El bandejament de moltes de les fites culturals de la nostra societat ha deixat un buit en els sabers col·lectius que facilitaven en part la comprensió del món. I eixa eradicació social del coneixement comú ha facilitat el triomf de la “cultura efímera de pantalla” o de l’”atomisme epistemològic”.
I estic parlant d’aspectes com ara la història general i la “natural”; o de la “història sagrada” (mitologia hebraico-cristiana) i dels fonaments de la cultura clàssica; de la geometria i la geografia física; o dels fonaments de la història de l’art; per no parlar dels autors i situacions més notables de la literatura universal o de la història del coneixement. Totes eixes pèrdues del basament mítico-cultural europeu i de la seua connexió amb els coneixements actuals, moltes de les quals deliberadament fomentades en nom d’ideologies diverses (laïcisme, esquerranismes, nazisme i altres racismes) han deixat ferides intel·lectuals que serà molt difícil de regenerar. I, pitjor encara, quan en els ambients educatius de més baixa qualitat el bandejament o la inactualització didàctica dels docents els ha dut a que ignoren la seua importància i fins i tot la seua existència; i, pitjor encara, que ni tan sols siguen conscients de la pròpia ignorància.
Fotograma de la pel·lícula d’animació ‘El príncep d’Egipte’, dedicada a la vida de Moisés
Estic parlant d’uns coneixements que ajudaven a entendre el món sobre el qual vam bastir les nostres condicions de vida i les de les parts del món on més i millors quotes de llibertat, prosperitat, salut, benestar i coneixements s’han assolit en la història de la humanitat. Unes condicions que han sigut fruit de l’articulació de la ciència, la tecnologia i el capitalisme liberal (estalvi, regulació per preus, llibertat), i tot això sota l’empara ideològico-cultural del cristianisme sensu lato.
Un cristianisme entés no tan sols com a sistema de creences sinó com a marc cultural, un híbrid entre la religió jueva (hereva d’antigues tradicions mesopotàmiques i egípcies), la filosofia hel·lenística i l’ètica derivada de la mútua confrontació; i en si del qual s’ha modelat la societat actual, amb fites tan importants com el calendari gregorià que ja marca el temps en la major part de la humanitat, o la gran expansió científico-tècnica en bona part encapçalada per pròcers la major part dels quals creients, de Copèrnic a Newton, de Clavius a Mendel, de Max Planck a Pasteur, de Lemaître a Gaudí.
I, continuant en algunes de les fites culturals de primer nivell que devem al cristianisme, hauríem d’afegir la importància que la traducció de la Bíblia ha tingut en la fixació normativa d’idiomes del món protestant (que apostaven pels originals hebreu i grec), com ara l’anglés (King James Version, KJV, 1611), o l’alemany (per Martí Luter, Lutherbibel, a partir del saxó), entre 1522 i 1534, entre altres; i sempre, clar, amb notables entrebancs a l’hora de traduir llibres escrits en uns contextos històrics, socials i fins i tot ecològics molt distants dels de les societats europees occidentals. I de moltes d’eixes coses, i en particular del significat, la importància i les conseqüències culturals que ha tingut l’entramat judeocristià potser convindria parlar un poc. Potser. I ací en va una mostra.
La història com a fonament explicatiu, també de la cultura religiosa
L’any 1973, la revista American Biology Teacher va fer famosa la frase “en Biologia, res no té sentit si no és a la llum de l’evolució“, atribuïda al biòleg i genetista ucraïnés afincat als EEUU Theodosius Dobzhansky (1900-1975). A mi, eixa frase se’m va quedar gravada quan estudiava la carrera de Bioquímica i pretenia entendre els fonaments dels sistemes vivents. I m’ha tornat a passar sempre que intente explicar-me les raons de fons de determinades fites històriques: sense saber com evolucionen la cultura, els coneixements, els instruments científico-tècnics, l’impacte de determinades contingències (pestes, erupcions volcàniques, canvis sobtats en l’oratge, etc.) o els corrents de fons de la història (si és que n’hi ha), difícilment entendrem res i creurem que la simple acumulació de dades, una mena de filatèlia dels esdeveniments més o menys encadenats expliquen alguna cosa. Així que a l’hora d’abordar les complexitats del nostre sistema d’idees, valors, i sabers més o menys consolidats, caldria revisar algunes dels fonaments sobre els quals els hem bastit.
