—Redeu, Alfredo, seques més que la serraura.

Esta frase la vaig escoltar de boca de mon pare en un autobús de tornada cap a Dénia des de València, la vesprada nit del 3 de març de 1985. Jo tenia 9 anyets i havia anat per primera vegada al Luis Casanova a vore un partit del meu València CF. Enfront teníem el Barcelona de Schuster, Archibald, Migueli i companyia. Tot i que ens vam avançar amb un gol de Saura, les coses van acabar amb un 2-5 que em va deixar els ulls vidriosos i una lliçó de loserisme per al que vindria.

Just un any després, el 9 de març del 86, va ser la meua segona vegada. Contra l’Atlético de Madrid. Anàvem guanyant 1-0 i estàvem amb un jugador més perquè en van expulsar un d’ells per una agressió a Sempere, el meu Sempere. Però una mala falta al voltant de l’àrea va servir perquè un calb de nom Roberto Simón Marina ens empatara davant l’estàtua d’un Sempere molt mal col·locat. Maleït Sempere.

Tornant cap a casa, una pregunta va començar a pegar-me voltes al cap: tindrà raó mon pare i seré jo gafe?

La resposta em va pegar una galtada un any després, ja en Segona Divisió, quan la dinàmica de l’equip era tremendament guanyadora i vam anar tota la família a disfrutar d’un València-Elx. 0-1 i cap a casa, escoltant insults dels aficionats locals cap al nostre Talbot Chrysler. Jo pensava que havien descobert la meua faceta secaora, però resultà que els crits venien perquè el meu germà menut onejava innocentment una bandereta blanc-i-verda que s’havia trobat en eixir.

Ho vaig passar molt malament. El València era la meua vida. El meu somni era ser el nou Alcañiz (ja tenia clar que a molt més no podia arribar), però si jo li donava mala sort, com havia jugar allí?

—Papà, no vull tornar mai més a Mestalla. Soc gafe.

—No, home, no. El que passa és que són uns mantes.

—No, papà, és culpa meua.

I així va ser. Amb 11 anys vaig pendre la decisió de deixar d’anar al camp pel bé de l’equip. Això és sacrifici i no allò de Botubot. Adeu, Mestalla. I adeu, futbol.

Com que vaig pegar l’estironet i tenia una bona alçada, vaig acabar passant d’idolatrar a Wilmar Cabrera a fer-ho amb Brad Branson. Em vaig aficionar al bàsquet. I una vesprada també de març, però ja en 1990, mon pare em va dur a vore un Pamesa-Tau Gres de Vitòria. La mare que m’ha parit: 88-89 amb un triple dels vitorians a l’últim segon. A prendre pel sac l’esport en directe. Els dissabtes, amb els amics, per Canal 9 i au.

Però el destí em va dur a viure a València durant la meua època universitària. A només deu minuts a peu de Mestalla. Ja tenia edat de no creure en supersticions. Per això, un dimecres de febrer del 95, me’n vaig anar jo sol a enfrontar-me amb el meu destí. Una última oportunitat a la Copa del Rei contra un modestíssim Salamanca. 3-0. Fernando, Camarasa i Álvaro. Deu anys després, vaig vore guanyar el València. Quin pes em vaig traure de damunt.

Una copa en què arribaríem a la final, que va haver de ser suspesa per l’aiguat a Madrid contra el Dépor quan només faltaven deu minuts. I que vam perdre quan es va reprendre uns dies després. Sabeu on estava jo mirant-la? A les pantalles de Mestalla. Sabeu com es deia el jugador que ens va marcar? Alfredo.

Per no fer-ho més llarg, vos afegiré que, uns segons abans que Raúl González Blanco ens marcara amb el Schalke 04, jo li havia cridat des de la grada un «retírate ya, abuelo» que em vaig engolir mentres ell ho celebrava amb ràbia a la meua cara. I que el partit que més he disfrutat del València va ser una victòria contra el Barça per 1-4 que vaig viure… a Barcelona, on vaig passar els anys gloriosos del doblet i les finals de Champions.

El meu últim partit a Mestalla va ser l’estiu de 2014. Vaig portar el meu fill a un València-Milà que vam guanyar per 2-1. Un malefici per fi trencat. O no. Perquè eixe dia Amadeo Salvo va anunciar el principi d’acord amb Peter Lim. I ja veieu com estem. Fa uns anys, el meu fill, fart de Singapur, em va dir que s’havia fet del Llevant. I jo crec que va ser una sort. Menys patiment.

Ara els amics em diuen d’anar a despedir-nos de Mestalla, a vore un últim partit. I jo, per un costat, tinc por de l’efecte que puga fer. I, per altra banda, estic esperançat amb el que ve. De xiquet somiava que el València em cridara per a jugar a Mestalla. Hui encara somie que em cride, em faça una oferta i signem. No un contracte com a davanter. Em conforme amb una orde d’allunyament del nou Mestalla. Fem tracte, Peter?

El meu fill, quan encara era del València