Res del que veiem en la fotografia queda actualment en esta plaça, ni tan sols el fanal és el mateix, però hi ha dos detalls que ens revelen de quina es tracta. Al fons de l’estret carrer apunta tímid, el campanar de l’església de Sant Llorenç; efectivament és tracta del carrer de Navellos. L’altra pista ens la proporciona el rètol del comerç propietat de Vicente Chapa, Confitería y Pastelería de la Virgen. Estem al centre fundacional de la Valentia romana; el punt més elevat d’eixa xicoteta illa fluvial que va triar el cònsol romà Dècim Juni Brut, allá cap a l’any 138 a.c., per tal que allí s’establiren els soldats llicenciats que van lluitar contra Viriat, la mateixa a la qual en la trista riuada de 1957, tot i estar a escassos metres del riu, no van arribar les seues aigües: la plaça de la Mare de Déu, el cor de la ciutat durant molts segles, encara que en estes dates estava retolada com a plaça de la Constitució i abans va ser coneguda, entre altres denominacions, com de les Corts, de la Seu i de la Palla per realitzar-se ací el pesatge de la palla de forment i altres cereals (cal ressenyar que el graner de la ciutat, l’Almodí, estava a escassos metres).
Centre i lloc de reunió d’actes religiosos com el Trasllat de la Mare de Déu, la Festa Gran – el Corpus i les Roques-, els Gloriosos -el dissabte de Glòria- o l’Ofrena fallera, i també d’actes reivindicatius i cívics. Ací es reunien els jornalers a la busca de treball, romanent drets com a pals, esperant que algú els contractara, la gent els va batejar amb el nom dels Hòmens de la Vergonya; per analogia, els pals que subjectaven l’envelat de la plaça de la Mare de Déu el dia de la seua festivitat, van rebre el mateix nom: Els Hòmens de la Vergonya; i com no, el mil·lenari tribunal que repartia i repartix justícia entre els regants de l’horta. Però també la mort va estar present en esta plaça, ací se celebraven els terribles autos de fe inquisitorials als quals assistia el populatxo com si d’una festa es tractara. El metge i escriptor Lluís Alcanyís va ser cremat viu en la foguera enfront de la Porta dels Apòstols un 25 de novembre de 1506; un any abans, la seua esposa Elionor Esparça havia patit la mateixa pena per “pertinaç, negativa i relapsa”. Els dos eren jueus conversos. En la foguera va acabar també la família de Joan Lluís Vives.
Però tornem a la fotografia, la ciutat en estes dates estava patint canvis molt importants en la seua estructura urbana i la plaça de la Mare de Déu no era aliena a ells; l’edifici en els baixos del qual estava la confiteria de la Verge estava a punt de desaparéixer, els pisos superiors ja es veuen buits i la pastisseria anunciava el 23 d’abril de 1929 l’obertura del nou local en la plaça del Poeta Badenes, just darrere d’eixe edifici; una molt encertada decisió perquè quan poc després es va enderrocar la finca, la pastisseria donava novament la seua façana a la plaça. A l’esquerra de la fotografia, apunta el desaparegut carrer de la Província, la botiga de comestibles de Bernardo Andrés i una casa de venda de ferramentes per al cultiu. A la dreta, l’inici del llavors estret carrer de Navellos i la farmàcia de Galileo Montoro, en la rebotiga de la qual es celebraven, segons Juan Luis Corbín, substancioses tertúlies i que amb més de cinquanta anys d’antiguitat va ser testimoni de tots estos canvis, fins que en els anys 70 va ser una víctima més del desenvolupament urbanístic. L’eixample del carrer Navellos, va permetre descongestionar el trànsit del de Serrans, ja que els tramvies que es dirigien cap a la barriada de Sagunt i l’estacioneta del Pont de Fusta van deixar de passar per allí ,per a seguir el seu trajecte per Navellos.
I el que no es veu, però s’intuïx, la Basílica de la Mare de Déu, temple alçat en 1667 per a acollir la imatge de la Verge dels Ignocents, folls e Desamparats, venerada des de principi del segle XV en el Capitulet, una capella en el recinte de l’Hospital General de València, i que recolzada, amb el cap alçat sobre el fèretre dels desemparats o ajusticiats, els acompanyava en el seu últim viatge.
