A propòsit de la declaració del 2026 com a Any Jaume I en el 750 aniversari de la seua mort, el plenari de la Diputació de València acollí una breu discussió sobre el lloc de defunció del rei Conqueridor el 27 de juliol de 1276, la qual, segons indica de manera precisa la seua crònica autobiogràfica, el Llibre dels fets, va tindre lloc a la ciutat de València, però que, seguint una tradició local ben arrelada, molts han fixat en la vila d’Alzira.
Jo mateix ho vaig indicar així en la narració del darrer capítol del pòdcast 1238. La conquesta de València, seguint dos treballs previs. D’una banda, el llibre El rei conqueridor (UJI / Bromera, 2008), d’Antoni Furió, apuntava que Jaume I “morí de camí a València o al poc d’haver-hi arribat” i que prop de la Creu Coberta d’Alzira, a uns dos quilòmetres del nucli urbà, “diu la tradició local que va morir”, mentres que, d’una altra banda, l’article “La mort de Jaume I”, publicat en la revista Saó per Vicent Josep Escartí, indicava que hauria mort “ben probablement de camí entre Alzira i València, a l’altura del que es coneix ara com la Creu Coberta”, ja que esta hauria estat manada construir pel seu rebesnet, Pere el Cerimoniós, just per a recordar-ho.
No obstant això, precisament en vistes de l’esmentada commemoració del 2026, el sempre meticulós medievalista Mateu Rodrigo ens cridava l’atenció fa uns mesos en un altre article, en el diari Levante-El Mercantil Valenciano, sobre les irrefutables evidències documentals que descarten la mort a Alzira i la fixen de manera indiscutible a la ciutat de València. No debades, posteriorment el mateix Escartí ha publicat un altre article en què, ateses les proves, ha esmenat la seua afirmació i ha constatat que “és evident que aquell va morir a València”. El mateix que faig jo ara en este article per a deixar-ho ben clar: Jaume I va entrar a València el 9 d’octubre de 1238 i, vora trenta-huit anys després, el 27 de juliol de 1276, va morir també a la mateixa ciutat de València.
Però d’on prové la idea que va trobar la mort a Alzira? Bàsicament de la barreja de tres elements, cap d’ells concloent o cert. En primer lloc, el Llibre dels fets consigna que a principis d’estiu del 1276, en plena revolta musulmana al Regne de València, Jaume I se sentí malalt i es desplaçà a la capital de la Ribera Alta: “venc-nos algun destrempament, e isquem-nos de Xàtiva, e venguem-nos en Algezira”. Ací s’estigué durant diverses setmanes mentres empitjorava progressivament de salut, de manera que el 20 i el 23 de juliol feu sengles modificacions del seu testament, les dos signades “in Algicira”, hi abdicà com a rei i prengué comiat del seu fill i hereu, Pere. De fet, segons la mateixa crònica, ordenà que “si Nós moríem en aquell endemig en Algezira, que […] nos soterrassen a Sancta Maria d’Algezira o a Sancta Maria de València”, tot i que la seua voluntat era la d’anar a morir al monestir de Poblet. Amb tot, no hi arribà: “haguéssem en cor d’anar a Poblet, […] e fóssem ja partits d’Algezira e fóssem en València, a nós cresqué la malatia e plac a Nostre Senyor que no complíssem lo dit viatge”.
En este sentit, tot i que el llibre ja indica clarament que sí que aplegà a la ciutat de València –“fóssem en València”–, una altra font medieval, les Històries de Pere Tomich, en un afegit incorporat en el moment de la seua publicació a finals del segle XV, apunta erròniament i sense aportar cap fonament que el rei Conqueridor va morir a Vilafranca del Penedés –on ho va fer realment el seu fill Pere el Gran–, però que “altres diuen que morí en la vila de Algezira”. Finalment, en tercer lloc, estes dos fonts es barrejaren per a crear la tradició oral segons la qual la creu gòtica coberta que hi ha en passar el riu Xúquer –que és una creu de terme– s’hauria instal·lat en el punt exacte on Jaume I havia trobat la mort, camí de València, encara dins dels límits d’Alzira. No hi ha, però, absolutament cap document coetani que així ho afirme.
