Pata Negra Restorán, una història meravellosa

by | 13/06/2024

Pata Negra Restorán era un antídot contra la despersonalització dels carrers. Ara acaba de baixar la persiana, per a instal·lar la pena en molts clients. Recuperem esta entrevista a Nacho i Antonio on explicaren un model de 'restoran' diferent a tot.
Temps de lectura: 6 minuts

Acabaren en Benimaclet per una busca homèrica a través d’El Trajín. Era 2001. Obria Pata Negra Restorán, primer en una taverna al tall, en la qual Nacho Aguilar, en sala, havia d’esquivar els músics fins a arribar a la cuina, on obrava Antonio Hernández. Poc després creuaren carrers sense moure’s de lloc. I, sense adonar-se, passaren una vintena d’anys. La seua passió pel mod els va unir.

En Pata Negra he tingut sopars pantagruèlics, cites íntimes, dinars utilitaris. Sense saber-ho, estava esperant el moment de parar les orelles entre Nacho Aguilar i Antonio Hernández i escoltar un himne que narra una història, la d’estos dos amics. També la de Benimaclet, la del constant inici de cicle en setembre amb l’arribada de nous estudiants a punt de fer que tot comence una altra vegada. La conversa fluïx entre els dos, com un braçal de la séquia de Vera que aplega suaument a la mar.

—Antonio Hernández: Nacho i jo treballàvem en La Oveja Negra, en la plaça Honduras. Un dia diguérem: “per a treballar per a un altre, ho fem per a nosaltres”. Nacho es va obstinar que havia de ser en un lloc amb pati interior. Agafàrem El Trajín. En va aparéixer un a Benimaclet i li férem un cercle en roig. Era una taverna, una cansaladeria prop d’ací. I arrancàrem, en el 2001. El lloc s’anomenava Pata Negra. Per a que ens aprofitara el rètol i no gastar més, mantinguérem el mateix nom.

Nacho Aguilar: Açò és un estil de vida. Després de vint anys estem ací perquè és el que ens agrada. Volíem fer allò que ens donara la gana. I això hem fet. Ens coneguérem a través de ma germana. El seu home era un dels meus millors amics i Antonio formava part de la colla.

Antonio: Jo estava estudiant oposicions, havia sigut advocat. Havia provat i no m’havia agradat. I em vaig voler retirar d’eixa vida.

Nacho: Ve tot pel fes-t’ho tu mateix. El 2001 l’hostaleria es basava en grans grups o bars de marit i muller. Pel camí del mig apareguérem nosaltres. Jo era un tio molt estrany i no m’agradava treballar per a ningú. Llibertat, música, la meua vida, amics. Un restaurant com el nostre s’acostava a tot això.

Antonio: No era una cosa premeditada, sinó més prompte natural. No és que volguérem desmarcar-nos, sinó simplement seguir les nostres idees: no fer allò que no volíem. Molta gent al principi no entenia per què no féiem torns, per què en la terrassa no ajuntàvem taules…

Nacho: I quan no hi havia treball jugàvem a futbol.

Antonio: Els músics que venien a tocar ho feien davant de la barra. Nacho, per a posar els plats, havia de esquivar el violí, el guitarrista… Jo estava sol a la cuina. Una història molt salvatge. La nostra proposta en brut.

Nacho: Treballàvem catorze hores al dia i érem més feliços que res.

Antonio: Nits molt llargues amb amics que venien després de la facultat i es quedaven fins a les quatre de la matinada. “Així tota la vida no podem estar”, li deia a Nacho. Però allí va començar a consolidar-se una clientela a la qual hem vist començar relacions, tindre fills, divorciar-se… Quan ens passàrem a este altre lloc, ja professionalitzàrem el model. Sabíem què necessitàvem per a donar cabuda a allò que volíem.

“Som Benimaclet i Benimaclet és nosaltres”

Nacho: Ací a Benimaclet no hi havia res. El Glop i els Carnestoltes.

Antonio: Estava també el Tulsa, però hi havia poca oferta. Era el mateix barri, però ara hi ha més bars i més estudiants. En realitat, ens trobem ací perquè volíem un local amb pati interior. No vam vore més. No teníem cap relació prèvia amb el barri, només de vindre a Arena o al Glop. El pati interior va anar creixent. Plantàrem una olivera… Sempre conservant la tranquil·litat. Mai no ens han cridat l’atenció. Bo, una vegada, perquè estàvem tocant una trompeta: “Posa-li una sordina!”, cridaren.

Nacho: Ens passàrem tres anys treballant catorze hores, la gent del barri venia, però no teníem consciència d’estar fent res per Benimaclet.

—Antonio: Formem part d’una cultura d’origen musical. El primer que va arribar a les meues mans va ser una cinta dels Golden Hits dels Beatles. Tindria 11 anys. El meu primer concert, un de Radio Futura en l’Arena, quan en tenia 13.

Nacho: Des de quan tens consciència dels teus dits? Quan comences a sentir que tens dents? La nostra relació amb la música es remunta a la nit dels temps.

