La primera vegada que vaig entrevistar a Marta Pérez-Carbonell (Alacant, 1982), per la publicació de la seua anterior novel·la Nada más ilusorio (Lumen, 2024), es definia com: “Apassionada de la literatura, dels animals, dels idiomes, dels canvis de vida i dels nous començaments”, i va afegir: “filla, germana, parella, amiga. Canvia segons qui et mire. Però sempre lectora”. En febrer de 2026 ens desvirtualitzem, ens posem al dia i afig: “Ara, també, soc mare”. Després d’una excedència, Marta va tornar “després d’un temps de no ser ni professora ni contadora d’històries… Ara he tornat a contar històries i ací està la nova”.

Com a marc, El Abrazo de la China, en el barri de Russafa; com a companyia, l’enorme somriure de Marta. Xarrem amb esta professora de Literatura Espanyola en la Colgate University de Nova York, i apassionada de l’obra de Javier Marías, sobre la seua última novel·la Mañana seguiré viva (Lumen, 2026), però també de somnis per complir, les xarxes de suport triades, casualitats i causalitats o la importància de trencar estigmes.

Com naix Mañana seguiré viva? Naix d’una imatge. Crec que hi ha escriptors que potser el seu començament, el seu primer batec és més lingüístic, és més verbal. El meu és més visual. Per a mi va ser una imatge d’una actriu llegendària que està mirant arrere i que està relatant la que va ser la seua vida i li ho està contant a un periodista que està escrivint una biografia sobre ella, però que a més és el seu confident, el seu amic que l’ha acompanyada i que ha contribuït a eixe mite en el qual ella s’ha convertit.

Cine i música… La novel·la té banda sonora, amb un QR en el llibre. La música és molt important en la meua escriptura. Sempre comence escrivint amb música i en esta novel·la hi ha molta música dins de la pròpia història. Tant és així que en un moment donat li vaig proposar a la meua editora que posàrem un QR amb un enllaç a la música que hi ha dins. Per què? Perquè hi ha moltes referències a diferents estils. Hi ha jazz, hi ha òpera, hi ha rock, hi ha un poc de tot. Però són rellevants per a la història. Hi ha alguna peça que és crucial perquè es vincula amb el personatge més famós de Linda Ramms i ajuda a construir eixe mite.

Què hi trobaran els lectors? Trobaran la història d’una vida, d’una vida peculiar. La vida d’una diva del cine italià amb una sèrie de particularitats sobre les seues relacions íntimes, sobre com porta totes les mirades que es posen sobre ella, el que es diu sobre ella, com repercutix això en la seua vida personal, que jo espere que siga un poc extrapolable al gènere humà.

Hi ha ací una defensa de la llibertat individual, no? Sí, en este llibre hi ha una part molt important que confronta la llibertat amb el fet de ser una dona en l’ull públic, en una època en què el rol de la dona estava encara més encasellat. Hi ha una tensió entre ser lliure i ser la dona, l’actriu, l’amant que vol ser, i també com ser una bona mare per a la seua filla, i com viure d’esquena a tot el soroll que hi ha al seu voltant. Eixa lluita per la llibertat és, al final, part de qui ella és.

Has tractat de trencar algun estigma concret sobre la maternitat amb esta novel·la? Sí, la veritat. Tots tendim a idealitzar la maternitat, però crec que les mares, que incloent els propis fills, els hem exigit sempre moltíssim més que als nostres pares. Ta mare, molt abans de ser ta mare, és una persona amb el seu món, amb la seua herència emocional i amb les seues relacions pròpies. Moltes vegades no veiem això.

Una altra part important en l’obra són els amics i la família que triem. És el teu cas? Jo me’n vaig anar d’Espanya a estudiar a l’estranger, al Regne Unit, amb només 19 anys i he viscut fora des que era molt jove. La meua família estava lluny i de sobte trobes persones que són el teu suport real. És la teua nova família i et recolzes en ells perquè no hi ha un diumenge a la vesprada que tingues el confort de ningú més. Sempre m’ha acompanyat eixa idea del fet que és sorprenent trobar-te amb persones amb qui creies que no tenies res en comú, però acaben sent una part important de la teua vida.

La teua narrativa és molt d’audiovisual: ens imaginem a la perfecció el que s’està narrant? Per a mi eixa part és molt important com a lectora i crec que tu escrius allò a què a t’agrada acostar-te. A mi m’agraden els llibres que et transporten a un altre lloc i intente emular això en la meua escriptura, perquè jo també tinc eixa sensació també quan l’estic escrivint. Tu has de sentir les olors, les humitats, les formes, les sensacions. Com a escriptora, crec que he de donar les ferramentes per tal que el lector recree i senta tot això.

Pel que escrius, pareix que pensar en la infància et pose trista. Sí, sens dubte. De fet, esta és una novel·la en la qual això em va sorprendre de mi mateixa. Com pesa la infància… En el sentit que ens allunyem cada vegada més i més d’ella, perquè evidentment anem cap avant, però encara així la tenim molt present. Quan entens coses de la infància, entens les seues actituds com a respostes. T’entens a tu ara millor quan recordes això o moments amb els teus pares. A mi em posa trista perquè em provoca nostàlgia també. L’única manera de viure la infància és sense ser conscient que l’estàs vivint, però hi ha un moment en què sí que t’adones que això s’ha acabat. En la novel·la es reflexiona prou sobre eixa sensació i com es transmet o el contrari. És un tema fascinant per a mi. La infància és com una espècie de país estranger que està lluny i on ja no pots tornar, però el recordes molt bé i el rememores.