Em va cridar poderosament l’atenció que fa poc les xarxes socials del PPCV remarcaren expressament unes declaracions del nou president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, qui, a respostes d’una pregunta sobre la proposta del nou sistema de finançament, va contestar: “Lo primer és que no som un país, som una comunitat autònoma. És una diferència molt important que dir. Nosaltres el que volem és igualtat, igualtat entre tots els espanyols. I, per tant, el sistema que està plantejant-se, que l’ha fet un independentista, és molt difícil ‘apoyar-lo’”. I el partit s’enorgullia afirmant: “Quan et pregunten què et pareix la reforma del finançament per al ‘País Valencià’. És important tindre un president que defensa la nostra identitat. Som Comunitat Valenciana”.
Pareix ser que la nostra identitat és negar que som un país, invocar la impossible igualtat dels espanyols i criticar l’independentisme català, més que defendre, per davant de tot, els interessos del conjunt del poble valencià que l’ha triat i al qual representa. El terme Comunitat Valenciana és, de fet, un nom inventat en 1982 a les Corts espanyoles amb seu a Madrid per tal de mantindre la secular opressió del poble valencià i el seu tractament quasi colonial des de la Guerra de Successió i l’abolició dels Furs i de les institucions d’autogovern del Regne de València en 1707. Una època, per cert, en què tot el món considerava aquell regne i els seus habitants un país o una terra, com bé va demostrar l’historiador Joan Esbrí en l’article “La comunitat imaginada al Regne de València a la fi del règim foral”.
En aquells temps, tant les autoritats borbòniques de València i Madrid com els mateixos austriacistes parlaven de “las milicias del País”, de la “caballería del País”, de la “gente de la tierra”, de “lo peculiar de este País”, de “nuestros paisanos”, del fet que “el País se declarava sobrado en favor del Archiduque” o de “lo poco provechosas que son siempre las tropas de un País contra los del País mesmo” (atés que els soldats valencians no atacarien els seus propis paisans). No debades, històricament la paraula país tenia les mateixes accepcions que encara hui s’arrepleguen en el Diccionari Normatiu Valencià: “1. Territori limitat de forma natural o artificial, que constituïx una unitat geogràfica, política o històrica. / 2. Contrada, terra. / 3. Conjunt d’habitants d’un país”.
En este sentit, si el territori valencià i els valencians no som un país, en qualsevol dels seus sentits, que baixe Déu i ho veja: som un territori, som una unitat política i històrica, som una terra i som el conjunt d’habitants d’eixa mateixa terra. Negar radicalment açò és, de fet, negar el nostre passat; negar el nostre autogovern històric; negar l’especial solidaritat entre els valencians del Sénia al Segura com a conciutadans i paisans; negar, en definitiva, la nostra identitat. Si coneixem i valorem mínimament la nostra història i la nostra cultura, ningú pot negar que som un país. I negar-ho és el primer pas per a pegar la cabotada davant dels altres, que s’han aprofitat d’esta situació de submissió induïda i acceptada durant molt de temps.
I açò val tant per als que ho neguen explícitament i combaten la nostra consideració orgullosa de país –com si els valencians no fórem dignes de ser per nosaltres mateixos– com per als que, acceptant el terme o fent-ne un ús espuri i superficial, acaben comportant-se exactament igual, és a dir, pegant la cabotada davant les ordes, els manaments i els interessos del centralisme espanyol, sense atendre en primer lloc als dels valencians. L’aversió a ser una terra, l’aversió a ser un país, és el primer dels mals que, conscientment o inconscientment, ens atenallen com a poble en tos els àmbits i ens impedixen eixir de l’eterna gàbia en la qual ens tenen tancats als valencians.
