It relates to my youth and to Italy: two fine things.

—Henry James

Després de Niça, el tren va reprendre la marxa. Jo vaig intentar dissimular el meu nerviosisme com vaig poder forçant amb els meus dos companys de viatge una conversa que supose immensament banal. El paisatge no oferia massa diferències segons avançàvem, i l’esplendor de la Costa Blava i de l’estiu es mostrava intractable mirares on mirares. Mitja hora després, algú al vagó va dir la paraula que jo feia segles esperava: Ventimiglia. La perduda sensació d’aquell instant va quedar retratada per a sempre per un jove de cabell llarg i ros que, aguaitat a la finestra i dirigint-se a tots i a ningú, va cridar: “Ammirate il più bel paesaggio del mondo: siamo in Italia”.

Sempre agrairé a aquell salvatge que tornava junt a la seua sorollosa tropa d’arrasar Salou aquella immodesta i espontània benvinguda. Em va donar el referent inoblidable –i probablement perfecte– d’un moment que una vergonya absurda per ocultar la meua emoció no va permetre que es quedara en mi més enllà d’eixa anècdota.

Després San Remo, Bussana, San Lorenzo al Mare, Imperia. Una geografia apresa de memòria als mapes i que ara contemplava des del tren. I després Verona, per fi el peu a terra, l’alberg entre els arbres tan verds i al costat de la ciutat, les motxilles deixades a tota pressa i que ja feien massa olor de menjar i de calor, la dutxa, la frescor tan agraïda de la fi de la vesprada, la plaça amb aquelles pintures mig desfetes pel temps a la part de dalt dels edificis i que tan gravades s’han quedat en mi, les terrasses i la gent, la reconeguda arquitectura de les fotografies o els llibres, els gelats entre cigarret i cigarret, la sensació de plenitud tan intensa, i la bellíssima jove aquella –belga o francesa– que abans de dormir, a l’alberg, ens donà llarga conversa i ens va deixar clavades les seues dents perfectes i tan blanques al cervell i després –com a activitat estrictament mental– al sempre inquiet entrecuix.