En algun lloc li vaig llegir a Rafa Lahuerta certa referència a Casa Aquilino, a Natzaret. Per això l’altre dia, després d’una tranquil·la nit sentint caure la pluja, ens acostàrem per allí per a esmorzar. Va ser suficient amb preguntar a un paisà i ens va donar les indicacions adequades, acabant amb un cert to de modest orgull enfront dels forasters: “Són amics meus”.
Vàrem sorprendre el personal dinant, en eixe torn impossible de les dotze o dotze i mitja que fan resignadament aquells que han de donar de dinar més tard. És un local molt senzill però amable, més restaurant modest per a famílies del barri que bar amb els clàssics adossats a la barra o el fastigós so de les màquines de premi. Poc de bar al capdavall.
Hi volia anar per un parell de raons. Una era cert afany d’exotisme de la pròpia ciutat –no sé si m’explique–; l’altra era vore l’espai de la platja que va ser. Recorde que Rafa Lahuerta contava amb nostàlgia que allí va ser on sa mare li va ensenyar a nadar, convertint-se amb la seua desaparició en un d’eixos llocs que només perviuen en la memòria. Mentres li llegia això, em va vindre al cap alguna cosa que em va contar el meu avi.
Quan arribava l’estiu, per a la xicalla de Russafa pareix que era tot un ritual enfilar el desaparegut Camí de les Moreres fins a la platja de Natzaret per a banyar-se. Segons sembla, durant un temps més o menys breu es van produir algunes morts de xiquets ofegats en aquella platja, i les mares, per a evitar que anaren a nadar, els cosien als seus fills el botó més alt de la camisa de manera que no pogueren llevar-se’l i així no ficar-se en l’aigua. Com mana la vida, aquells no sé com, però se les enginyaven per a burlar l’obstacle, banyar-se, i tornar a casa sense rastre aparent que revelara l’engany. El meu avi contava que en una d’eixes vegades algun descuit va delatar l’acció prohibida, i se’n recordava de sa mare, que, entre sanglots, besos i llàgrimes, li recriminava una desobediència que no era més que el seu terror a perdre’l. Potser el meu avi només va entendre açò molts anys després, deixant una lluentor d’aigües als seus ulls blaus mentres m’ho contava.
L’altre dia feia un matí humit i amb el cel tancat. Després d’esmorzar, vam recórrer entre tolls el carrer Castell de Pop fins al seu final mutilat. Unes grues immenses a les quals la boira del dia donava un aspecte un tant fantasmagòric marquen en la llunyania l’espai de la platja que va ser i el de la perduda mar. Hi ha jardins solitaris i alguna fàbrica oblidada o saquejada que accentuen la sensació d’abandó, i les palmeres sorprenen per la seua quantitat. Em van portar l’habitual melancolia. Hi ha també algunes cases que enfoquen a l’espai vedat, unes vistes al no-res en què han convertit tot allò, i els gats són els sobirans d’aquell tranquil regne. Quan tornàvem cap al cotxe, em vaig fixar en una de les palmeres. La més alta, la més vella. Vaig voler pensar que, en dies perduts d’estiu, eixa palmera va vore al meu avi i els seus amics corrent desafiadors i feliços cap a la platja.
Fotografia: Cedida a Vicent Molins
