La reina Violant de Bar (1365-1431) ha estat tradicionalment recordada com una figura poderosa, refinada i influent de la Corona d’Aragó, però també envoltada de tòpics que l’han presentada sovint com una dona frívola, ambiciosa o excessivament aficionada al luxe. Un nou estudi de l’historiador Eduard Juncosa Bonet proposa capgirar esta imatge a partir d’una font excepcional: les desenes de cartes que la reina va escriure al llarg de la seua vida. El treball, titulat “An Emotional Portrait of Queen Violant of Bar through Her Letters”, publicat en el llibre Managing Emotions in the Middle Ages (Brill, 2025), coordinat per Flocel Sabaté, oferix un retrat íntim i polític de la monarca, convertint la seua correspondència en una finestra privilegiada als sentiments, les relacions personals i l’exercici del poder d’una de les dones més rellevants de la baixa edat mitjana.

La documentació conservada és extraordinària. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó es preserven quaranta-sis registres de la Cancelleria que contenen centenars de cartes escrites per Violant, majoritàriament en català, però també en llatí, aragonés, castellà i francés. Esta abundància documental permet reconstruir no només les seues actuacions públiques, sinó també la seua manera de sentir, les seues preocupacions i les seues emocions amb una precisió molt poc habitual per a una reina medieval.

Juncosa comença situant Violant en el seu context. Nascuda al ducat de Bar, a la Lorena, fou educada en un ambient cortesà molt refinat, vinculat a la cort francesa de Carles V. Aquella formació humanística i cultural marcaria tota la seua trajectòria. Quan encara era una adolescent fou promesa amb el futur Joan I d’Aragó, en un matrimoni que provocà un greu conflicte polític. El rei Pere el Cerimoniós s’oposava frontalment a l’enllaç perquè preferia casar el seu fill amb Maria de Sicília per a reforçar la influència de la Corona d’Aragó sobre aquell regne. Malgrat les pressions del monarca, Joan mantingué la seua decisió i el matrimoni acabà celebrant-se el 1380.

Les cartes mostren una Violant molt diferent de la figura freda que sovint ha transmés la historiografia. Un dels aspectes més originals de l’estudi és precisament la reconstrucció de la relació sentimental entre Joan i Violant. Les missives revelen una parella unida per una estima sincera i poc freqüent entre els matrimonis dinàstics medievals. Quan les obligacions polítiques els obligaven a separar-se, la reina confessava l’enyorança que sentia i arribava a assegurar que, si haguera sabut com de dolorosa seria la distància, no hauria permés que el seu marit se n’anara. Igualment, li retreia afectuosament quan passava massa temps sense escriure-li, perquè temia que l’haguera oblidada. El rei, per la seua banda, la colmava de regals, des de joies fins a llibres il·luminats, i compartia amb ella tant les qüestions de govern com les inquietuds personals.

L’estudi també destaca que esta relació afectiva tenia una clara dimensió política. Violant no fou una simple consort, sinó una autèntica col·laboradora del rei. Segons Juncosa, entre tots dos s’establí una mena de “jerarquia d’iguals”, en què la reina participava activament en la deliberació i, probablement, també en moltes de les decisions de govern. Les seues cartes mostren una dona capaç d’intervenir en afers diplomàtics, defensar els interessos de la Corona, negociar conflictes i exercir una autoritat pròpia.

La seua personalitat emergix especialment en les cartes de caràcter polític. En algunes reprén arquebisbes, nobles o oficials amb un to sorprenentment dur. En una missiva dirigida a l’arquebisbe de Tarragona, per exemple, l’acusa d’actuar contra els drets de la Corona, li exigix reparar els perjuís ocasionats i l’amenaça d’emprendre accions davant del rei si no rectifica. Esta fermesa confirma, segons l’autor, que Violant estava plenament preparada per exercir el poder i no dubtava a fer sentir la seua veu en un món eminentment masculí.

Alhora, les cartes permeten observar-ne la dimensió més íntima. La reina apareix profundament afectada per la mort dels seus fills, molts dels quals moriren a una edat molt primerenca. Especialment devastadora fou la pèrdua del príncep Jaume, hereu de la Corona, mort amb només 4 anys. Les seues cartes descriuen aquell episodi com una font de “gran torbació i transcendent dolor”, fins al punt que durant mesos abandonà part de les seues obligacions públiques. Poc després hagué d’afrontar encara la mort del seu marit, Joan I, el 1396, una tragèdia que definia com una pena que l’acompanyaria “mentre visquera”. Aquell mateix any també perdria dos germans en la croada de Nicòpolis. No és casual que des d’aleshores signara sovint les cartes com “la trista e dolorosa reina Yolant“.

Tanmateix, el dolor personal no la feu renunciar a l’acció política. En quedar viuda intentà conservar la influència institucional i fins i tot afirmà estar embarassada d’un possible hereu masculí de Joan I, un anunci que pretenia ajornar la successió al tron. Quan aquella esperança es demostrà infundada, continuà lluitant pels seus drets patrimonials i, anys després, durant l’interregne obert arran de la mort de Martí l’Humà, defengué la candidatura del seu net Lluís d’Anjou al tron de la Corona d’Aragó. Les seues cartes revelen la frustració davant la falta de suport dels seus propis familiars i una clara consciència del seu paper polític, fins i tot quan ja havia perdut el poder efectiu.

Una altra aportació destacada del treball és la revisió historiogràfica. Juncosa recorda que durant molt de temps Violant fou presentada com una reina responsable dels excessos econòmics de la cort, amiga del luxe i causant de molts dels mals del regnat de Joan I. Esta imatge, però, s’ha anat matisant gràcies als estudis més recents. Les cartes mostren una dona molt més complexa: culta, intel·ligent, amb una extraordinària capacitat política, defensora de la negociació quan era possible però també capaç d’adoptar posicions contundents quan ho considerava necessari. La seua actuació desbordava clarament els models femenins tradicionals de l’època.

En definitiva, Eduard Juncosa utilitza la correspondència de Violant de Bar per a oferir molt més que una biografia. Construïx un retrat emocional d’una reina que estima, patix, governa, negocia, s’enfronta als seus adversaris i lluita fins al final per preservar la seua dignitat i la seua influència. Lluny dels estereotips, la investigació presenta una dona que participà de manera decisiva en la política de la Corona d’Aragó i que, gràcies a la seua pròpia veu conservada en les cartes, emergix hui amb una humanitat sorprenent i una modernitat que continua captivant més de sis segles després.