Ni m’agrada ni em desagrada el futbol. Recorde que de xicoteta jugava bé i alguns xics ho duien malament. I ja. Fins ací la meua relació amb ell.
No vaig vore la final del mundial. Bé, per a ser justa, vaig vore més o menys deu minuts de la primera part, i vaig posar-me una pel·lícula. Primer, perquè no havia vist cap altre partit i una idea supersticiosa em feia pensar que el gafaria; i segon, per l’ansietat: sabia que no anava a gaudir. No aconseguia llevar-me del cap un pensament: eixa final no era un joc, era més que un partit.
Sabem que l’esport té una càrrega política. Allò que varia és fins a quin punt. Segons el moment històric, entren en joc molts paràmetres que tenen poc a vore amb l’esport en si. La final contra Argentina era un d’eixos moments. Per això se’m feia difícil gaudir; per això sabia que vore’l sencer no seria un divertiment. Per sort o per desgràcia, en esta ocasió, guanyar o perdre no era precisament irrellevant. I no es tractava únicament del que significava jugar una final als Estats Units, davant d’un Trump que ens ha menyspreat i insultat explícitament per activa i per passiva, no. La càrrega simbòlica anava molt més enllà.
Espanya és un dels pocs països que ha reconegut oberta i reivindicativament l’Estat de Palestina. La nit de la final, centenars de palestins animaven a la sel‧lecció i, l’endemà, desenes de publicacions en xarxes socials, des de Palestina, celebraven la victòria. Un jove patinava per un carrer destrossat per les bombes. Onejava dos banderes: la palestina i l’espanyola. Feia trucs amb els patins esquivant enderrocs i celebrava amb un somriure als llavis com si encara li quedaren ganes de celebrar alguna cosa. Durant els dies posteriors a la final, Internet es va omplir d’un missatge que es repetia: “Ha guanyat Espanya i hem guanyat tots”. Hiperbòlic? Pot ser. Però el que passa és que en temps d’indecència generalitzada, qualsevol acte que desprenga una miqueta d’humanitat fa soroll, ens retorna a l’esperança. Netanyahu ja s’havia posicionat públicament amb Argentina. El món, inevitablement, triava bàndol.
No fou únicament el genocidi palestí el que va fer d’un partit de futbol un triomf simbòlic. Una revisió al panorama polític global resulta en un brainstorming de xenofòbia, islamofòbia i discursos d’odi pròxims a una intolerància més que preocupant. Enmig de tot, Lamine Yamal, musulmà i fill d’emigrants, ens ha deixat les seues imatges resant al terreny de joc, i Nico Williams, també fill d’emigrants, regalava la seua medalla de campió del món a sa mare, perquè “jo córrec molt, però ma mare va córrer més, descalça pel desert, per a salvar la seua vida”. Visibilitat i orgull contra les consignes racistes. Un altre gol simbòlic.
Ja ho sé. Al cap i a la fi, és només futbol. Malgrat l’alegria, malgrat les celebracions, res no ha canviat. El món seguix fotut, i manen els de sempre, i maten els de sempre. És, malauradament, molt cert. Però també ho és el fet que les victòries no són sempre físiques. N’existixen de morals. I sí, el món continua trencat, però vore a Trump penjar les medalles d’or del coll d’aquells a qui menysprea és una fotografia històrica, una que ens dibuixa un mig somriure als llavis i ens deixa una sensació de satisfacció íntima, visceral i impagable. I és només futbol.
O no.
