L’altre dia valorava amb el periodiste i companyó de cabòries José Luis García Nieves la possibilitat que la sonada pujada de preus que el Llevant UD ha aplicat a xiquets i jóvens en la seua campanya d’abonaments tinga a vore amb una estratègia de canvi social de la grada. No és cap conclusió. Senzillament comentàrem que ho pareixia.
En realitat, fa ja molts anys que l’il·lustre granota Manuel Illueca, actual president de l’ICO, advertia del procés pel qual els qui acudien a un estadi estaven deixant de ser aficionats per a convertir-se en clients. Així ho volien els mandataris: millor espectadors que fans que consideren seu l’equip. Anem camí de les quatre dècades des que s’aprovà, l’any 1990, la Llei del Deport que obligava les societats a convertir-se en SAD i que encaixava a la perfecció amb la pretensió d’unes grades més domesticades. Nieves, de fet, recordava com el futbol anglés visqué un procés semblant, quan els clubs començaren a envair amb seients per a “clients” les grades on estaven drets els hinches.
No cal cap gran anàlisi per a entendre com açò ha evolucionat fins als nostres dies sempre amb un mateix denominador comú: la pujada dels preus. “Es el mercado, amigo” digué l’infaust Rodrigo Rato l’any 2018, per a justificar certes actuacions.
En realitat, el fenomen que vivim, auspiciat per La Liga de Tebas, és la deriva lògica d’un procés que ha buscat furtar el futbol a la gent per a millorar els comptes de resultats. És, al remat, un altre procés de gentrificació en el qual l’únic criteri vàlid és facturar més i més. El mercat, amics, ja expulsarà de les grades (i fins i tot del prohibitiu futbol televisat) a qui no puga gastar més diners en este circ. Perquè sigam clars: ser abonat d’un equip de futbol d’èlit és hui un luxe a l’abast de pocs. Més aïna si la passió és compartida per un nucli familiar. Parlem de destinar a l’any un sou mensual (o dos) només a abonaments. Poca broma!
Com de gentrificada està la maleïda vida que, fins i tot, en allò que afecta el futbol, “la cosa més important d’entre les menys importants de la vida” (Sachi? Valdano? qui ho digué primer?), podem resseguir el rastre del capitalisme salvatge que ho inunda tot.