I un fet prou interessant és que bona part del nostre teixit cultural prové de la Bíblia. Entesa, també, com a una mena d’enciclopèdia, de “llibre de llibres” (Bíblia és un plural, “llibres”) ple de personatges i situacions de l’antiguitat egípcio-mesopotàmica i del Creixent Fèrtil en el trànsit entre l’Edat del Bronze i l’Edat del Ferro. I tot això orna l’imaginari col·lectiu europeu en múltiples camps, de la literatura a les arts plàstiques, de la filosofia a la música, o de la taxonomia científica a la filmografia i infografia, fins el punt que hi ha centenars de pel·lícules, còmics, àlbums i animacions dedicades aspectes concrets de la Bíblia. I d’eixa “enciclopèdia”, la part nuclear bàsica, original, és el Tanakh o Bíblia hebrea. Així que comencem pel principi…
La Bíblia hebrea, el Tanakh. I de l’hebreu a l’arameu
Anomenem Tanakh a una recopilació de 24 llibres escrits en hebreu (amb uns fragments en arameu) al llarg de molts segles, per diferents autors i d’extensions, temàtiques i tipologies literàries diverses: lleis i normes dietètiques i de salut, relats de “memòria històrica” (és a dir, interessada), poesia lírica, al·legories, llibres sapiencials i de recomanacions, etc.
La paraula Tanakh és realment un acrònim, la concatenació de les consonants inicials, a saber T de Torà (Llei), N de Neviim (Profestes) i Kh de Ketuvim (escrits); fonèticament, eixe seguit de lletres es llig ‘tanaj‘ (ja que la /Kh/ ve a representar el so gutural /x/, la fricativa velar sorda que en castellà correspondria a “jirafa”, “jabón” o “jugar”).
Tot i que en hebreu el gènere gramatical dels acrònims s’associa al de la primera paraula, i Torà és femení, en la pràctica lingüística Tanakh s’utilitza com a masculí, el Tanakh; de manera similar però antagònica a Bíblia, que és un mot femení tot i representar un plural masculí (“els llibres”).
Si bé la llengua original del Tanakh era l’hebreu, esta llengua va anar perdent progressivament el seu paper social fins el punt de quedar reclosa a llenguatge sagrat. La llengua dominant va passar a ser l’arameu, la lingua franca en la major part de l’imperi persa aquemènida. Eixe imperi anava d’Egipte i Jónia fins a la Índia, incloent-hi la satrapia d’Abarnahara a la qual pertanyien Canaan i Fenícia; l’arameu s’utilitzava en documents legals, contractes, cartes oficials i inscripcions per tot l’imperi i va acabar per ser la lingua franca de Mesopotàmia-Babilònia i de Síria, com també dels territoris més pròpiament bíblics de Galilea, Samària i Judea.
Les conquestes d’Alexandre el Gran: el grec koiné
En el segle IV aC l’imperi persa aquemènida (550-330 aC) va ser conquerit pel rei macedoni de parla grega Alexandre el Gran (356-323 aC). En morir, les seues conquestes se les van repartir entre els seus generals (els diàdocs), com ara Ptolomeu I Soter (“Salvador”), que es va quedar amb Egipte; o Seleuc I Nicàtor (“Vencedor”), amb Pèrsia, Mesopotàmia, Síria i el Llevant mediterrani. Els selèucides es van fer càrrec de l’administració i les estructures de l’Imperi Persa aquemènida (550–330 aC), on l’arameu era la llengua administrativa i comercial per excel·lència.
