Té la joventut, el talent i la mentalitat. Només un parell de minuts de conversa són suficients per a adonar-se que Esther Querol Forner (Vinaròs, 1998), educadora social que ja porta un temps dedicant-se a la música a temps complet, irradia una maduresa no massa comuna en les artistes de la seua edat. S’ha convertit per mèrits propis en una de les grans revelacions de la música valenciana, com a resultat de dos treballs recents: l’EP Les teues ales (2021) i l’àlbum Les cartes que mai vaig cremar (2022), dos mostres de pop confessional, íntim, sensible i delicat, que, sense renunciar a la comercialitat, li han procurat una agenda més que generosa i el reconeixement dels principals actors de la nostra indústria: nominacions als Premis Ovidi i els Carles Santos. La nostra conversa es produïx només uns dies després de tocar en directe per primera vegada lluny de les nostres fronteres, a Brussel·les i Londres.

Sense complexos

La personalitat no només es demostra en la proposta creativa, sinó en la manca absoluta de postureig. Esther és totalment transparent. Ho ha sigut des del principi. Reconstruint al llarg de la nostra conversa la seua encara incipient carrera, no té cap inconvenient a reconéixer que els seus referents principals no han tingut mai cap pedigrí dins de la intelligentsia del moment, eixa amalgama de crítics musicals i de públic sabudet que teòricament atorga uns certificats d’autenticitat que a estes alçades de la pel·lícula no fan cap falta al món del pop: “Sempre m’ha agradat el pop, i crec que els primers que em van impulsar a fer el que faig, quan tenia 10 o 12 anys, van ser Miley Cyrus, Justin Bieber o Demi Lovato”, comenta. Aquelles estreles adolescents, a voltes procedents de la factoria Disney, que es van fer majors.

“A molta gent també els agraden, però s’ho callen, i no hem de demonitzar cap música, vinga d’on vinga: ells em van obrir la ment per a escriure les meues cosetes”, apunta. Per a ella hauria sigut més còmode limitar-se a dir que li agraden Judit Neddermann, Sofia Ellar o Marala. Que tampoc és mentira. Però no. Les coses són sempre més complexes del que pareix en la Viquipèdia. “Amb 13 o 14 anys ja vaig començar a escoltar més indie rock, coses com Arctic Monkeys, una altra onada i altres referents, i després els Love of Lesbian o Vetusta Morla, i també alguns grups valencians i catalans que, encara que s’allunyaven estilísticament del que jo volia fer –com Amelie, que es pareixien als punk rockers Simple Plan–, em mostraven que qualsevol cosa es podia fer també en la nostra llengua: de referents, n’he tingut moltíssims”, confessa. I, entre ells, molts que li ensenyaren que el valencià es podia defendre en qualsevol gènere imaginable, i no només associat a determinades causes. La llengua mai hauria ser una etiqueta estilística. Ja fa molt de temps que no ho és.

Una generació televisiva

Esther va nàixer a finals dels 90. És a dir, va viure la seua infància encara sense internet ni xarxes socials. Només alimentant-se per la televisió i la ràdio. Especialment per la tele. I ho diu també sense embuts: el seu primer instant de fascinació amb el món de la música pop el va viure veient les primeres edicions d’Operación Triunfo. “El meu primer impuls va ser a través de programes de televisió als quals estic agraïda: jo m’he presentat a càstings d’Operación Triunfo, soc transparent i ho dic”, comenta. Una confidència que ja té poc de secret, perquè és un detall que ha explicat en més d’una ocasió.

El que sorprén és que eixe model d’èxit fabricat en sèrie, pràcticament clonat de certs models de cantants ja famosos, no té –almenys en principi– molt a vore amb la paciència, l’estabilitat mental i el creixement sostenible que ella mateixa intenta aplicar a la seua carrera. Ho argumenta i em convenç: “El que passa és que és complicat de gestionar a eixes edats. Es fomenta la immediatesa, que és completament antònima a la realitat musical, que necessita el seu temps, i eixa immediatesa no es pot sostindre a llarg termini a no ser que tingues un equip de persones que et diguen el que has de fer en cada moment, i jo fuig d’això, perquè vull fer el que jo vull fer”.

