Plantegem a una tertúlia la clàssica pregunta de si l’èxit és el resultat de l’esforç i el talent o es deu a la determinació de la sort i tindrem garantida una batalla campal dialèctica. De seguida, vorem retratar-se qui pensa que tot el que ha aconseguit s’ho ha guanyat a pols i qui esperava més de la vida o, sobretot, esperava menys de la del veí. És justa la vida? Vivim en una societat realment meritocràtica? És l’èxit tan lògic com pareix vist a posteriori? Què dir d’açò? La vida, dames i cavallers, no és justa. O sí. El temps acaba posant a cadascú en el seu lloc. O no.

Prescindim, és a dir, donem per llegit –i descomptat– el famós poema If de Rudyard Kipling (només saber que és el poema favorit de José María Aznar ja li resta). L’èxit i el fracàs, naturalment, són dos impostors. Però, per favor, no fotem: qui vol el fracàs? Pocs debats hi haurà emocionalment més pertorbadors que aquell que ens pretén ordenar als humans –especialment als humans coneguts, els de la xicoteta tribu domèstica– en una jerarquia de guanyadors i perdedors. No és un tema fàcil. I caldrà advertir-ho.

Perquè no és un tema fàcil caldrà llançar-se a la piscina ben acompanyats, i res millor que fer-ho de la mà d’una personalitat d’alçada intel·lectual que haja patit en les seues carns les urpades de la mala sort i hi haja reflexionat llargament. Necessitaríem ací un centaure d’estadístic i filòsof que haguera perdut una fortuna familiar i un estatus social per causa d’una guerra imprevisible i que, tot volent refer-se de la catàstrofe, haguera tingut encara el coratge d’intentar fer-se ric en, per exemple, Wall Street com a operador borsari, i que després de barallar-se amb mig món acadèmic i editorial nord-americà, haguera acabat per recollir les seues idees en llibres divulgatius de difícil digestió però d’indubtable èxit internacional. Consemblant personatge va i existix, i, com no podia ser d’altra manera, el trobarem a Nova York: es diu Nassim Nicholas Taleb i és considerat ara mateix un dels filòsofs més reconeguts del nostre temps.

No podem predir res

Tinc debilitat pels personatges intel·ligents procedents d’una zona tan castigada com és el Pròxim Orient. No sols els israelites, com Yuval Noah Harari, sinó molt particularment els libanesos (hi tinc algun amic) em resulten gent interessant. Nassim N. Taleb era net d’un ministre del Líban. Cristià greco-siri de naixement, agnòstic per vocació (igual com Harari), està impregnat per la cultura clàssica d’aquella històricament pròspera regió anomenada el Llevant mediterrani. I és que la guerra s’ho emportà tot. Fill de l’alta burgesia, es trobà de colp i volta sense casa i sense país, sense família, en el desarrelament i la ruïna. I, com a tants altres, la ciutat de Nova York l’acollí i li salvà la vida.

El tema estrela de Taleb en realitat no és la sort en si, sinó l’aleatorietat, que és la seua causa científica. Vivim en un món aleatori fins a extrems que no arribem a abastar i que, probablement, la nostra ment no està dissenyada per a comprendre. La manera estructural de pensar del nostre cervell és posar orde, és a dir, una cosa darrere d’una altra, cada causa amb la seua conseqüència. Però la realitat no funciona així. El món físic, i encara més el social, és un seguit de milions de micro-causes actuant simultàniament unes sobre altres en una dansa contínua, mar d’incertitud enmig de la qual lluitem per la supervivència. Seguint idees de Daniel Kahneman, Taleb diferencia entre el jo que experimenta, i que viu literalment perdut entre prediccions i expectatives, i el jo que recorda, que recapitula de fit a fit, com si realment comprenguera, necessitat d’explicacions del passat per tal de projectar-les sobre el futur i fer-lo previsible. Però les projeccions fracassen, perquè les coses estan subjectes a la tirania de l’atzar.

