¿Hi ha un element més simbòlic i representatiu, en el món del futbol, que el color de la indumentària dels equips?

El cromatisme juga un paper fonamental no només en la distinció dels onzes sobre el terreny de joc, sinó també en l’adscripció, de manera primària, a un club per part del nouvingut al planeta del gol. La identificació color-equip acaba consolidant-se de manera que el primer element s’adherix a l’imaginari col·lectiu com a part consubstancial del segon, la societat a la qual representa. D’esta manera, quan parlem de groguets, albinegres, franjiverds, txuri-urdins o blaugranes en un context determinat no ens cal explicitar el referent concret.

Amb la informatització de les empreses tèxtils, observem combinacions cromàtiques múltiples, diverses, innovadores o cridaneres. No sempre fou així, clar.

Sabem que els primers uniformes del futbol valencià foren elaborats de manera artesanal, a partir dels teixits disponibles en casa o, en el millor dels casos, en els comerços. Les camisoles solien ser blanques, amb algun tret distintiu (roig, negre, blau) per a no confondre’s amb els rivals.

Amb el temps, els clubs adquiriren consciència identitària i utilitzaren el color com a element identificatiu bàsic. A la ciutat de València trobem els casos del Llevant, blanc-i-negre des de la fundació i, amb posterioritat, blanc-i-blau; el Gimnàstic, blaugrana fins a la fusió; l’Espanya, granat, i el València, de blanc complet (a excepció de les calces) a partir de 1924. L’arribada al cap i casal d’Antonin Fivébr, primer tècnic professional del València FC, i l’esperit innovador del club de Mestalla propiciaren una obertura cromàtica que permetí l’aparició de colors i combinacions inèdites, emprades com a equipacions suplents: així trobem camisetes verdes, grogues o roges (la més significativa, amb una franja escapulada amb la senyera dels valencians).

El Carlet vestia tot de blanc, com el València

Passada la guerra, en 1955, la llavors coneguda com a Federació Territorial Valenciana de Futbol (que agrupava la totalitat dels clubs de Castelló i València, així com els de les comarques de la Marina Alta, el Comtat i l’Alcoià) feu públic en el seu butlletí oficial un informe titulat Cómo visten los equipos de la región, en el qual oferia un llistat exhaustiu dels 117 clubs inclosos en les competicions oficials entre Primera Divisió i Tercera Regional (descartant els adherits, alguns amb tanta tradició com el Cuenca, l’Estaca, el Zafranar o el Discóbolo), indicant en cada cas les particularitats de les vestimentes. Esta col·lecció de noms i colors tenia un objectiu primordial: proporcionar una informació precisa als clubs per tal d’evitar coincidències d’equipació entre rivals.

El buidatge d’este ampli llistat ens proporciona detalls molt interessants: el color de camiseta més repetit és el blanc, emprat per 27 equips, seguit del roig (o encarnado, d’acord amb la terminologia de l’època, encara condicionada per la Guerra Civil) amb 25. El blau està present com a color únic en 19 entitats. Altres opcions minoritàries són el verd (5), groc (2) i taronja, negre i marró (Torrent, Alaska de València i Gandiense, respectivament).

L’Alaska de València, tot de negre

Quant a les combinacions de colors en les samarretes, destaca la blanca i roja amb 13 referències. A considerable distància trobem la blaugrana (4), la blanc-i-blava (4) i la verd-i-blanca, que només lluien tres clubs. I, tancant el llistat, algunes suggeridores com la morada i groga del Burjassot, la groga i negra del Paterna i l’Almenara, la blanca i morada del CD Sagunt de València (filial del València CF), la roja i negra de l’Alcàsser i la taronja i blava del San Miguel. I, sobretot, pel seu alt valor simbòlic, les equipacions de la senyera que lluïen dos clubs: l’Albal i l’Albalat.

Respecte als pantalons, la gamma de colors és molt més reduïda: 51 clubs optaren per utilitzar pantalons blaus; 40, blancs i 25, negres. I una curiositat: l’única excepció a esta triada cromàtica l’oferia el calçó gris de l’Alcúdia de Carlet.

Si atenem les equipacions completes, les dades són, també, significatives: 16 clubs optaven per l’opció monocolor blanca, 5 per la blava i 1, l’Alaska, pel negre com a color únic. Quinze empraven camiseta roja i pantaló blau; nou feien servir samarreta blanca i roja amb pantaló blau; sis gastaven camisetes encarnades i calçons negres; quatre utilitzaven l’equipatge blaugrana i blau; tres vestien camisetes blanc-i-roges amb pantaló negre (Acero, Guadassuar i Hierro); tres combinaven samarra blanc-i-negra i pantalons negres (Portuaris, Almassora i Castellonense), altres tres utilitzaven camisetes blanc-i-blaves i pantalons blaus (Alcoyano, Gandia i Ollería) i, com ja ha estat apuntant, dos feien servir la senyera amb pantalons blaus.

El Portuaris, filial oficiós del Llevant UD, de blanc-i-negre, com el Llevant FC

Quina lectura podem fer d’estes combinacions de colors i formes? La més evident, que els clubs modestos buscaven referents als quals imitaven en la seua forma de vestir. La popularitat del València CF pogué motivar l’adopció dels seus colors per part de nombroses societats de la seua àrea d’influència (Mestalla, però també Penya Soriano d’Alberic, Alaquàs, Bunyol, Carlet, Educación y Descanso Mislata, Alcúdia de Crespins o Betxí, entre altres). La combinació cromàtica de la selecció espanyola també feu fortuna, repetint-se a sovint. I les velles reminiscències i homenatges estaven ben presents, encara, en el futbol valencià dels cinquanta: l’uniforme de l’Athletic de Bilbao era replicat per l’Acero i el Hierro, mentres que els filials extraoficials del Llevant vestien dos uniformes històrics del club: blanc-i-negre i negre (Portuarios) i blanc-i-roig i blau (Malva-rosa).

Foto portada: el Castellonense, en este cas de blanc-i-negre, amb calçó blanc © Arxiu José Ricardo March