Ramon Gilabert potser siga una de les persones més rellevants en quan parlem de la Moguda Valenciana dels 80. Gilabert va ser el creador i cap del Microestudio a la ciutat de València. En aquell estudi es van enregistrar els primers treballs de grups tan rellevants com Seguridad Social, Interterror, Inhumanos, Jah Macetas, Última Emoción, etc. Sense la seua tasca aquella escena incipient tal volta no sigut el mateix. Pel seu estudi varen passar grups novells de tota la geografia valenciana, era el lloc de referència per a poder gravar les seues primeres maquetes a un mòdic preu i amb una molt decent qualitat sonora. Ell ha sigut qui ha enregistrat el major arxiu musical de l’escena del País Valencià huitantera i gràcies a ell podem gaudir-lo de nou en el seu canal de Youtube. El d’Oliva, una figura clau per a la música subterrània valenciana i ara ja retirat del món musical (i laboral), ens conta en primera persona la seua història.

Conta’ns d’on va nàixer la teua afició per la gravació i la creació d’un espai com el Microestudio en la València dels 80? Esta historia és un fum de casualitats. Era l’any 1981 i jo acabava de llogar un apartament a la vora del llit del Túria, a uns 150 metres de les Torres dels Serrans i en la planta novena. Tenia faena i acompanyava els de Glamour al saxo. Per tant, coneixia un poc l’ambient de la incipient moguda “rockera” valenciana. Hi havien grupets per tot arreu, però no podien gravar-se una maqueta en condicions mínimes si no era gastant-se prou diners en algun estudi de 16 o més pistes. Casualment, em van oferir un treball on disposaria de gran llibertat d’horari i casualment el meu piset era perfecte per a poder instal·lar un xicotet estudi de 8 pistes. També, casualment, havia llegit un article molt complet on contaven com va ser la gravació del darrer disc de The Doors, L.A. Woman: en un apartament de platja amb un 8 pistes TEAC que encara es podia aconseguir.

I com era el procés d’una gravació al Microestudio? El primer sempre és gravar les bases: bateria (o caixa de ritmes), baix i alguna guitarra rítmica o teclat; la bateria disposava de dos canals, però s’havia d’interpretar tot d’una i el més ben tocada i mesclada possible, ja que després ja no es podia canviar res. Al cantant podien escoltar-lo pels auriculars per tal de saber per on anaven. Després venien les guitarres, teclats… Les veus, al final. El fet de poder “punxar” i repetir des d’on t’has equivocat ja és un avantatge enorme. No oblidem que es tractava de fer una maqueta decent que poguera escoltar-se a la ràdio, al cotxe, al walkman o al pub. En una sessió de 8 hores es podien gravar tres o quatre temes. Cal dir que els grups solien portar les cançons ben treballades i, com no disposaven de moltes pistes, tampoc podíem fer massa virgueries. El millor de tot és que els músics es trobaven com a casa, sense pressions. Tinc clar que l’èxit de l’estudi estava en què, per un preu mòdic, t’enduies un producte digne i podies fer còpies directament del màster. De cassette a cassette, el soroll de fons augmenta molt.

Quins grups van passar per allà? Varen ser més de cent. La majoria ens deixaren que utilitzàrem alguns dels seus temes per als Radio On (posteriorment Tape Peace). Tots eixos estan inclosos en el canal de YouTube Micro Maquetas.

Les primeres gravacions punk de València les vas fer tu. Grups com Seguridad Social, Interterror, Éxtasis, Regimiento Spansul o Morticia y Los Decrépitos van decidir gravar al Microestudio. Per què creus que va ser així? Simplement perquè era accessible (una sessió de 8 hores costava igual que una hora en altre estudi més professional) i suficient per al que es pretenia. Els grups de heavy no podien sonar amb la contundència suficient, però als punkarres i en general als poperets, sobretot si anaven amb caixa de ritmes, els sobrava. El més important és no voler sobrepassar el teu nivell de competència. Alguns grups ja consagrats feien maquetes només per a poder provar coses abans de fer el disc. Evidentment, eixes cançons mai estaven als nostres recopilatoris.

Ja que has anomenat els recopilatoris, què ens podries contar sobre això? Abans d’obrir l’estudi vaig fer amistat amb Miguel F. Jim, un grandíssim aficionat a aplegar gravacions de grups emergents, que, a més a més, em va presentar a la que ha estat la meua parella fins ara, Emi. Al muntar l’estudiet i disposar de quatre platines, li vaig plantejar que podríem fer com si fora un programa de radio, cintes recopilatóries del que anàvem gravant. Alguns grupets amb suficient repertori varen editar cintes monogràfiques d’uns 30 minuts. El nom de La Norma (Neo Organización para la Revolución Magnética Avanzada) és de Miguel. Tot es feia amb el consentiment dels grups i les dúiem a tendes de vinils alternatives i pubs enrotllats.

