Les panderoles estrangeres marrons i aplanades que han extingit les nostres habiten els clavills i surten just quan em veuen vindre per la vorera, fent tentines entre el rastre negre d’origen múltiple, eixa capa irredempta de brutícia acarrossada. L’asfalt calent fa pudor, perquè la calor sempre és barbàrie si no n’hi ha terra i no n’hi ha arbres. Les diferents tires de les diferents sandàlies m’han fet bambolles, estigmes de la crucifixió de la moda, i els peus em van curulls de ferides en diferents estadis de curació. Mentrestant, els trens han reduït les freqüències i els ajuntaments aprofiten per a desventrar els carrers.
Això és avui, però tal dia com avui de fa dos anys, tot era igual que és ara, en l’última setmana d’un juliol etern. Estava a punt d’anar-me’n de vacances, com ara. Tenia una novel·la per acabar, que em bollia a la gola, també com ara. No sé si feia tanta calor com enguany i no sé què se’m passava pel cap, més enllà de la saturació i el cansament propi de l’estiu a la ciutat, que patim totes. Tracto de pensar quines emocions me movien o quines il·lusions tenia darrere les pestanyes, quins llibres llegia, quines cançons m’obsedien i no me’n surto. Em costa traslladar-me a aquell moment i no recordo quasi res de qui era jo aleshores.
Soc la mateixa, faig el mateix cada dia, tinc les mateixes manies quan estenc la roba, les mateixes rutines en alçar-me cada matí, idèntiques responsabilitats i principis. La meua vida no ha canviat gens, però a la vegada soc una altra cosa i m’han passat moltes coses xicotetes en dos anys, que modifiquen la trama del fil i la mostra del brodat. Tinc una capa més, una pell afegida, una motxilla menuda, un personatge que soc jo i no soc jo alhora quan parla pels puestos. Fa dos anys no m’hauria cregut este viatge, si me’l conten, de pobles i veus i coneixences i fascinacions i esta exposició menuda i intensa d’una cosa tan interna com és l’escriptura per a mi. Sento un agraïment estupefacte gran part del temps.
Encara no fa ni un any que vaig saber que existien llocs on se’t convida a estar i escriure, però quin somni dement és este? En un fascinant plot twist, ara estic tancant la maleta per a anar-me’n jo a eixe regal insòlit. Demà me’n vaig lluny lluny lluny, entre muntanyes, a conviure estretament amb la gent que viu al meu cap i em parla a totes hores, i tot em pareix de mentira. Em fa l’efecte que viure deu ser això, deixar que et passen coses i també fer-les passar. I que tinguem salut per a vore’n moltes. En tornar vos contaré si al sud de Bulgària hi havia corbs. наздраве!