Però, a poc a poc, el grec estàndard que parlaven els conqueridors i les elits, el grec koiné va anar ocupant àmbits com el comerç, l’administració, la ciència i la tècnica; i la cultura en general, l’hel·lenisme. Eixe grec koiné es basava en el dialecte de l’Àtica (pel prestigi de filòsofs com ara Anaxàgores, Sòcrates, Plató, Aristòtil, Teofrast…), i algunes incorporacions del jònic pel que fa a les ciències. Per tant, el grec koiné va arribar a ser la llengua més usada a les grans ciutats fundades arran l’expansió macedònica, com ara Alexandria d’Egipte, Antioquia (entre Síria i Àsia Menor), Pèrgam (a Jònia) i moltes altres. I fins i tot en el Jerusalem d’època selèucida el grec koiné era la llengua de les elits així com dels funcionaris, soldats i comerciants a escala imperial, mentre que l’arameu era la més parlada a nivell popular i en el camp, i l’hebreu es mantenia en ambients lligats a la religió judaica.
En definitiva, en tots els territoris d’origen alexandrí, hel·lenístics, el grec koiné es va establir com a lingua franca; i tot i que no ser l’idioma natiu de tots els parlants, servia de pont de comunicació per a entendre’s en contextos multiculturals i en viatges, comerç, etc.
La traducció del Tanakh jueu al grec koiné: la Septuaginta.
Els jueus de la diàspora[1], dispersos pel món hel·lenístic, solien viure a les ciutats, especialitzats en el comerç, artesania, gemmes i metalls, medicina, recaptació fiscal, etc., i majoritàriament parlaven grec koiné. De totes les ciutats hel·lenístiques la més notable va arribar a ser Alexandria d’Egipte, capital de la dinastia ptolemaica o làgida, és a dir, els hereus de Ptolomeu I Soter (“el Salvador”). I va ser a Alexandria on Ptolomeu II Filadelf (s. III aC), gran protector de la cultura i fundador del Museu i la Biblioteca, va impulsar la traducció de la Torà, la primera part del Tanakh, al grec. Eixa primera part va rebre el nom grec de Pentateuc (“cinc llibres”). I el projecte de traducció global de tots els llibres bíblics va ser conegut com a Bíblia Septuaginta (o ʽdels setantaʼ; LXX) per haver sigut fruit d’un encàrrec a setanta-dos savis jueus (sis per cadascuna de les dotze tribus d’Israel).
Posteriorment, entre els segles II i I aC es continuaria la traducció de l’hebreu al grec dels altres llibres del Tanakh, els huit dels Profetes (Nevi’im) i els onze dels Escrits (Ketuvim). D’altra banda, a la Septuaginta original se li van afegir nous textos en grec, però els rabins consideraren que, com que no havien sigut escrits en hebreu, no eren revelats ni podien ser inclosos en el Tanakh, i van rebre el nom de Deuterocanònics o “secundaris”, en grec, anagignoskomena[2]. De tota manera, els Deuterocanònics inclouen llibres culturalment tan rellevants com els de Tobies, Judit, i els Macabeus; els sapiencials de Saviesa (de Salomó); consells sobre moral, saviesa i vida pràctica, en el Siràcida (o Eclesiàstic, de ben Sirà;); l’admonitori Baruc (amb la Carta de Jeremies); i addiccions als llibres d’Ester i de Daniel (la història de Susanna)[3]; i altres.
‘Curació de Tobies’ (Joaquim Agrasot, 1863, MUBAG d’Alacant)
Ja entre els segles VI i X després de Crist, una sèrie d’erudits jueus van treballar perquè el text sagrat fora transmés correctament, tant pel que fa a la literalitat com a la pronúncia, tot afegint-li notes vocàliques, accents i anotacions (masora). Esta versió estandarditzada del Tanakh o “text masorètic” és el cànon hebreu i la base de l’Antic Testament de les esglésies protestants, algunes de les quals situen els llibres Deuterocanònics en un apartat final, Apòcrifs (“no canònics”), tot indicant que si bé eixos llibres no són canònics es poden considerar edificants o de lectura útil.
Però, clar, mirar un poc més tot això requeriria més articles; i això són altres històries.
****************************************