 Wall Street està ple d’imbècils amb sort

Com diu Taleb, és fàcil comprovar que la vida és l’efecte acumulatiu d’uns pocs impactes importants, un grapadet de decisions i casualitats de conseqüències imprevisibles enmig d’una enganyosa i avorrida monotonia vital. Igual que la biografia particular, la Història es mou a grans bots, esdeveniments inesperats, descobriments casuals, catàstrofes, crisis que somouen en un dia el que semblava sòlid per dècades o segles. És el que ell anomena els Cignes Negres –és a dir, els grans successos imprevistos que llancen per terra la nostra experiència– en al·lusió al descobriment en Austràlia en el segle XIX del primer cigne negre, després de segles d’observació empírica de milions d’exemplars d’estes aus que assentaven l’axioma indiscutible que tots els cignes eren blancs. La conclusió de la seua idea del Cigne Negre com a motor aleatori explicatiu de la incertesa de la vida és òbvia, encara que la nostra intel·ligència la negue obstinadament: allò que desconeixem és la part essencial del coneixement. En definitiva, som viatgers d’un tren en el qual anem assentats d’esquena, i allò que veiem passar per la finestra ens fa intuir, però mai encertar, el que ens espera més avant.

Mediocristan i Extremistan

Però no confonguem que el món, en general, siga aleatori amb què tot siga aleatori. No li diguem al nostre dentista o a una pianista de concerts, després d’interpretar l’Étude No. 10 de Carl Czerny, que estan beneïts per la sort. Ens miraran amb mala cara. Les activitats mecàniques, repetitives, reduïxen extraordinàriament el paper de l’atzar. Els oficis i moltes de les habilitats físiques es basen en la repetició i la perícia. El tennista número 1 de l’ATP ho és per una raó ben clara: guanya més partits. Una altra qüestió serà si la seua fama –i els seus ingressos!– són proporcionals a la diferència real de qualitat amb els seus competidors. Rotundament no. La diferència real és de detall. Però la fama és desproporcionadament superior a la diferència. Igual com una diferència escassa –o d’apreciació subjectiva– ha posat la nostra pianista a donar concerts al Carnegie Hall, i en canvi ha deixat a tants altres talents musicals donant classes particulars de piano als desganats fills de la burgesia de l’Upper East Side. L’explicació d’esta suposada injustícia és la psicologia inherent a la mateixa idea d’èxit: hi ha activitats que estan exposades cruelment a la regla the winner takes it all. Entre elles, els esports, la borsa, la indústria, l’especulació financera, l’art i tota l’ampla gama del que podem anomenar productes culturals.

La cultura de l’esforç no ho és tot en els esports, l’art o la cultura

Taleb ho explica introduint una sensata discriminació entre dos classes de professions: les escalables i les no escalables. Les no escalables estan subjectes a la llei de la gravetat del temps de treball. Un dentista, un restaurador, un advocat, un electricista (Taleb parla inclús d’una prostituta, però Déu ens guard) tenen limitats els seus ingressos pel topall de la seua presència inexcusable. En canvi, a un agent borsari tant li fa comprar accions per valor de mil dòlars com de deu milions, el seu desgast intel·lectual i físic no varia. Un escriptor no necessita escriure el seu llibre per a cada lector, ni un actor de cine repetir més que una sola vegada la seua actuació: la indústria editorial i cinematogràfica ja en faran la resta. Les professions escalables afigen zeros, o siga, es mouen a escala sense exigències suplementàries, inclús n’hi ha que en un sol dia superen els guanys de la resta de la vida. Cal tindre molta cura, però. Són enlluernadores, no cal dir-ho. Però per això mateix, a banda d’incertes i cruels, són molt més enganyoses: només ens deixen vore els guanyadors. Els perdedors són invisibles; fracassats per raons no sempre explicables, són desgraciats, com diria Tolstoi, “cadascú a la seua manera”. En canvi, tots els dentistes s’assemblen.

Són, per tant, dos mons diferents, que amb una terminologia de país remot Taleb anomena Mediocristan i Extremistan, i cal ser conscients d’on ens movem: si en el regne del terme mig, d’una certa seguretat professional cimentada en el treball i la perícia; o en el regne dels extrems, dels gegants i els microbis, on l’excepció, lluny de confirmar la regla del terme mig, la destrossa. Extremistan, naturalment, és el país més propici als cignes negres i els colps de sort, on el talent, la tenacitat i el risc són molt necessaris –com en tot–, però no expliquen per si sols el resultat. La conclusió de Taleb és clara: “l’èxit moderat o raonable es pot explicar per les habilitats i el treball; un èxit enorme només és atribuïble estadísticament a la variància”, és a dir, a la pura aleatorietat. O, dit d’una altra manera, el món de l’especulació financera i els grans mercats (especialment conegut i examinat per ell) està ple d’imbècils amb sort que, no cal dir-ho, no saben que ho són. Al contrari, són capaços d’explicar el seu èxit basant-lo en raons ben precises.

