Del calendari solar al zodiacal

El nostre calendari és solar, basat en la posició relativa de la Terra al voltant del Sol; un moviment que, tot i ser realment de translació i moviment nostre, el percebem com si foren desplaçaments del Sol sobre l’horitzó, amb màxima o mínima elevacions, els solsticis: l’estival (més o menys per Sant Joan) el de màxima altura, el de mínima, hivernal o hiemal (Nadal).

I també ens guiem pels equinoccis o trajectòries intermèdies, els únics dies a l’any en què són iguals (equi) la nit (nocci) i el dia i el Sol “ix” o es lleva pel punt cardinal Est o llevant, i es “pon” per l’Oest o ponent. Des de temps immemorials eixes efemèrides solars les hem associades amb celebracions cíviques o religioses, com en el cas de l’equinocci vernal o primaveral, l’avisador sant Josep o la festa dels nou-mesos previs a Nadal, l’Anunciació o Encarnació; encara que hem perdut la festa relativa a l’equinocci tardoral o autumnal.

A més dels calendaris luni-solar (el cicle pasqual) i el “dels quaranta dies”, també forma part del nostre patrimoni etnocronològic el calendari zodiacal. Un calendari definit en base al trànsit del Sol sobre les diferents constel·lacions, que queden “tapades” a mesura que la Terra el circumda. Tot i que eixe calendari és una relíquia cultural i ja no útil, atés el desfasament entre les posicions astronòmiques actual i del passat, encara conserva idees interessants.

Vegem-ne almenys una, la del significat d’una de les constel·lacions i signe zodiacal, Virgo.

El sentit de cada signe zodiacal

Tot i les controvèrsies no resoltes pel, que fa al significat de cada signe zodiacal, una de les hipòtesis apunta a que cadascun tenia en l’antiguitat un caràcter utilitari i anunciador.

En uns casos seria un marcador agropecuari: Àries, per assenyalar l’inici de la transhumància de les ovelles; Taure, per començar a llaurar la terra amb els bous com animals de tracció; etc. Hi havia signes premonitors de l’oratge: Leo (23 de juliol-22 d’agost) simbolitzava ‒per analogia entre els raigs solars i la melena del felí‒ l’època en què dominen les elevades temperatures associades a l’astre rei; el temps de la pluja hivernal mediterrània venia representat per Aquari (20 de gener-20 de febrer); etc. En altres s’al·ludia a la posició o moviment aparent del Sol: l’equilibri equinoccial de la Balança (Libra); el “retrocés” del Sol després del solstici estival, associat metafòricament a la marxa del carranc, Cancer; etc.

Alguns altres signes demanen explicacions més alambinades. I eixe és el cas del que ara tractarem, el que ocupa la major part del nové mes, Virgo/Verge (21 d’agost-21 de setembre).

La constel·lació de la verge

La constel·lació Virgo està formada per estreles que, en enllaçar-les gràficament “dibuixen” en el cel una jove (“la verge”) amb unes garbes de cereal.

Al·legòricament ve a representar el blat ja recollit i emmagatzemat a finals de l’estiu. Un blat (Triticum sp) que aportarà en l’immediat inici de la tardor no tant el gra per a molturar i fer-ne pa, com també les llavors amb què sembrar la futura collita del millor cereal. En el cel nocturn, una de les garbes es localitza fàcilment gràcies a Spica, “espiga” (a Virginis), l’estrela més brillant de la constel·lació.

La mateixa constel·lació de Virgo conté, com a tercera estrela més brillant, Vindemiatrix, “la veremadora” (ε Virginis). En època romana, quan l’aparició de Vindemiatrix precedia l’eixida del Sol (a les darreries d’agost) els vinyaters entenien que era el moment d’iniciar la verema.

Així, doncs, la finalització del cicle del blat i l’inici del de la vinya venien representats zodiacalment per sengles estreles, Spica i Vindemiatrix, de la mateixa constel·lació, Virgo, que assenyalaven així la importància i concatenació dels productes fonamentals de l’agricultura mediterrània, el blat (Triticum sp. → pa) i el raïm (Vitis vinifera → vi). Productes als quals caldria afegir l’ordi o civada (Hordeum vulgare → tortes àzimes sense llevat, primaverals) i l’oliva (Olea europaea → oli).

Unes faenes agrícoles de summa importància, les de segar els dos cereals més importants, veremar el raïm, i batre l’oliva. Uns inicis de treballs agrícoles que en bona mesura van ser sacralitzats tant pels jueus com pels romans i finalment pels cristians davall la forma litúrgica de les Témpores (“estacions”, en llatí): la de primavera, associada a la Pasqua Florida i la sega de la civada; la de l’estiu (amb festes com ara Pasqua Granada o Pentecosta, i el Corpus Christi), amb la sega del blat; la de la tardor, amb la verema (que els jueus celebraven amb el Sukkot o Tabernacles); i la de l’oli en l’inici de l’estació climàtica hivernal, per Tots Sants i Difunts.

