L’1 de juny de 1897, la reina regent Maria Cristina, en nom del seu fill el rei Alfons XIII, va signar un Reial Decret pel qual “quedaban agregados en su totalidad al término municipal de València, los de Villanueva del Grao, Pueblo Nuevo del Mar y Campanar.” En la fotografia, el carrer Major del Grau oferix una atrafegada visió en la qual destaca el bell edifici de l’Estació Marítima inaugurat en maig de 1916, amb el port al fons. Un port, començat a construir seixanta anys abans, però alentit pels diversos conflictes esdevinguts durant la segona mitat del segle XIX. En tot cas, la relativa pau europea que es va viure a principis del XX fins a l’esclat de la Gran Guerra va reactivar la indústria, el comerç i les exportacions dels productes valencians.
L’Exposició Regional de 1909, convertida en nacional en 1910, va ser bona prova d’això, així com l’impuls que van prendre llavors les obres del port dirigides per l’enginyer director de la Junta d’Obres Fausto Elío, amb la col·laboració de Federico Gómez de Membrillera, que va dissenyar el que coneixem com a Edifici del Rellotge, que a poc que ens fixem hui en dia té una notable diferència amb el de la fotografia. Inspirat en l’estació de ferrocarrils de Lió a París, constava de tres cossos amb dos plantes i un àtic cobert en mansarda. Però durant la Guerra Civil el port, objectiu prioritari dels feixistes, va ser bombardejat i l’edifici destruït en gran part. En la postguerra l’estació marítima va ser reconstruïda i ampliada: reconstruïda només en part, ja que la mansarda es va eliminar; i ampliada perquè als tres cossos inicials se’ls van afegir altres tres que són els que en l’actualitat conserva. Una nova restauració en els anys 80 va recuperar, entre altres detalls, la coberta de la mansarda i la repristinació de la torre del rellotge.
L’avinguda del Port acabava en un oval a l’entrada del Grau, allí on començava el carrer Major, però l’intens trànsit de mercaderies cap al port la convertia en un embut, raó per la qual el consistori va decidir el seu eixamplament per tal d’alinear-la amb la citada avinguda. Així doncs, el 12 de març de 1906 una comitiva municipal encapçalada per l’alcalde de València José Sanchis Bergón, en solemne acte, va donar els primers colps de piqueta en la casa número 16 del carrer Major iniciant l’enderrocament dels edificis fora de línia; postil·laven els rotatius locals que la caiguda al carrer dels primers enderrocs va ser acollida per l’expectant multitud amb una salva d’aplaudiments. El carrer deixava de ser carrer per a convertir-se en un apèndix de l’avinguda del Port. Avinguda que també va patir -i els continua patint- importants canvis amb el pas dels anys: des d’un amé passeig “con cuatro filas de grandísimos álamos que forman tres calles, una muy ancha en medio para los carruajes y caballerías y dos más estrechas a los lados, con buenos andenes y poyos de piedra”, flanquejada amb “muchas y muy buenas alquerías y casas de recreo con sus jardines”, segons el descrivia en 1826 Sebastián de Miñano en el Diccionario Geográfico-Estadístico de España, a l’aclaparador aspecte que ofereix hui dia.
Però tornem a la fotografia: un bell fanal en el centre de la imatge ens evoca el dia en què a este carrer Major li va arribar la llum elèctrica. Va ser un 14 de gener de 1906, amb l’energia produïda per la Sociedad Valenciana de Electricidad des del Camí de Penya-roja, quan la seua posada en marxa va constituir tot un esdeveniment, amb presència d’autoritats municipals, civils i, com no, eclesiàstiques, que va finalitzar com solien finalitzar esta classe d’actes: amb un suculent banquet servit esta vegada per Eugenio Burriel. I seguim amb la foto: dos tramvies prenen diferents camins, el de l’esquerra arribarà fins al Cabanyal i el de la dreta ho farà fins a la rotonda de Caro, prop de les Drassanes, i on fins fa uns anys va estar el Club Nàutic de València dissenyat per Javier Goerlich.
Mentrestant, els carros marxen pausadament i ordenadament pels seus carrils, unes plaques metàl·liques col·locades en 1889 per tot el Camí de Trànsits i el llavors Nou Camí del Port, que evitaven que en el seu anar i vindre els carros afonaren les rodes en aquells fangosos camins. I el que no es veu: l’Escala Reial al fons de la imatge i l’emblemàtic Gran Hotel del Port a la dreta, on concloïa el carrer Major: la primera, hui soterrada en l’asfalt, i el segon, ja desaparegut per a sempre.