A més de gravar, tocaves amb un grup que es deia Club de Mares Esportives. Què ens pots dir d’este projecte? Inclús va participar Pep Laguarda amb vosaltres, no? Al principi era el Club de Madres Deportivas, en castellà. Ens dedicàvem a fer versions i era una espècie d’entreteniment, ja que aprofitèvem els dies que estava lliure l’estudi. Vaig pensar que cantar en valencià seria molt interessant. Contactàrem amb Pep per a que ens ajudara amb les veus i en un sol cap de setmana gravàrem un cassette anomenat En la Llengua.

També participaves en els directes del grup Glamour, un del més importants de principis dels 80 a València. Què ens pots contar de l’experiència? Evidentment, és la primera de les casualitats. Sense eixe fet segur que ara no estaries entrevistant-me. Al poc de tornar de la mili em vaig trobar en un pub del Carme tres xicons amb què havia tocat breument abans de “servir a la pàtria”. Em contarem que acabaven de gravar un LP i que la presentació seria en breu. I casualment buscaven un saxo… Per a mi va ser una oportunitat de tornar a la musica… Ni en el millor dels somnis!

Cóm era aquella València de principis dels 80? Vaig fer la mili a Madrid d’octubre del 79 a desembre del 80. Sempre que podia anava al barri de Malasaña per a desconnectar de la “faena”. Nacha Pop, Secretos, Radio Futura… eren habituals al pub La Vía Láctea. Jo també anava a sovint. En poc de temps es farien molt coneguts, però aleshores eren uns xicons normals. Al tornar a València em vaig trobar amb un ambient semblant, encara que més escorat cap al tecno. Eixien grupets per tot arreu i els pubs, sempre amb música decent i molts d’ells amb actuacions en directe; eren el punt d’encontre de la majoria de jóvens. Però les discoteques varen anar a més i la cosa va acabar en el bakalao. Per a mi, la moguda va del 80 al 85. Per a altres, en canvi, comença amb La Ruta. Hi ha un llibre molt interessant, Historia del Rock en la Comunidad Valenciana (50 años en la Colonia Mediterránea), de Raül Serrador en 2004, on podeu trobar molta informació al respecte.

Quan de temps va durar el Microestudi i quan et vas desvincular de la música activament? En 1985 varen començar a aparéixer els primers aparells digitals i, per tant, la competència. Des de 1984 jo tenia d’ajudants els germans Juan i Santi Navalón, jovenets i molt bons músics. Ja he contat allò de les Mares. Com que el temps lliure anava a més, decidírem eixir a tocar al carrer… Ací hi ha per a una altra entrevista! En tot cas, l’estudi de gravació i les Mares van estar operatius fins a principi de l’estiu de 1986.

Quasi quaranta anys després vas reaparéixer amb el projecte de recopilació musical anomenat “Micro Maquetas”, en format digital via YouTube i en una recopilació de cassettes amb gran part del que havies produït al teu estudi durant aquell temps. Què ens pots contar? Una altra casualitat: Héctor Hugo Navarro era un professor de Llengua que havia treballat a Oliva (que és on visc) i estava escrivint un llibre sobre Interterror. Va aconseguir contactar amb mi i em va demanar si li podia passar les maquetes dels grups punks que tinguera. Jo tenia còpies de tots els cassettes que havien editat. Un amic m’havia informat d’un aparell barat i senzill per a passar de cinta a digital amb molt bons resultats. Me’l vaig comprar i sorprenentment vaig poder digitalitzar tot el que tenia. Ahí va nàixer lq idea de fer un canal en YouTube. Juan Navalón es movia molt bé amb els ordinadors i vàrem confeccionar el canal. Al poc de temps, un amic músic al que no veia des de 1979, em va preguntar què havia sigut de la meua vida. Era Rafa Ordovás, cosí del famós Jesús Ordovás de Radio 3, melòman empedreït i encara usuari del format cassette. No em costava gens enviar-li tot el que acabava de digitalitzar. Es va quedar bocabadat de la quantitat i qualitat de moltes de les cançons que hi havia i em va suggerir que fera alguna “compilació”. Jo li vaig dir que per què no la feia ell i així varem quedar… Si entreu al canal Micro Maquetas trobareu, en la descripció, dos enllaços amb molta informació adient.

Per a mi el teu treball d’arxiu i recopilació de tota aquella música que es va enregistrar al Microestudio té un valor increïble. Amb la perspectiva dels anys, cóm recordes aquells moments? La gent li dona el valor que mereix? Ho recorde amb una certa i inevitable nostàlgia. Si eres jove i t’ho passaves bé, ja em diràs! Ara, gràcies a gent com vosaltres, jo diria que està fins i tot sobrevalorat… Senzillament vaig estar en el lloc adequat en el moment adequat.

Fotografia de portada: Ramon Gilabert a Madrid en 1982 (Rafa Cervera)