Les primeres plantes a colonitzar les riberes solen ser les boves o bogues. Unes plantes que el lingüista Leonardo Giménez descrivia així en l’article “Embovar i embogar” (Levante-EMV, 6 de setembre de 2013): «En molts pobles diem ‘boga‘ a la ‘planta prima, cilíndrica, de dos metres d’alçada aproximadament, que es cria en aiguamolls, llacs i en màrgens de riu, que entre altres aplicacions servix per a revestir el seient i els respatllers de les cadires, fer estores, cistelles, sitiets i altres utensilis domèstics o decoratius’. En molts altres pobles hi diuen ‘bova’ i les dos formes estan degudament arreplegades en tots els diccionaris de referència o d’ús”».

Mapa fitonímic elaborat per l’arquitecte, ornitòleg i lingüista Vicent Bataller Grau per al seu llibre ‘El parlar del ‘tinguem’. El valencià de Xàtiva i la seua àrea d’influència’ (2017)

En rellegir el text m’han vingut al cap alguns dels oficis que vaig tindre l’ocasió d’estudiar mentre investigava l’etnobotànica del migjorn valencià. És més, els noms de bova i boga, com també els de bòveda (Vilajoiosa, el Campello) i balca (l’Empordà) -i en castellà  espadaña i anea– són fitònims usats per designar espècies del gènere Typha. Una varietat nominal que es pot consultar en Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, l’extraordinari recull de fitònims -el més gran de tot Europa– en el qual vaig tindre la fortuna de col·laborar amb molts altres valencians com el recordat Joan Pellicer.

Les fulles de les boves han tingut molts usos, sobretot després d’assecar-se tal com descrivia l’escriptor de Benissa (la Marina Alta) Bernat Capó en Costumari valencià: «El cadirer pobletà ho sabia tot al voltant de la boga -anomenada també bova o balca-, des dels mesos de la sega fins al petit secret del blanqueig, que no era un altre que saber-la segar i assecar a temps. A les acaballes de juny i fins a mitjan agost havia d’anar a les marjals i als aiguamolls, on la trobaven a balquena. Aleshores, i després de segada, es posava a assecar en un lloc on el vent fos col·laborador del sol. Fet tot d’aquesta manera, la boga esdevenia blanca. Si la sega es feia més tard, si hom s’havia descurat una mica, la planta marjalenca es tornava morena, la qual cosa sempre suposava un entrebanc a l’hora de la seua venda».

En època romana la bova rebia el nom de buda, que ha perdurat com a topònims (¿ens sonen, per exemple, Buda-Pest, o l’Illa de (la) buda, al delta de l’Ebre?), als quals pagaria la pena dedicar algun article a més del que ja vam tindre ocasió de comentar en un article anterior, “Nàufrags”.

D’altra banda, fins la darrera meitat del segle XX les boves van servir com a matèria primera d’un ofici, el de cadirer, hui pràcticament extingit però que en èpoques pretèrites va tindre la seua importància.

Els cadirers

Les fulles de bova, lleugeres i flexibles, van ser usades tradicionalment en artesanies domèstiques com ara la confecció de cistelles, estores, sàries per dur càrregues a lloms d’animals, i cabassos, entre altres. I també per a la manufactura de seients i respatlers de cadires, els mobles més abundants i usats a qualsevol casa. Això sí, atesa la buidor de la fulla de bova, la distància entre els extrems ha representat sempre el factor determinant perquè les fibres no flecten ni es trenquen, per la qual cosa la tècnica per evitar que el pes d’una persona afonara el seient havia de ser depurada. I d’això s’encarregaven els cadirers.

En el seu temps els cadirers van tindre tants oficials que van arribar a formar un gremi amb el seu patró corresponent, sant Josep, com els fusters, dels quals s’havien escindir. De fet, a València van arribar a tindre un carrer, del qual ja se’n té notícia per un ban de l’any 1558; i més tard per una Providència del Mostassaf de l’any 1659: «carrer de Cadirers, com qui va a la Estafeta»; un carrer situat a Ciutat Vella (darrere de l’església de sant Nicolau). Això sí, amb el pas del temps el de cadirer va ser considerat un ofici exercit per gent de baixa estofa; i fins i tot associats a la beguda, com es pot col·legir de la comparança “dur un pet (o una bufa) com un cadirer”.