La ruleta russa de Wall Street

Per a il·lustrar que les activitats altament especulatives són el regne dels imbècils amb sort, Taleb recorre a l’exemple de la ruleta russa. Suposem que un milionari ociós pagara deu milions d’euros per jugar-hi. La probabilitat de guanyar seria de cinc entre sis i la de perdre d’una entre sis. Esta alta rendibilitat, indiscutible, difícilment duria a provar sort  a una persona sensata o a recomanar semblant negoci a un fill o un amic. El risc és massa gran, òbviament. Però algú ho faria. Suposem ara que el negoci consistix en apostar una vegada a l’any entre els 31 i els 50 anys d’edat. L’esperança de vida mitjana dels jugadors no aniria molt més enllà dels 36. Però, tot i així, si en el sector d’activitat entren a milers, per pura matemàtica estadística un selecte grapat arribarien a jubilar-se multimilionaris. Serien els admirats i exitosos guanyadors (entre una pila de cadàvers).

On paren Mediocristan i Extremistan?

Taleb, que ha treballat en Wall Street durant dècades i ha conegut diversos cracks borsaris, afirma que moltes de les estratègies més agressives d’inversió financera no estan massa allunyades de l’exemple que acabem de posar. Amb una diferència fonamental: que el risc no és tan evident ni està tan acotat estadísticament com en el tambor d’un revòlver. És a dir, és més invisible, i crea una falsa i perillosa sensació de seguretat, sobretot en èpoques propícies. Gràficament, descriu l’especulació financera com gitar-se a pegar una becadeta entre les vies del tren. Estadísticament, sempre hi ha un tren que no ix o s’espatla, i el rostre del guanyador, l’Amo del Univers, que, a més, escriu un llibre ple d’equacions matemàtiques explicant el seu mètode, ix en Forbes i es fa ben famós. En suma, en les activitats altament exposades a l’atzar, el mateix atzar explica l’èxit.

No es tractarà de menysprear ara els consells dels nostres majors. Evidentment, perseguir els somnis, treballar dur, arriscar-se, perseverar, ser puntual, alçar-se matí, dur el monyo ben fet, els calçotets nets i usar desodorant continuen sent molt importants per a tindre èxit en la vida. Però no són la causa de l’èxit. No si parlem d’activitats on una bona dosi d’aleatorietat actua com a motor i on els cignes negres (la informació totalment desconeguda) ens esperen a boca de carrer. I entre les quals, cada vegada més, està la immensa majoria de les activitats empresarials. Cultura del esfuerzo? Molt bé, però no és la clau de res. Com a molt ho és en les activitats tècniques i amb gent dotada, no ens enganyem.

El talent, l’èxit i la fama

L’èxit també és particularment escàpol –i molt interessant– en aquell àmbit en què entra en joc l’apreciació aliena, tot aquell elenc d’ocupacions, per regla general creatives, on depenem del coneixement i l’empatia dels nostres congèneres. Entrem, potser sense saber-ho, en el terreny de les emocions col·lectives i la psicologia gregària, els dominis del simbolisme i el subconscient. Un món certament meravellós, que ens fa la vida més suportable, però que amaga en el seu revers no poques frustracions. Taleb posa l’exemple de la literatura, de la qual és gran aficionat, i també s’ocupa d’un cas extrem, el del cinema, citant els estudis del polifacètic californià Arthur De Vany. En les lletres, massa coneguts són els casos de John Kennedy Toole (suïcidat), Lampedusa (mort sense vore publicada Il Gattopardo, després del rebuig de Mondadori) o García Márquez (Cien años de soledad, rebutjada per totes les editorials colombianes i per Carlos Barral, fins que trobà la fada madrina de Carme Balcells) –Taleb també cita el cas poc conegut ací de la científica russa Ievguenia Alíssova-Klobukova–.

