Sé que era divendres perquè hi havia molta gent a la terrassa de la cantonada de casa, encara que fora febrer i fera fred. La meua dona i jo vam eixir a pegar una volta havent sopat i ens vam trobar uns coneguts. Mentres intercanviàvem quatre frases de cortesia enfront del bar i jo aguantava la corretja del gos que estirava, la vaig vore vindre pel carrer cap a nosaltres. Ella també ens va vore i vam creuar la mirada, reconeixent-nos, però sense saludar-nos, perquè tots sabíem qui érem però no havíem estat presentats.
Li vaig fer un senyal subtil amb el cap a la meua dona, com volent dir: “És esta. És ella!”. I la vam seguir amb la mirada mentres passava de llarg i continuava caminant sobre les llambordes lluentes del carrer, amb les mans a les butxaques de l’anorac verd fosc i una motxilla. Ara mateix no recorde si vam fer un passeig llarg o curt, però sí que vam comentar entre nosaltres que el primer dia ja l’havia convidada, que encara no tenia ni llençols, com qui diu, i la nevera devia estar encara buida.
En tornar i obrir la porta del carrer, vam parar l’orella per l’escala i també al replà, en el primer, aguantant-nos el riure, però no se sentia res i vam continuar fins a la nostra casa, just en el pis de dalt. Aquella mateixa vesprada ell havia anat amb la moto a la vivenda que estava abandonant en aquells moments per a arreplegar allò més bàsic en una motxilla, per a traslladar-se sense perdre un minut al pis que jo li havia llogat i que ma mare acabava de pintar. Em feia goig tindre’l vivint allà, tan a prop de mi, tan a mà per qualsevol projecte o conversa. Al cap i a la fi, era el meu amic més antic i íntim, com un germà.
Tot el replà feia olor de pintura recent i hi havia com un recomençament il·lusionant surant en l’aire de l’escala, unes vibracions en una freqüència que em desconcertava. El veia content. De fet, em preocupava vore’l tan content, amb el somriure que se li escapava quan parlava i les idees tan clares. “Vaig a totes”, deia. Amb tant de canvi de paradigma u hauria d’estar confús, enyoradís, dubtós. Però no, ell tenia moltes ganes de passar pàgina i dir adeu a tot el que havia estat una vida plàcida fins aleshores i es llançava al buit sense pensar-s’ho gens. Em parlava de batecs i de certeses com si haguera vist la llum, però a mi tot allò m’estranyava una miqueta, no ho negaré.
Vam deixar menjar al gos, la meua dona es va fer una infusió i vam anar apagant les llums del pis a mesura que passàvem per la cuina, el corredor i finalment l’habitació. Ens vam posar el pijama i la fèrula de les dents i ens vam gitar. Supose que xarràvem d’alguna cosa banal, cadascú amb les seues rutinetes nocturnes, la crema de mans, un repàs a les xarxes, la llum tènue i una sèrie a volum baix en la tele de la paret. Un sorollet, quasi imperceptible, va fer que de sobte ella alçara el cap del coixí. “Ho has sentit?”, em va preguntar, parant l’orella. “No, el què?”, li vaig respondre. “Res, com un gemec. M’haurà paregut”.
Al cap d’uns instants, es va sentir un colp, esmortit però perfectament audible. Vam alçar el cap alhora. Vaig baixar uns punts el volum de la tele, però no calia perquè el colp es va repetir, més fort i seguit d’uns altres: un ritme constant que només podia voler dir una cosa. Ens vam mirar somrient. Al cap de cinc minuts ja no ens feia tanta gràcia, la veritat. No podíem deixar de sentir els impactes del somier contra la paret, transmesos pel mateix mur de càrrega on es recolzava el nostre capçal. A estones semblava parar, però de sobte tornava a agafar embranzida i s’accelerava. Com un paleta picant rajoles. Un martell pneumàtic a la vorera. Una batucada en una manifestació.
Era impossible abstraure’s d’aquella realitat tan pròxima, no imaginar-los allà embolicats, tot carn i suor i fluids. I llavors, un gemec: claríssim, sostingut, llarg, sincopat. Com si fora una cançó techno que va incorporant pistes noves, anàvem sentint més i més sons sobre la base rítmica. Pareixia que, una vegada detectat, els materials de la construcció i les càmeres de ventilació ens estigueren amplificant els bramits, per a molestar.
I llavors, un gemec: claríssim, sostingut, llarg, sincopat
A l’altra banda de l’envà i un pis més avall, en una habitació blanca encara sense decoració, amb només un armari de tres portes i un llit, dos cossos es fregaven i s’aparellaven, a menys de dos metres de nosaltres, però en una altra galàxia. I si bé tots sabem que al remat el repertori sexual humà és finit, al meu cap les imatges se succeïen cada vegada més paroxístiques, brutes i enfollides. Me’ls imaginava gaudint i havia vist prou vegades el meu amic despullat al llarg de la vida per a saber que aquella verga, molt més grossa que la meua, estava partint pel mig el cos prim d’ella, fent els sorolls humits d’un gos quan beu.
Va començar a ser desassossegant. Durava molt, pujava i baixava, es detenia i reprenia amb més força i els sentíem també a ells dos rient, gemegant, ofegant crits. Nosaltres miràvem cap a la tele i no déiem res, mentres l’aire es tensava al nostre voltant. Personalment, intentava no mirar-la i creuava els dits per tal que allò s’acabara com abans millor. Potser per alguna altra persona sentir aquell desplegament de sexe hauria estat un estimulant eficaç, però a mi m’incomodava aquell món paral·lel contigu al nostre i tot el que implicava. Tampoc em feia gràcia que la meua dona pensara que em posava calent sentir-los, perquè tot allò tenia un punt molt animal i poc civilitzat, i nosaltres no som així.
Vaig pujar un puntet de volum a la tele i la vaig mirar de reüll. Tenia la mirada fixa i els llavis apretats, sense immutar-se, amb un rictus d’oix a la boca, però intentant fer vore que no passava res. I no passava res, almenys a casa nostra. Tot estava en calma, el gos dormia, al carrer se sentia com arreplegaven el fem. Llavors es va sentir un pantaixar fort de dos persones a l’uníson, un gemegar constant i finalitzador, i es va fer el silenci, com un buit, com portar uns taps i sentir de sobte els teus sorolls interns molt forts. Una onada d’indignació em va recórrer el cos. Tenia collons la cosa, no poder estar tranquil a ma casa un divendres a la nit. Al sendemà li diria que si això havia de passar sovint, ja podia anar buscant-se un altre pis.