“Tenim massa oferta musical per al públic potencial?”

Ella només tenia 3, 4 o 5 anys quan David Bisbal o Soraya Arnelas, per només citar dos exemples, es donaven a conéixer en la televisió. El fet de créixer fa vore després les coses amb una altra perspectiva, més realista: “Els artistes hem d’aprofitar el nostre altaveu per a dir que la immediatesa va en contra de l’art, i estos programes són una opció més, m’agrada vore’ls, però cal fer-ho amb una perspectiva crítica i relativitzar com funcionen; és impossible que càpien tantes persones tenint èxit al mateix temps”. És poc habitual sentir un músic suggerir eixa amarga veritat: que potser son massa músics els que tenim per al públic potencial. Que potser l’oferta supere a la demanda. Per això també diu que “el món de la música és complex i cal gestionar la teua salut mental pel que fa a les expectatives que pots crear; quan treballes amb zero expectatives és quan passen les coses i et sorprenen, i tot funciona millor perquè no esperes res”.

De segells i col·laboracions

Esther ha col·laborat amb La Fúmiga, Sandra Monfort, Laura Esparza i Àlex Blat (de Tardor). De fet, ella era fan de Tardor quan va conéixer a Àlex en la gravació de Cantant al cotxe, un programa d’À Punt al qual es va presentar per a fer el càsting. Eixa va ser la llavor del seu fitxatge per Primavera d’Hivern, el segell discogràfic del qual Tardor forma part. “Ell va vindre convidat al programa en què estava jo, ens vam conéixer, va començar a seguir-me per xarxes, on publicava cançons tots els dies, i li va agradar el que feia, fins que vam fer la cançó ‘Valenta’, per a la Federació Valenciana de futbol femení, i ja després vam tindre una reunió per a entrar en el segell”, explica.

Primavera d’Hivern compta amb Tardor, Sierra Leona, L’Home Brut, Elena Játiva i molts altres músics d’última generació, que en els darrers temps han diversificat la producció pop valenciana, i Esther assumix el seu ingrés en el segell com “allò que es diu d’estar en el lloc indicat en el moment indicat i amb les persones adequades”. Es mostra agraïda i afortunada perquè ells “van confiar cegament en mi i, tot i que jo soc molt independent, crec que sola no haguera sabut per on tirar: m’he estalviat molts pals que ells s’han menjat, ho fan des de la bondat i les ganes de construir alguna cosa junts”.

Sobre les col·laboracions, diu que “mai les faig per contracte ni per interés, sinó amb artistes amb els quals acabe tenint un vincle molt guai, que fomente sinèrgies xules”. Eixe va ser el cas de Sandra Monfort, La Fúmiga o Laura Esparza. “Encaixar personalment i artísticament és la clau, tot i tindre diferències, que són lògiques i també s’han de posar en valor”, comenta. Li agradaria fer alguna cosa “amb Ginestà, un grup català que també fa pop i m’ha influït molt”. 

La gran assignatura pendent

Acabem parlant de si li agraden més les sales o els festivals. Com sol passar, em diu que “són experiències distintes”, tot i que reconeix que “en una sala pot ser més especial perquè hi ha una preparació més concreta, i t’ho prens com un moment per a aportar alguna cosa distinta”, i valora especialment “el públic que paga una entrada”.  Ai, pagar una entrada: un costum en desús, per desgràcia. Una qüestió amb què obrim un tema de calat molt més profund. “Sembla que hages de ser Olivia Rodrigo per a que la gent pague per vore’t, encara que només siguen 10 o 12 euros: quasi ningú ho fa per a vore un artista que no coneix massa, però sí que paga per vore una pel·lícula de la qual no té molta informació prèvia”, em diu amb tota la raó. “Hi ha una falta d’educació molt gran pel que fa a la música, perquè tenim a l’abast molts concerts gratuïts, cosa que està bé, però cal fomentar que la gent pague per anar a una sala, i això requerix una educació musical que no existix”, conclou. Més clar, impossible.