Però el cinema és molt més extrem. A diferència del cas del neurocirurgià, el domador de lleons o el número 1 de l’ATP, on el talent és fàcil d’admetre i no depén de l’opinió subjectiva, en les arts les coses són més despiadades. Per exemple, allò que comunament anomenem talent en el cine és fruit de l’èxit, i no a la inversa, com en el salt d’altura. S’han fet molts estudis empírics (als Estats Units d’Amèrica) sobre el tema. Particularment, l’esmentat Art De Vany, pensador original i perspicaç, demostrà que allò que considerem talent en els actors és moltes vegades una lamentable atribució posterior als fets. En un càsting rutinari, un jove obté l’oportunitat i un miler se’n van a despatxar hamburgueses. Després la pel·lícula fa l’actor, i una bona dosi de sort no lineal fa la pel·lícula. I açò no és invalidar el mèrit dels actors i directors, indubtable en un món tan professionalitzat, sinó la constatació que l’èxit individual està, en un principi, en mans de l’atzar, i que el de les pel·lícules depén completament del contagi.

Este fenomen del contagi –tema de moda en les universitats americanes arran de la qüestió de la viralitat en les xarxes socials– presenta un altíssim grau d’aleatorietat en les fases inicials. Després, llançat pel motor aleatori, ens diu que les persones no s’enamoren tant de les obres d’art per elles mateixes com per sentir que pertanyen a una comunitat. En el fons batega el fenomen de la imitació gregària (encara que sone malament quan parlem de bellesa), una forma com una altra de combatre la soledat. La necessitat de compartir inclina l’enamorament cap a un producte i no cap a un altre, una volta llançat. A posteriori vindran tots els estudis, les coincidències i les erudicions justificatives del món. Això és el que fa tan impredictible l’èxit de les grans produccions cinematogràfiques, i en general de tants productes culturals, sobretot en entorns d’èxit molt concentrat, com és el cas del cinema, la cançó pop, la televisió i l’espectacle, on un sol hit o l’aparició d’una diva tanca les portes o –com se sol dir en l’argot– la finestra d’oportunitat de la resta, i això per una pura exigència conceptual del que és la fama. Una vegada més, les arts són un entorn aleatori on l’èxit demanda una hecatombe de talent per una raó ben senzilla: hi ha molt més de talent del que podem compartir.

Kipling tenia raó

Taleb s’endinsa també en el terreny de la psicologia conductista, el camp de l’estadística i la teoria de la probabilitat, de la qual és especialista i professor universitari. Moltes de les seues explicacions venen amanides amb exemples de la filosofia clàssica que les fan (en algunes ocasions, no sempre) cultes i amenes. A vegades, potser per un defecte molt americà o una exigència del públic, se sent obligat a escriure llibres divertits, i això llança a perdre la qualitat literària i la digestió de part dels seus textos, sovint massa ensucrats de matèria anecdòtica per al paladar europeu. Però això no li resta valor intel·lectual. Amb tots el seus defectes, la societat nord-americana és hui molt més creativa, curiosa i feta de baix cap a dalt que l’europea, constreta sempre per una rigidesa de la qual no es lliura tampoc –o caldria dir especialment– el món acadèmic i universitari.

El matemàtic financer Nassim Tàleb és un destacat de la filosofia escèptica

Nascut a Amioun, un districte grec al nord del Líban, en 1960, víctima d’una terrible guerra civil de dèsset anys de durada que llançà a perdre una de les regions més pròsperes i cultes del planeta, Nassim Taleb ha parlat com ningú de la sort disfressada i percebuda com a no sort (és a dir, com a habilitat), i de l’atzar percebut com a no atzar (és a dir, com a determinisme), i de tots aquells –n’ha conegut molts, a Nova York– que en entorns aleatoris es beneficien d’una part desproporcionada de sort, però atribuïxen després el seu èxit a qualsevol altra raó, generalment molt precisa. I ho ha sabut fer amb un particular sentit de l’humor. Fortament influït per la filosofia clàssica mediterrània, la seua conclusió pràctica no podia ser una altra que la dels estoics, com el seu benvolgut Sèneca, i així: “Quan la vida et porte al patíbul, ves amb el teu millor vestit i mirant a la cara; i si et du dalt del carro del vencedor, dubta’n”.

Al final, Kipling tenia raó. L’èxit i el fracàs són dos impostors.

Foto portada: La borsa de Nova York, a Wall Street | 2a: Wall Street © David Center | 3a: Nassim Taleb i els cignes negres