En 1966 Maria Beneyto va publicar el recull de contes ‘La gent que viu al món’. Amb la col·laboració de la investigadora Maria Lacueva, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha demanat a dotze escriptores valencianes un relat curt que s’inicie amb el primer paràgraf d’un d’eixos contes. Els contes es publiquen cada mes al llarg de 2025, dins de la celebració de l’Any Maria Beneyto, i este de Lliris Picó Carbonell n’és el sext.

—Apa, alça’t, Carles. No faces parlar més. Si no, mira, quan vinga Maria et quedaràs sense contes.

—¿Maria? ¿És que vindrà hui Maria?

Isqué del llit. Se’n va anar en pijama a recórrer la cambra, com si cercara algun objecte misteriós. Semblava no haver-lo trobat i va seure consirós a la catifa.

—Hala, Carles! No, que la Maria vindrà i tu estaràs encara ‘en bajoqueta’.

El xiquet s’acostà. Deixà que el vestiren, però sempre buscant amb els ulls la difícil troballa.

—¿Tot el dia? ¿La tindrem tot el dia?

—Jo crec que sí. Hi ha molta faena. I és treball entretingut.

Sempre que Maria anava a casa, era una festa per al Carles. De lluny estant, mentre el vestien, ja la sentia cantar… “Amparito, la filla del mestre diuen que festeja amb un foraster. El diumenge, quan va a missa d’onze…”. La veu riallera de la Maria li alegrava el dia i l’omplia d’eixa tendresa que de vegades la mare, dona eixuta i una mica autoritària, no li sabia transmetre. “La meua xiqueta és l’ama del corral i del carrer, de la figuera i la parra i la flor del taronger”, li cantava de vegades la Maria mentre li pentinava els rínxols rossos i, d’amagat li deixava posar-s’hi cintetes de colorets que li duia en cada visita. A la mamà i al papà no els agradaria saber que el deixava posar-se llaços als cabells. Un dia, de fet, la mamà el va enxampar emprovant-se les seues sabates d’anar a missa i es va posar feta una fera: que això eren coses de xiqueta, que ell ja era tot un home i que no havia de fer coses de marieta, cridava com una boja amb una força que no sabia ni d’on l’eixia amb un cos tan menut i decrèpit com tenia, que deien en el poble que li va costar Déu i ajuda quedar-se embarassada, que el metge deia que amb aquell cossiu no podria tenir fills… A la força li les va fer traure i amb els tacons li va estar pegant a les puntes dels dits dels peus fins que no va poder més i va caure redó als peus del llit.

Al mas hi havia molta faena a fer i la mare era una dona de tarannà delicat, melindrosa i malaltosa i feien falta uns braços joves que despenjaren i tornaren a penjar les cortines després de rentar-les, que fregaren amb força els culs de les cassoles, uns bons genolls que s’arrossegaren pel terra per raspallar-lo a consciència, unes cuixes fortes que pujaren a les golfes la roba d’hivern perfumada d’espígol perquè no se la menjaren les arnes. Una dona forta. La Maria feia neteja al mas des que era quasi una xiqueta, molt abans que el Carles nasquera, quan encara vivia la iaia Amparito, la mare del papà, que va ser qui es va entestar a casar al papà amb la mamà, que era una dona massa de ciutat per assumir la faena de la finca, però que tenia un bon dot. La Maria arribava ben de matí, en els darrers anys amb els seus dos bessonets arrapats a les faldes. Un xiquet, el Joanet, escanyolit com els gats del bancal, i una xiqueta, la Marieta, roseta com un porquet de corral, ullets blau cel i amb els cabells llisos i daurats com el blat de l’era en temps de batuda. La mamà, de mala gana, els feia passar a la cuina i la tia Tona, la vella que ajudava a casa cada dia, els donava un got de llet amb coca d’ametles acabada de fer. I, fins i tot quan al Nadal passaven per casa a saludar i a arreplegar les estrenes, els preparava tortell amb xocolate. Al Carles li agradava baixar a desdejunar amb els bessons i imaginar que, per un dia o dos, tenia germans amb els quals jugar, mentre la Maria aclaria comptes tancada al despatx amb el papà. Això li explicava la tia Tona quan ell baixava corrents i preguntava excitat: “On és? On és la Maria?”. “Aclarint comptes amb el senyoret”, responia la vella mentre faenejava amb les ninetes estacades en les creïlles que pelava amb un posat pensatiu i sorrut. No recorda ara l’estona que tardaven el pare i la criada a fer la comptabilitat. El temps és tan relatiu! Han passat ja tants anys i tantes coses! Ho pensa ara mentre fixa la mirada de setí blau en la Maria, que amb moviments pesats però precisos amortalla la mamà. Llavors, mentre ella aclaria comptes al despatx, ell jugava amb els germans. Li torcava els queixos bruts de llet a la Marieta amb un tovalló de fil de l’aixovar de la mare, brodat amb les seues inicials. A casa, tot tenia les inicials de la mare. Tot: les tovalloles, la vaixella, la coberteria, les estovalles… I tot era perquè ho heretara ell i ho conservara per a la seua descendència, que ell era l’hereu! Tantes voltes li ho deien, això… Però no n’ha tingut, ell, de fills… Ni tampoc es va casar per moltes fadrines que li presentaven els pares. Totes de bona família. No en volia cap, ell, de dona!

—Quin rosari vols que li posem —la Maria li interromp els pensaments—, el de nacre o el de plata?

—Posa-li el que vullgues tu —li busca els ulls un instant. On és la Maria que recorria el camí del mas cantant amb els altres fills arrapats al davantal? On és la jovençola que els contava històries Això diu que era fa molts anys en un mas un mig pollastret que un dia es trobà un dineret… mentre planxava llençol a llençol tota la roba blanca de la casa? Vella i ajupida sobre el cos inert de la mare, sembla que les dos s’hagen mimetitzat, que se n’hagen fet una, si és que en algun moment de la vida van deixar d’estar indefugiblement unides…

—I sabates? Li posem unes sabates? —li pregunta tot deixant la caixeta dels rosaris sobre la tauleta de nit.

—No. Que vaja descalça —respon rotundament Carles—. Allà on va no necessita unes sabates de taló.

Amb no poc esforç, ajudat pel bastó, s’alça de la butaca on ha estat vetlant la mare durant les darreres nits i s’acosta a la finestra. Enretira la cortina de vellut verd maragda, gruixuda i una mica polsosa. Prompte es farà de dia i vindran les veïnes a resar fins l’hora de l’enterro. De lluny, com en un somni, li arriba el dringar de les tassetes de porcellana i l’olor del café que la Marieta prepara per a quan arriben les dones. Ix el sol i el Joanet haurà de portar les ametles a la cooperativa… Espera que en traga un bon preu, enguany la collita no ha estat bona… Des que va morir el pare, la finca va com va… Els bessons s’ocupen de la faena i la Maria ha tingut cura de la mamà tot aquells anys i ell ha fet la comptabilitat, primer sol i després amb el seu secretari, que el vindrà a buscar després de l’enterro, per allò del què diran…