Qui dubta d’en Clint Eastwood, a estes alçades. Ja fa més de vint anys que el director i productor nord-americà ens va construir cinematogràficament l’imaginari d’una boxejadora, una realitat que existia, innegablement, però també de manera molt marginal. Està clar que pràcticament tot l’esport femení s’ha ignorat al llarg dels segles, però més encara tractant-se d’una disciplina de combat, consistent a donar i rebre colps i que en la seua modalitat femenina no es va incloure en els Jocs Olímpics fins al 2012. No en sabíem res, de les dones que pujaven a un ring a rebentar a punyades les contrincants, fins que la multiguardonada Million Dollar Baby (2004) va obrir una finestra mundial als somnis i les ferides de les aspirants a boxejadores.
Si en aquell 2004 vam descobrir les trenes d’arrel i els pantalonets de seda, tot apunta al fet que el 2025 tornarà a ser l’any del protector bucal i el joc de cames, si més no literàriament i a casa nostra. Cop de llum, de Rita Bullwinkel, és una novel·la de debut que ha estat finalista al Pulitzer i candidata al Booker i que ens llança a les piscines simultànies que són els caps de huit boxejadores juvenils a punt del combat decisiu de les seues trajectòries esportives. Un punt d’inflexió per a huit adolescents, en el triomf i en la derrota, i un autèntic goig de novel·la que ens arriba en la nostra llengua amb traducció de Ferran Ràfols, publicada per La Segona Perifèria, que puja al ring amb un altre encert editorial.
Ho té tot: llum, colps, destrucció i un plantejament argumental impecable i contundent, que a més coincidirà en les llibreries amb un altre llançament que ens parla de guants i cordes: Fúria, de la gallega María Reimóndez. En este cas, una novel·la juvenil publicada per Sembra Llibres i traduïda per Sebastià Portell, on el boxeig pren un caràcter redemptor i la fúria acaba convertint-se en fortalesa per a una jove que s’enfronta a la pèrdua.
Ve la tardor de les boxejadores. Potser no en són moltes, però ahí estan, i si s’hi posen, poden ser més ferotges que qualsevol pes pesat, com va demostrar el combat entre Christy Marin i Deirdre Gogarty el 1996, que va canviar el rumb del boxeig professional per a sempre: de tan sangós va eclipsar el combat principal, entre Mike Tyson i Frank Bruno. Massa poc, senyors, què s’havien pensat vostés.
