El megateri que s’exposa al Museu de Ciències Naturals de València, una de les peces més emblemàtiques del patrimoni científic valencià, és el protagonista d’un ampli estudi publicat en la revista Spanish Journal of Palaeontology, “Una mirada histórica al descubrimiento, estudio e interpretación de Megatherium americanum Cuvier, 1796: el caso particular del megaterio de Valencia”, d’Alejandro Pérez Ramos et alii. El treball, elaborat per un equip multidisciplinari d’investigadors, no es limita a repassar la història d’este espectacular esquelet, sinó que reunix els coneixements més recents sobre la biologia del Megatherium americanum, documenta els processos de restauració i investigació efectuats en els últims anys i reivindica el paper del fòssil valencià com un dels exemplars més importants del món.

L’article recorda que el megateri de València forma part de la col·lecció de fòssils sud-americans que Josep Rodrigo Botet va donar a la ciutat en 1898. Procedent de la província argentina de Buenos Aires, l’esquelet conservat a València és un dels més complets coneguts, ja que més del 60 % dels seus ossos són originals i pertanyen al mateix individu. Açò el diferencia del famós exemplar del Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid, que al llarg del temps es completà amb restes d’altres animals procedents de diversos jaciments.

Els autors també posen en relleu la transcendència històrica de la col·lecció de Rodrigo Botet. De fet, assenyalen que inclou representants de tots els grans mamífers fòssils sud-americans que Charles Darwin havia recol·lectat durant el viatge del Beagle, molts dels quals es perderen després en els bombardejos de Londres durant la Segona Guerra Mundial. Això convertix el conjunt valencià en un testimoni excepcional de la megafauna americana i en una referència científica de primer ordre.

Una de les principals novetats del treball és la descripció detallada de la recent intervenció de restauració i conservació sobre el crani del megateri. Per primera vegada s’explica com fou necessari desmuntar-lo de l’esquelet per a reparar fissures, consolidar l’estructura òssia i garantir-ne la preservació futura. Els restauradors detectaren nombroses esquerdes provocades per la deshidratació del fòssil i aplicaren tècniques reversibles amb resines especials i materials de restauració odontològica, seguint els criteris actuals de conservació patrimonial.

El megateri de València en 1967, quan estava al Museu Paleontològic ubicat llavors a l’Almodí de València

.

Esta intervenció ha permés, a més, incorporar noves tecnologies d’anàlisi. El treball mostra models tridimensionals i estudis de densitat del crani i de la mandíbula que revelen la localització exacta de fractures internes i zones debilitades, aportant informació fonamental tant per a la conservació del fòssil com per a futures investigacions anatòmiques. Les imatges publicades documenten tot el procés, des del desmuntatge del crani fins a la restauració final i la modelització virtual.

L’estudi també oferix una extensa síntesi dels avanços científics més recents sobre la biologia del Megatherium americanum. Els investigadors expliquen que este gegantí peresós terrestre, extingit fa uns 10.000 anys, pertanyia al grup dels xenartres, juntament amb els armadillos i els ossos formiguers actuals, i que la seua evolució estigué estretament vinculada a l’aïllament geogràfic de Sud-amèrica durant milions d’anys.

Entre les conclusions més destacades figura la confirmació que el megateri podia alçar-se sobre les potes posteriors i la cua, formant una mena de trípode que li permetia arribar a les branques més altes dels arbres. Així mateix, les seues enormes urpes li servien tant per a manipular la vegetació com per a defensar-se dels depredadors. Els autors descarten, a la llum de les investigacions actuals, les antigues hipòtesis que suggerien que podia haver sigut carronyaire o depredador.

La investigació revisa igualment altres debats clàssics sobre la locomoció d’este animal. Segons els estudis més moderns, el megateri no caminava recolzant exclusivament el cantó extern dels peus, com es pensava durant el segle XIX, sinó que tenia una postura més semblant a la dels grans mamífers terrestres actuals. També s’analitzen les evidències que apunten a una possible capacitat per a desplaçar-se en l’aigua, afavorida per la gran densitat dels seus ossos i per determinades adaptacions anatòmiques.

.

L’article dedica també una part important a reconstruir la història del descobriment del primer megateri a l’Argentina en 1787 i la seua extraordinària repercussió internacional. Aquell esquelet, enviat a Madrid, fou el primer vertebrat fòssil que es muntà completament i acabà convertint-se en la base de la descripció científica de l’espècie per Georges Cuvier en 1796, un fet que marcà el naixement de la paleomastologia moderna i consolidà la paleontologia com a disciplina científica.

Finalment, els investigadors reivindiquen el valor patrimonial i divulgatiu del megateri conservat a València. Després de diversos trasllats al llarg del segle XX, des de l’antic Museu Paleontològic de l’Almodí fins a l’actual Museu de Ciències Naturals dels Jardins de Vivers, l’esquelet continua sent la peça més representativa de la institució i un dels fòssils més valuosos d’Europa. El nou estudi no sols actualitza tot el coneixement disponible sobre este exemplar excepcional, sinó que el consolida com una referència internacional tant per a la investigació paleontològica com per a la conservació del patrimoni científic.