Per contra, les dades que certifiquen que el lloc del decés va ser la ciutat de València són múltiples i innegables, com ja va mostrar Mateu Rodrigo sense lloc al dubte. No només la crònica autobiogràfica del rei afirma que arribà a València, sinó que el tancament del llibre, escrit en tercera persona, ho corrobora: “Aquí en València, en l’any de mil dos-cents setant-sis, sexto kalendas augusti [el 27 de juliol], lo noble en Jacme, per la gràcia de Déu rei d’Aragó e de Mallorques e de València, comte de Barcelona e d’Urgell e senyor de Montpeller, passà d’aquest segle”. Igualment, també ho expressava així el mausoleu del Monestir de Poblet, on va ser dut el cadàver del rei després d’estar dos anys soterrat a la Catedral de València; en ell, tot i que va ser destruït en 1835 durant la desamortizació eclesiàstica, sabem per còpies antigues que deia que el monarca “obiit Valentiae”, és a dir, que morí a València.
I, encara més, com va apuntar l’erudit Joaquim Miret en resseguir detalladament l’itinerari de Jaume I, si bé el 23 de juliol signava documents a Alzira, mentres que el 24 i el 25 no ho feia enlloc, el dia 26 –el “VIIº kalendas augusti”– ja ho feia a València, reconeixent un deute amb uns burgesos de Montpeller, confirmant els comptes presentats pel castlà del castell pallarés de Baén i fent una donació a un ciutadà de Barcelona, segons consta en els documents del foli 75 del registre 22 de la Cancelleria Reial del Conqueridor. I, com el mateix Miret assenyalà, també un dels registres del seu fill Pere el Gran, el 38, en el seu foli 11, manifestava clarament el lloc de la mort, coincidint amb la crònica i l’epitafi: “Anno Domini Mº CCº LXXº sexto, in Valentiae, dominus infans habuit regnum per mortem patris sui, VI kalendas augusti”, és a dir, que “en l’Any del Senyor 1276, a València, el senyor infant [Pere] tingué el regne per la mort de son pare, el 27 de juliol”.
També el cronista Ramon Muntaner, que escrivia ja en 1325 però tenia 11 anys a la mort de Jaume I, fixava el mateix lloc: “Con fo en la ciutat de València, on tota la ciutat era eixida a carrera, al Reial [el Palau del Real] aportaren-lo, e quí confessà moltes vegades e combregà, e puis lo peroliaren; […] l’ànima se partí del seu cors e se n’anà en Paraís”. Els senyals de dol, segons el mateix Muntaner, foren impressionants: “Els dols e els plors e els plants e els crits començaren per tota la ciutat, que no hi romàs ric hom, mainader ne cavaller, ne ciutadà, dones e donzelles, que tuit anaven darrere la senyera e l’escut seu, e deu cavalls a qui hom havia tolta la coa. E així anaven tuit plorant e braidant; e aquest dol durà en la ciutat quatre dies”.
En definitiva, tot i que alguns historiadors hem repetit el relat de la tradició alzirenya, la qüestió no genera cap dubte ni debat historiogràfic: Jaume I va morir a la ciutat de València, cosa que no lleva que Alzira fora clau no només en el moment de la seua mort, acollint-lo durant vora un mes abans del seu traspàs i constituint el lloc on abdicà i declarà les seues darreres voluntats, sinó al llarg de tota la seua vida. No debades, Alzira era una de les claus del regne, la que obria tota la part meridional de la terra més enllà del Xúquer, com bé demostrava el fet que Jaume I hi tinguera residència pròpia, la Casa Reial, que justament es rehabilitarà i inaugurarà l’any vinent, en el 750 aniversari de la mort del rei Conqueridor. Ben bé pot continuar Alzira celebrant la seua estretíssima vinculació al pare fundador del poble valencià.
Imatge de portada: ‘Darrers moments del rei Jaume I el Conqueridor en l’acte d’entregar l’espasa al seu fill Pere’ (Ignasi Pinazo, 1881). Una escena semblant tingué lloc a Alzira, segons el ‘Llibre dels fets’
