Qualsevol diumenge d’un hivern que ja fa olor de primavera. La ciutat pareix despertar definitivament de la seua molt particular i modesta letargia, d’eixe hivern com de broma però amb alguns dies de fred castic. Pot ser 1964 o 1965. Mon pare baixa lleuger l’escala, saluda veïns, esquiva el tramvia que es perd cap a les torres i acaba comprant tabac en la paradeta habitual. A casa –un pis llogat al carrer de Murillo– han quedat la germana menuda dormint amb la plenitud o la rotunditat amb que es dorm a eixos anys, la meua àvia encetant les prèvies d’un dinar al qual vindran les filles casades i els primers nets, i el germà que continua tancat en la seua habitació estudiant, sempre estudiant. El meu avi ha eixit farà ja més d’una hora a prendre café amb els amics al lloc de costum.
Per a mon pare el diumenge és l’únic dia en què el seu treball al banc li permet gaudir d’un matí lliure. Ja és, en essència, el que serà sempre: un home bo. Encara no sap que li esperen molts anys de matinar, molts diumenges com eixe, molta gent per arribar a la seua vida. Sap que encara és jove, quasi molt jove, però ja sent amb una estranya determinació que prompte haurà de casar-se, tindre casa pròpia i esperar els fills que sense dubte vindran. Feliçment, no es fa massa preguntes. És el que toca fer i el que farà.
Encén un cigarret amb eixe gest tan estudiat de les pel·lícules americanes, mira el rellotge i comprova que encara falta més de mitja hora per a acudir a casa del seu amic, tal com havien quedat la vespra. Per a fer temps, recorre els carrers del seu barri, arriba fins a la plaça del Mercat, examina –ell i tots– un grup d’insòlites estrangeres que contemplen la Llonja, compra el periòdic i torna a pujar. Al carrer del Moro Zeid el sol quasi pren la vertical i ho inunda tot de llum de diumenge. Allí viu Tomàs, Tomaset, el millor amic de mon pare, i a qui molts anys després un coàgul rebel i miserable deixarà per a sempre sense parla ni mobilitat en el transcurs d’una operació suposadament banal. Però ara –com una cruel paradoxa anticipada– és un jove molt divertit, que fa de la paraula i la simpatia un arma per a les batalles de l’edat o de la vida.
Prenen cervesa i faves picants a La Pilareta mentres parlen de futbol o de dones. Després vagaregen sense rumb i al seu pas les esglésies es van buidant de fidels i a les pastisseries comencen a demanar tanda senyors amb corbata. El matí i els carrers van perdent certa puresa natural i es van transformant en una barreja de respectabilitat burgesa i de resignats hàbits o convencions. D’una finestra brota i es vessa per les voreres una cançó que reconeixen. Potser siga “Round Around Sue”, tot i que mai sabran el seu nom.
El tranquil passeig acaba –com ve sent habitual últimament– a Monterrey, una cafeteria de moda –snack bar, ni més ni menys– al costat del carrer de Sant Vicent, enfront mateix de la porta lateral de Sant Martí. Potser una altra cervesa, potser un got de vi. Allí saluden alguns coneguts i fan plans per a la vesprada. Anar a ballar és una possibilitat prou freqüent. En un concret instant mon pare fa un gest imperceptible i amb el qual sense saber-ho evoca uns llimbs inexistents i futurs i on ballem uns quants. Eixa vesprada coneixerà a ma mare.
Algun dels amics allí trobats porta una càmera.
—Posa’t ahí, Toni, i te faig una foto.
—Ací?
—Sí, perfecte.
Clic.
—Ja està.