Però, tornant al tema principal, qui era Virgo, mitològicament parlant? Per als grecs es tractava d’Erígone, una jove  seduïda pel lasciu i promiscu Dionís, el déu de la vinya i el vi, quan va baixar a la Terra a dur-nos la vinya i el vi. Havia sigut convidat a la casa familiar d’Icari, el pare de la jove. Metamorfosat en un sanglot de raïm, Dionís la va seduir (Erigonen falsa decepit uva [“a Erígone amb fals raïm enganyara”], diu Ovidi a Les Metamorfosis 6:125) aprofitant que havia enviat Icari amb un odre de vi per a repartir entre els pastors. En embriagar-se, i creient que els havia enganyat, els pastors van matar Icari i van colgar el seu cos. En assabentar-se de l’engany, i trobar a son pare mort, Erígone es va suïcidar i els déus la van ascendir al cel on va quedar fixada dibuixant la constel·lació anomenada Virgo, la que zodiacalment ocupa la major part de setembre.

‘Erígone’, de Charles-André van Loo (1747)

I –només casualitat?– per als catòlics setembre és el mes en què hi ha més festes dedicades a “la Verge” per antonomàsia, a la Verge Maria, la Mare de Déu; d’un Déu que, no ho oblidem, transsubstancia la seua carn en pa i la seua sang en vi.

Així doncs, pel que fa a les commemoracions setembrines a la Verge és legítim preguntar-se:  ¿estem davant l’assimilació cristiana d’una antiga celebració “pagana” (pròpia dels qui viuen en pagus o llogarets rurals)? Chi lo sa?

Les marededeus trobades

En la major part de les festes marianes de setembre es venera a verges “trobades”, és a dir, a imatges que suposadament havien sigut amagades davall terra “en temps dels moros” i que posteriorment van ser recuperades gràcies a la intervenció de, generalment, algun pastor, llaurador, llenyater, o d’algun bou o altre animal. Uns descobriments en llocs singulars, els quals donarien lloc a la corresponent advocació mariana i la possible construcció d’una ermita, santuari i fins i tot un barri: determinada cova o balma, font, arbre (lledoner, servera, boix, morera, alzina…), arbust (boix, aranyoner, espinal –arantza–)…), totxa d’espart (origen del barri madrileny d’Atocha), etc. Uns llocs alguns dels quals eren antics llocs de devoció “pagana” més o menys relacionats amb fets miraculosos, llums, atraccions irresistibles, etc. que posen al descobert l’amagatall de la imatge; en ocasions amb episodis com que la de què la volen portar al poble més proper, però la imatge no ho vol, i com que ningú no la pot moure s’ha de quedar al lloc de la trobada al voltant dels qual es bastix un lloc de culte.

Eixes fites cronogeogràfiques estaven tan esteses per tot Europa que en el segle IV l’Església oriental va decidir relacionar les reiterades troballes d’imatges marianes amb la data de naixement de Maria. Data que va fixar en la huitava de l’inici de l’any litúrgic (que començava l’1 de setembre), és a dir, el 8 de setembre. Una suposició que també va fer seua l’Església occidental, on es considera eixe dia com el de la “Nativitat de Maria”. Una data que, evidentment, va condicionar la de la (Immaculada) Concepció de Maria, el 8 de desembre, nou mesos abans del naixement (el 8 de setembre).

El fet és que el 8 de setembre se celebren nombroses advocacions locals de Mare de Déu (unes tres dotzenes, del Rosselló al Baix Segura) entre les quals la de la Salut (Algemesí), la de Montserrat (Mutxamel) o Monserrate (Oriola), la de l’Olivar (Alaquàs), etc.  Tot i que és eixe el dia més important, n’hi ha més festes marianes a uns altres llocs durant tot el període del signe zodiacal de Virgo i voltants.  Així tenim les advocacions marianes dels lliris (21 d’agost; Alcoi); del Puig (1 de setembre; València); del Consol (4; Altea); o de la Mercé (24, Barcelona). I més enllà dels nostres territoris, també són verges trobades o celebrades el dia 8 de setembre la de Cuadonga o Covadonga (Astúries); los Llanos (Albacete); la Peña de Francia i de la Vega (Salamanca); de la Victoria (Màlaga); de la Encina (el Bierzo)… I, en dies vinents: Arantzazu (Arantzazuko Andra Mari, Gipuzkoa, el 9); Guadalupe (Cáceres, el 12); la Bien Aparecida (Cantàbria, el 15); Atocha (primer diumenge d’octubre) etc.

Mare de Déu de la Salut, Algemesí, 8 de setembre

De nou, i com en tantes altres ocasions, astronomia i astrologia, agronomia, mitologia i religió s’entrellacen per confirmar la idea rectora d’una Cultura sagrada íntimament vinculada a la Natura. I tot més o menys enllaçat (mitjançant els hipervincles associats a determinades entrades) i destinat a afavorir l’elaboració de xàrcies conceptuals.

Com cal per a intentar entendre millor el món.