a nivell europeu en unes eleccions dessagnades de participació i on sura el vot protesta, per posar alguns exemples vistosos… Es pot descartar l’Eurocopa, que només inflama nacionalismes d’Estat ja prèviament histèrics, i Eurovisió, que fa igual, però sense pilota, mentres de pas blanqueja Israel. Europa, la idea d’Europa, per a quan? I quina? Caldria interrogar-nos seriosament ara que tornen, de nord a sud, discursos molt sinistres i amb moltes banderes, fantasmes amenaçadors d’uns altres tirs i d’unes altres descàrregues.

Foto: Juliette Binoche en Blue, de Kieslowski.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

Et pot interessar