A l’estiu de 1969 jo tenia uns pocs mesos. Va ser l’estiu de Woodstock, de l’estrena d’Easy Rider, de la macabra matança que les amigues del tarat Charles Manson van perpetrar al 10050 de Cielo Drive a Beverly Hills, de la fi del somni hippy. Però, segons conten, va ser sobretot l’estiu de la Lluna.

Hi ha per casa dels meus pares una foto en flamant blanc i negre que mostra a un xiquet de 10 anys amb calçotets i camiseta imperi al costat d’un bebé més prompte gros, tots dos recolzats al coixí d’un llit. El bebé sóc jo i el xiquet el meu cosí Vicentín, ara un seixantí en forma i que acabà per convertir-se en el semental de la família amb els seus quatre fills. Per orgull d’estirp quede constància.

La foto –segons diuen– va ser feta en l’interminable espera del salt i passeig de Neil Armstrong per la Lluna, en una televisió que supose menuda, constantment nevada i coronada per dos victorioses antenes. Jo imagine la calor de la nit de juliol, els grills incansables, els comentaris incrèduls o entusiasmats de la família davant l’espectacle.

Fora de la casa, alguns pins que han crescut amb mi respirarien amb la joventut que ja no tenen. La nit seria silenciosa o tranquil·la i no hi hauria pràcticament cotxes que anaren o tornaren amb certa absurda necessitat. Pels voltants, una terra on se succeirien els canvis perquè res canviara i damunt la qual jo caminaria en estius successius un milió de voltes, sobre la qual rodaria en tricicle, en bicicleta, en moto, en cotxe.

Moltes vegades, en les hores fosques, em retrac l’afecte excessiu i malaltís a eixe concret paisatge, que per altra banda res té de particular. Altres vegades valore tot això com un patrimoni sentimental que guarda el millor de mi mateix, que manté –pel seu mateix i senzill primitivisme– certa puresa que la vida diària no sap conservar. En este estiu dels meus cinquanta i molts anys i que quasi ja se n’ha anat, potser al final he entés la meua particular necessitat de reconéixer, de fixar els referents i la serenitat que m’aporten, més enllà de les valoracions que la raó puga fer de tot plegat.

En una nit calorosa de l’estiu de 1969, mentres uns hòmens es passejaven per la Lluna, un bebé més prompte gros s’adormia a la seua llum respirant olors que acabarien per adherir-se al seu cos com una fusió feliçment indestructible.