Han passat quatre anys des de la publicació d’Irreductibles i en quatre anys han passat moltes coses. Algunes, de ben doloroses. Hem de lamentar la desaparició d’homenots com Josep Piera, sense el qual este llibre hauria sigut una altra cosa pitjor i menys humana, i a qui tant hem d’agrair el seu temps de conversa i de lectura. Hem de lamentar, també, la confirmació de les ofensives que prevéiem i la igualment esperada absència d’alternativa al model socioeconòmic que heretàvem i que ens dissolia. Les últimes novetats no modifiquen en essència el que ja déiem en 2022 en aquell “manifest de futur”, però obliguen a certes consideracions.

En matèria de llengua, el canvi de govern de 2023 a la Generalitat Valenciana ha baratat la bona voluntat i l’homeopatia per la reactivació de la guerra lingüística: fomentar la histèria, sabotejar qualsevol mena de pau social i, mentrestant, torpedejar el valencià allà on es puga. El cas de l’escola n’ha sigut paradigmàtic: tones de demagògia i una “consulta” en què s’han salvat els mobles gràcies a una barreja pragmàtica i perfecta de càlcul individual i de patriotisme organitzat. També s’han vist afectades la radiotelevisió pública, que ha reduït les seues dosis de dignitat i d’emissions en valencià, i l’AVL, objectiu d’atacs verbals continus i sibil·lins per part dels qui no dubten a sacrificar l’idioma si a canvi trauen rèdit electoral. És una història molt trista i coneguda, i el llistat de greuges podria allargar-se.

Pel costat socioeconòmic, com deia, les dinàmiques heretades s’agreugen: s’aposta a una única carta i esta carta implica mà d’obra barata inesgotable… i inesgotables transformacions demogràfiques. Fa pocs mesos hem sabut les últimes xifres. En 2026 hi ha un 25,4% de la població valenciana nascuda fora de l’Estat espanyol. Si afegírem els nascuts en altres autonomies de l’Estat, parlaríem potser de vora un 50% de la població del País Valencià nascuda lluny de les seues fronteres.

Amb un panorama així, deia fa anys, “calen decisions”. I ho mantinc, però això implica, ara encara més, avançar discursivament i oferir una via plausible de supervivència –lingüística i, també, nacional–. Però quina? Qualsevol discurs sobre la “valencianitat” ha d’incloure la llengua com el que és: part fonamental de la nostra identitat històrica col·lectiva, genuïna i alhora compartida amb altres pobles, i així s’ha de defendre a tot arreu, a dins de les institucions i a fora. Cal, doncs, mantindre les posicions guanyades quan els vents del temps ens bufaven a favor: educació, cultura, institucions, mitjans… mantindre l’autonomia, al cap i a la fi.

Però potser també cal renovar el discurs i començar a saber actuar com a minoria. La història no és una pintura. La història no espera ningú i no podem fer com si visquérem en 1980. Algú a l’esquerra hauria de trobar la manera de superar traumes antics que l’acomplexen i paralitzen pel que fa a la qüestió nacional valenciana… o deixar de parlar des de torres d’ivori tan altes que fa dècades que deixaren de tocar terra. Algú a la dreta hauria de fer un colossal examen de consciència, retrobar referents sacrificats fa mig segle en l’altar de Castella-Espanya i traure el punyal que clavà llavors a l’esquena de la llengua, que no ha tret i que agullona encara. A hores d’ara tot això suposa una pura fantasia: és remota la possibilitat que passe una cosa o l’altra, però ho deixe damunt la taula.

La via d’escapament l’hauria d’oferir el valencianisme, però el valencianisme hauria de saber construir una proposta potable i viable: refer el discurs de la pròpia valencianitat al segle XXI, per a consolidar i compactar la nostra minoria, i des d’ella apel·lar a la majoria. No dic que siga l’única ni la millor fórmula, però sincerament no se me n’ocorre cap altra. Cal construir, doncs, un discurs atractiu que sume llengua, autogovern i història pròpia en clau positiva i de benestar, de present i de futur. Els sermons amortitzats i les pugnes internes ja no valen.

Per dir-ho clarament, els xavals entenen el valencià com una part de la identitat valenciana sense entrar tant en notes a peu de pàgina històriques o en exegesi de Joan Fuster. També –cosa fins a cert punt inèdita dins la nostra història moderna– és relativament majoritària la consciència d’unitat lingüística o dins la diversitat inherent i històrica. Aprofitem-ho. Cal, per tant, cercar una reformulació hàbil, clara, coherent i desacomplexada que mantinga la llengua com a part fonamental de la identitat valenciana del segle XXI… i amb els codis actuals. Evidentment, repetisc, no soc optimista: és molt complicat, i més en una societat amb una identitat nacional –valenciana– tan feble i desdibuixada, víctima de continus sabotatges interns com els que comentava i econòmicament abonada a ser perpètua colònia turística.

Estem en un moment d’uniformització global sense fre liderat per l’anglés, el castellà llatinoamericà o el xinés. En este context, vivim un procés de dissolució que no sé si és reversible. Hi ha maneres d’actuar com a minoria resistent potent. Ho hem vist en altres bandes. El cas de Kneecap i del nord d’Irlanda, on la llengua ja és només un símbol però renaix, ens pot donar pistes. Però és només una anècdota d’un altre país diferent: molt diferent, és cert –massa diferent–. El fet és que no estem morts encara, però no ens podem permetre el luxe de ser estúpids, o pitjor, autocomplaents. No dic que el camí que apunte siga fàcil, ni còmode, ni probable. El que dic és que no tenim alternativa.

O sí? Els dubtes s’acumulen mentres ens donem la raó entre nosaltres i avancem en la lenta deriva cap a la desaparició col·lectiva. Són dubtes pertinents, siga com siga. Podem actuar com a minoria sense donar l’esquena a una societat tan diversa com la que tenim, sense tancar-nos en els nostres reductes? Pense que sí: al cap i a la fi, oferim una àncora de pertinença i de model de vida, una boia on agafar-se, un sentit d’existència palpable, mentres la versió turística i radical del neoliberalisme global que patim sol abocar a la metafísica capitalista, a comprar per a fugir o a fugir per a comprar. Però no sempre… Podem actuar com a minoria sense renunciar a les lluites socials? Segurament també. Més encara: segur que sí. Els dilemes solen amagar trampes i han de ser per força posicions compatibles. Tot això, però, és només un esbós i excedix ja els límits d’estes pàgines. Tot això forma ja part d’un altre assaig que algú haurà d’escriure. Haurà d’afanyar-se. La història, deia adés, no espera ningú. Tampoc ens esperarà a nosaltres.

Epíleg a la 3ª edició d’Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians