Tenim ací una de les propostes punk subterrànies més interessants de les van tindre lloc al País Valencià en els anys 80. L’arxiu del oliver, Ramon Gilabert, que va ser propietari llavors del Microestudio de València, ha sigut tota una mina d’or. En posar-me en contacte amb ell, em va ajudar a descobrir moltes bandes maqueteres valencianes que per a mi eren totalment desconegudes. Ramon va pujar tot el seu arxiu al canal de YouTube Micro Maquetas i és allí on apareix una maqueta de Regimento Spansul a partir de la qual vaig començar a indagar sobre el grup.

Poqueta és la informació que hi ha per internet de la banda: no se sabia ni de quina localitat eren, qui formava el grup, si s’havia editat res d’ells en algun moment, ni tan sols una foto o cartell antic d’algun concert. La curiositat em va portar a voler saber més del grup, i quina sorpresa la meua quan vaig descobrir que eren de Xàtiva. Anna, la meua parella, és d’allí, i en saber que la banda estava formada per socarrats, de seguida vaig preguntar als meus sogres si coneixien l’existència del grup. Per edat, era possible que així fora. Al poc de temps vaig aconseguir el telèfon del cantant, Toni Santamaria, i en un no res ens vam conéixer en persona.

Encara m’al·lucina que hi haja coses que escapen així d’internet: pareix que si alguna cosa no està en la xarxa, hui en dia ja no existix. Però la història d’este grup mereix ser coneguda. Xàtiva va tindre una xicoteta escena punk, que va nàixer rebel·lant-se contra la que en aquell moment pareixia ser la tendència: la Nova Cançó. No debades, la capital de la Costera, a banda de ser el lloc de naixement de Raimon i Bruno Lomas, ha sigut històricament un bastió del nacionalisme valencià. La ciutat és un emblema patri valencià perquè va ser cremada completament el 1707 per Felip V, amb la consegüent pèrdua dels furs valencians atorgats per Jaume I i l’annexió del Regne de València al de Castella.

Classe d’història a banda, açò val per a posar-nos en context sobre la banda i el seu entorn. Com a resposta a la tendència del rock dels melenuts i dels cantautors catalanistes avorrits, van aparéixer els punks. Toni recorda que tots els melenuts flipaven quan apareixien ells: eren violents, alcohòlics, drogaddictes i les seues pintes feien canviar de vorera les iaies del poble. La història de Regimento Spansul comença amb Elektrodomesstiks: diguem que va ser la primera “banda” punk que hi hagué a Xàtiva. Bé… això de banda no era ben bé així: era una marca que ells mateixos es van inventar, al·ludint a una banda punk fictícia de la qual anaven predicant meravelles. Tal va ser la broma que van arribar a actuar un parell de vegades sense ni tan sols saber fer un acord. Com sempre, tot acabava quan algú se n’anava a la mili, i eixe va ser Toni.

Toni recorda que el seu servici militar va transcórrer quasi tot dins del calabós. Als pocs dies va pegar una palissa al seu oficial al comandament, cosa que el va portar al calabós; però, per si no en fora prou, quan va eixir va tornar a apalissar el mateix oficial, fent que la pena es multiplicara. Ja se sap que la mili mai no va ser per als punks… Així, entres Toni passava aquell temps entre reixes, a Xàtiva el Ruso, Biri, Juanje i Capi començaven l’aventura de Regiment Spansul. La banda va començar a rodar fins que Capi va deixar el grup i amb la tornada de Toni, ell va agafar el relleu de les veus. Esta va ser la formació definitiva.

Al poc temps se’n van anar a València a gravar quatre temes davall la direcció de Ramon Gilabert al seu Microestudio. I eixos temes mai no es van publicar junts, sinó que van aparéixer en els recopilatoris en cinta de Radio On. Açò era com un fanzín sonor en diferit que es venia en cintes de casset casolanes que ells mateixos feien i on apareixien totes les bandes que llavors pul·lulaven pel subsol de terres valencianes. Aquells temes van ser: “Haciendo surf en Marte”, “Sorpresas en el barro” (tema que feia al·lusió a la fatal riuada ocorreguda el 1982 a la Ribera, un cas semblant al viscut amb la Dana actualment), “Vacaciones en el campo de exterminio” i “La Ejecución”. El seu únic llegat sonor.

Eren temes tremendament provocadors, influïts pel punk i l’anarcopunk anglés del moment. Una raresa que este tipus de so apareguera en un lloc com Xàtiva, lluny de les escenes urbanes. La banda va arribar a compartir escenari amb Derribos Arias, Gabinete Caligari, Seguridad Social i els mateixos Interterror. Algunes persones recordaran la sorollosa i desatrossa actuació del grup a La Nave Roja de Xàtiva en el 83 o la sonada presentació del grup en la sala Planta Baja de València, on el Ruso va haver de cantar perquè Toni estava ingressat a l’hospital per un accident.

No deixaren cap altre gran llegat i pareix que el mateix poble els va condemnar a l’oblit. Potser per violents, problemàtics i ases. El cert és que en el moment no va ser una banda exitosa i cap discogràfica es va fixar en ells. El que sí que va aparéixer va ser un mànager que volia monetitzar aquells punkis bojos, però quan va vore que era difícil domar els personatges en qüestió, va desistir en l’intent.

Regimento Spansul va ser la resposta al hippisme que imperava a Xàtiva i quan van deixar de resultar provocadors va deixar de ser divertit. Al cap d’un temps es van avorrir i ho van deixar córrer. En concret, l’aventura Spansul va durar del 1981 al 1984. El Ruso va desaparéixer igual com havia arribat a Xàtiva: encara hui ningú sap res d’ell. Amb la seua marxa la cosa es va apaga la xicoteta revolució punk socarrada. Qui sap, potser si hagueren sigut d’una ciutat més gran hui serien venerats com a banda de culte, o potser, si hagueren tingut èxit, haurien acabat morts, alcoholitzats i drogats al cap de pocs anys.

El cert, en definitiva, és que Regimento Spansul és una de les perles que ha estat amagada durant tots estos anys, lluny d’internet. Potser ara és el moment de reivindicar el seu xicotet i accidentat llegat. En breu s’editaran eixos quatre en un single de vinil pel segell valencià El Mascarat Records, rescatador de música subterrània del País València, amb la col·laboració dels segells Prohibido Bailar i Zaragoza Desorden. Quaranta anys després, sí, però mai tarda qui arriba…