No obstant això també es podia embovar cadires a casa davall la supervisió de qui sabia fer-ho. N’era el meu cas, on la meua iaia, tabarquina  (la ‘mama’ com l’anomenàvem els nets), com totes les dones d’origen ligur/genovés de l’”illa” (Tabarca) havien aprés a fer-ho en tant que no hi arribaven els cadirers. Així que jo mateix de menut, embovava -amb ‘bòveda’ com li déien al Campello- les cadires deteriorades tant les de casa com les que feien servir les dones i els vells que ‘arremendaven’ les xàrcies, el meu ‘tata’ inclós quan es va jubilar.

Cadirer embovant, sovint asseguts a terra moltes hores i amb les cames entumides / Dones i vell arremendant una xàrcia. S’hi marquen el seient, embovat, i el respatler, que ha perdut l’entramat de bova que permetia descansar-hi l’esquena

En essència el treball de cadirer consistia a teixir les fulles de bova perpendicularment entre si i travar-les de tal manera que mútuament evitaren el moviment horitzontal dels elements de l’estructura que configurava el siti de la cadira. Així s’aconseguia desplaçar el pes de qui s’hi assentara i, en dirigir-lo en direccions ortogonals, es bastien seients de gran resistència. I una vegada garantida la distribució de forces, la destresa i la imaginació artística dels artesans aconseguien  fins i tot trenats de certa varietat i bellesa geomètrica

Tot i això, i en paraules de Leonardo Giménez, «l’art o ofici d’embogar o embovar ha patit retrocés, però gràcies al reviscolament i/o manteniment d’estètiques mobiliàries tradicionals es manté com a especialitat, habilitat o destresa qualificada». Hui en dia l’ofici només sobreviu a uns pocs llocs i comerços, com el que vaig trobar en este anunci en una tenda del barri gòtic de Barcelona en 2012:

El plaer d’estar ben asseguts

Doncs bé, ja ben asseguts en cadira de bova, i amb el temps per davant, es podia gaudir de determinats plaers.

Per exemple, els nóvios, del festeig. I si, a més, nóvio era cadirer, la xicona podia fer servir un joc de paraules usant un sinònim d’embovar, el de “suspendre atraure o captivar els sentits d’algú, embadalir”; i dir, tota preuada, “el meu nóvio embova cadires, però jo l’embove a ell’”. Sí, i òbviament la xicona “de bova no en tenia un pèl”.

O, també, assentar-s’hi la nit de festa en què es feien focs artificials per disfrutar-los mentre agradablement se sopava i els xiquets anaven a arreplegar les canyetes que havien guiat els coets; canyetes que ¡ves per on! eren “canyetes de bova”, és a dir, les tiges -que no les fulles- que havien sostingut els ‘puros’ florals de les boves, tan similars a les càrregues de pólvora dels coets.

I recordar, agraïts, als qui ens van precedir fent el millor que sabien fer. Oficis i  sabers que amb molts altres van constituir els muscles sobre els quals hem pogut bastir esta societat. Encara que en resseguir el camí dels oficis en ocasions trobarem el rastre de, qui sap, unes llàgrimes com les que podríem atribuir a la xicona esmentada quan, qui sap, va perdre el seu amant cadirer i que podríem assimilar a la cançó del grup Al Tall “D’avui és el cantar”:

«M’han dit del teu volgut / -fa poc m’ho han dit-
que els seus ulls plens de goig / són buits i són morts

i els teus ulls són ja rojos / de tant de plorar,
però ja no plores / que el plor no és d’avui.

Això sí, si aconseguim sobreposar-nos i evitar que els proponents del retorn al passat, del decreixement o de l’aïllament  dirigisquen la nostra mirada, podrem continuar cantant:

«No penseu si canteu / que sou impotents
podem fer mil cançons / per cantar-les junts;
podem ter mil dreceres / després de cantar
i deixar la guitarra / per caminar junts.
D’avui és el cantar, / d’avui és el cridar
fins que tots els silencis /podrem esgarrar».

I a això intentem contribuir, a bastir un País de futur tot i que conscient del seu passat i agraït a la gent que ens va facilitar arribar fins ací.