Hi ha pocs topònims tan evocadors com Ítaca, l’illa de la mar Jònica des de la qual Ulisses governava la confederació cefalònia. I hi ha pocs dubtes sobre la seua potència metafòrica i lírica: el lloc del retorn, omnipresent durant deu anys de guerra i deu anys de vagareig pel Mediterrani; el destí idealitzat, quasi utòpic; l’espai que simbolitza la joventut, com si se’n poguera tornar, carregat amb les ferides de la batalla i dels naufragis. I un llarg etcètera, travessat per la cançó de Lluís Llach.

I si eixa Ítaca de l’Odissea no fora l’actual? I si l’illa grega que es diu així des de l’Antiguitat clàssica i que hui té instal·lada en el port de Vathí l’estàtua en bronze del seu fill més il·lustre no fora en realitat la pàtria d’Ulisses?

Existix una contradicció clàssica en l’Odissea que no ha passat desapercebuda per a cap dels estudiosos de l’obra d’Homer, des dels més antics: “Ítaca és baixa i s’estén ben endins de la mar, la darrera cap a la fosca: les altres, a part, cap al sol i l’aurora” li explica Ulisses en el Cant IX al rei dels feacis, fent referència també a la “boscosa” muntanya Nèrit i explicant que té prop Dulíquion, Same i Zacint. L’actual Ítaca, però, és muntanyosa i és l’illa cefalònia més a ponent, tot i que amb matisos.

El vell debat sobre el misteri de Dulíquion i les hipòtesis sobre la seua identificació amb alguna illa actual obri un ball de possibilitats que excedix esta columna, però sí que és interessant repassar els arguments contra la identificació entre l’Ítaca homèrica i l’actual.

L’any 2005 Robert Bittlestone suggeria que l’actual península de Paliki (en l’extrem occidental de Cefalònia), degué ser en els temps de l’Odissea una illa separada per un canal marí, que es correspondria amb la ubicació i la descripció que d’Ítaca oferia Ulisses. Des de Cambridge, el filòleg James Diggle i el geòleg John Underhill demostraren que en època micènica no existia aquell canal navegable i que Paliki no era una illa independent… però defenien també que Homer mai anomenà explícitament illa a Ítaca i que, per tant, podia referir-se a una península baixa, situada cap a occident, dins d’una illa compartida amb Same (la resta de l’illa Cefalònia). Una hipòtesi temptadora. I que l’actual Ithaki correspondria a l’enigmàtica Dulíquion.

A començaments del segle XX, Wilhelm Dörpfeld propongué que l’Ítaca homèrica s’ajustava millor a l’actual Lèucada, geogràficament més d’acord amb la descripció, i que l’actual Ítaca seria la Same de l’Odissea. Este ball de noms correspondria a possibles migracions fruit de la pressió d’invasors del nord, sense documentar. Per últim, en els anys 90 l’aparició d’una tomba micènica postulà Poros, en el sud-est de Cefalònia, com la seu dels reis d’Ítaca. Són només algunes de les teories negacionistes de la continuïtat de l’actual Ítaca. I totes plantegen dubtes i arguments raonables.

Enfront d’açò, hi ha la persistència del topònim d’Ítaca (i el del Nèrit), però també les troballes arqueològiques, algunes tan destacables com la inscripció “vot a Odisseu” en una màscara votiva hel·lenística (segles II–I a. C.) que demostra el cult a Ulisses en l’illa, o el jaciment d’Agios Athanasios, prop de Stravros, d’època coetània a la guerra de Troia, i el d’Alalkomenai, en el tossal d’Aetos, que ens parlen d’un centre inequívoc de poder. En general, de fet, des dels grans clàssics, hi ha un cert consens entre historiadors i arqueòlegs que l’Ítaca homèrica i l’actual són la mateixa.

Però n’hi ha més: en l’època de l’Odissea no existien mapes i molts dels especialistes coincidixen a valorar que és molt probable que Homer conservara records distorsionats o idealitzats de la geografia jònica, transmesos per tradició oral. Ernle Bradford, un dels més preclars estudiosos dels viatges d’Ulisses, va més enllà: Ítaca pareix efectivament “baixa”, com diu Ulisses, si, en accedir a l’illa per mar, se la veu contrastada contra els cims de l’illa Cefalònia (amb una fita de 1.628 m, 822 més que el Nèrit) i el promontori de Lèucada (quasi 400 m més alt que Ítaca). Tampoc és desgavellat que Ítaca, com diu Ulisses, siga la més occidental. No ho és, objectivament, però podria paréixer-ho, si tenim en compte que la punta oriental de Cefalònia, pel sud, està més cap a l’est que Ítaca i que Lèucada i Zacint estan en línia amb Ítaca, però pràcticament apegada al continent la primera, amb una sensació “més oriental” probablement, des de la mateixa illa d’Ulisses, i també més pròxima la segona. Així i tot, és evident que, des de la costa oriental d’Ítaca s’aguaitava imponent Cefalònia, encara que, des de la part nord cap a ponent, es veu mar oberta. I una de les hipòtesis arqueològiques de més pes ubica el palau d’Ulisses en el jaciment d’Àgios Athanàsios, en esta zona.

En la mateixa descripció d’Ulisses, seguint la magnífica edició de Joan Francesc Mira, l’heroi diu que Ítaca “tot i ser aspra, nodreix uns xicots excel·lents”. Abans, en el Cant IV, Telèmac rebutja tres cavalls i un carro que li vol regalar Menelau, adduint que Ítaca és “terra de cabres”, sense prats, una illa agrest i muntanyenca, més que cap de les veïnes. Esta descripció només encaixa amb l’actual Ítaca.

Fins i tot, la ubicació estratègica d’Ítaca, al bell mig entre Cefalònia i el continent, a oest i est, i també entre Lèucada i Zacint, a nord i sud, contribuïx al fet que precisament fora el centre del poder reial.

Pel fil traurem lo cabdell i, mentrimentres, Ítaca continuarà sent el destí utòpic de tants i tants somnis.