Antonio: A Nacho el conec perquè era mod, a mi m’agradava la història i anava a les seues festes…

Nacho: En 1988 estava fent un fanzine, Onda Jamaicana, en el 89 un programa de ràdio, en el 90 estava en tres grups, em vaig passar els 90 amb la vespa recorrent Espanya per a escoltar sessions…

Antonio: Tenim un grup, ell toca l’harmònica, jo cante i toque. Ara me’n vaig a assajar. Nacho i jo som molt diferents, però sempre hem funcionat amb una mateixa visió. En el 2005 passàvem per ací, entràrem, era un forat negre però sabíem que era on havíem de moure Pata Negra. Sabíem que volíem un escenari, una cuina oberta, zones compartimentades… i un despatx.

Nacho: Les regles sempre són les mateixes: gosadia, determinació, valentia.

Antonio: Este local ja ens permetia treballar un menú. Jo vinc, faig quatre plats diferents que cada dia van canviant. Açò ens ha permés captar un públic fidel… Quan aprovava un curs no em regalaven una bici ni un patinet, sinó que em portaven a dinar. Anava al Goya per la sépia amb maionesa, a l’entrepà de calamars del Tostadero de l’avinguda de l’Oest, al bar Nevada, a les braves del Ricardo, a la tasca de Jesús… També veia Con las manos en la masa i no entenia res, però em fascinava. Després Arguiñano em va obrir tot un món. Era com que si no tens formatge Idiazábal, pots agafar-ne este altre de supermercat… He provat tots els pals fins a trobar el meu lloc i els menús de Patanegra són el resultat. No m’agraden les elaboracions complexes. M’agrada la intenció. Tot d’una: recordar, vindre i decidir que faré pepitos. No em solc fixar en allò que li agrada a la gent. Nacho m’ho deia molt: “no podem agradar a tots”. A la meua dona, això sí, la vaig enganxar per la cuina. Sempre que tornava a València des de Barcelona venia al Patanegra. Li vaig fer uns bolets campers… i va començar tot.

Nacho: Jo porte alimentant-me vint anys d’Antonio.

Antonio: A ell li agrada vore uns bunyols d’abadejo i agafar-ne algun.

“Haver dit que no moltes vegades és un encert”

Nacho: Jo soc del comboi. És un do que tinc. Mon pare va ser més de quaranta anys relacions públiques de Galerías Preciados i em ve d’això. No tinc dificultat per a establir relacions o buscar motivacions.

Antonio: Sempre tenim una consigna molt present: cal diferenciar entre ser servicial i ser servilista. Quan arribàrem, en l’hostaleria el client sempre tenia la raó. Però el client també s’enganya. Les normes de la casa són les que són. Si no t’agraden, cap problema, no és el teu lloc. Molts clients tenen la mania de voler canviar les coses al seu gust. Però no, és casa nostra i no fingim.

Nacho: En el primer local, des del 2001, ja intuíem que podia fer-se. Però quan ens vam adonar que podíem viure dels nostres amics ho vam practicar de veres.

Antonio: És la gent que eixia a les quatre del matí del vell Pata i continuen venint. Hi ha vegades que si tinc un mal dia, Nacho em diu: “mira, trau el cap al menjador, el 90% de la gent la coneixem, són amics”. Això et canvia el bioritme perquè és una cosa que costa molt i de la qual pots sentir-se orgullós. Quan tens això t’adones que haver dit que no moltes vegades ha sigut un encert.

Nacho: Molts dels locals de Benimaclet que han obert s’han format en el nostre pati. Han vingut amb els seus arquitectes, els seus treballadors… Som Benimaclet i Benimaclet és nosaltres. Hem vist créixer el barri, canviar. Perquè cada setembre el barri es renova. Quan en agost veiem els pares amb els fills que venen a llogar les cases… Tot comença de nou. I enmig nosaltres, que no som res.

Antonio: Eixa renovació que porten els estudiants provoca una rotació, gent que va i ve, fa que el barri sempre estiga renovant-se, que estiga fort, impedix que s’aburgese. L’estudiant està començant la vida i rebutja allò burgés.

Nacho: Una vegada, per cert, es va tirar un tio al pati.

Antonio: Des de la finca de deu altures. Teníem la coberta tancada i ens va doblegar la biga.

Nacho: Jo volia obrir al moment. Al remat, calia donar de menjar als amics…

Esta història s’ha contat amb els sons d’una cançó desconeguda. Antonio diu que pareix “I’m Still in Love with You”, d’Alton Ellis. Nacho la identifica amb “54-46 Was My Number”, de Toots and the Maytals. “Quan la vaig escoltar amb 14 anys em vaig dir: ‘Senyors, s’ha acabat tot’”.

[Entrevista realitzada en 2021. El Pata sempre viurà entre nosaltres. Molta sort!]

Fotos © Laura Amado

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Escriu en Culturplaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

Et pot interessar

Arròs amb pata

Arròs amb pata

Una recepta típica de les comarques meridionals valencianes, prou difícil de vore

L’olla xurra

L’olla xurra

Una olla de fesols amb botifarres típica de la comarca de la Serrania

Carn al tombet

Carn al tombet

Un guisat de corder (o altres carns) típic dels Ports, el Maestrat, l’Alcalatén i part de la Plana