Ho tenia tot ben pensat: aprofitant l’horari intensiu i les tres setmanes de vacances, este estiu em dedicaria en cos i ànima al noble art de l’escriptura no publicitària i em posaria al dia amb les meues obligacions autoimposades amb publicacions com esta, que tan bé em tracta i tanta paciència té amb mi.
Segurament, practicant, podria evitar en un futur escriure frases tan llargues com la que vosté s’acaba d’engolir. Ni un punt, tu.
Encara que la disciplina no és una de les meues escasses virtuts, em vaig fer una planificació del temps lliure –des que tinc un fill amb moto s’ha multiplicat de forma exponencial– i sobre el paper m’eixia que en tindria prou per a superar en pàgines l’obra de Dostoievski i em sobrava suficient per a rependre el meu pla de posar-me en forma i sorprendre amb la meua nova musculatura a la tornada, a més d’anar a esmorzar amb els amics oblidats durant l’any, passar més temps amb la família i, per descomptat, llegir tots els llibres que vaig comprant i arraconant durant les altres tres estacions.
Nota mental: de veres, m’he de posar de veritat amb el tema d’acurtar frases. Quina turra, nano!
No cal que diga que hui, a principis de setembre, la meua forma física és tal que si fora un jugador del València, sens dubte seria Caufriez i la seua panxa el dia de la presentació de l’any passat. O que els meus plans de passar temps amb la família van xocar diametralment amb els del membre de la mateixa que està vivint una meravellosa adolescència que l’impedix passar més de dos hores despert a casa –així com construir frases amb més de tres paraules, no tenim terme mig– i que la meua vida social continua mantenint-se viva gràcies als missatges de WhatsApp de bon dia i bona nit que ens enviem amb religiositat els amics que no veig.
Vaig començar fort amb els llibres: tres en una setmana. I he acabat les vacances amb la considerable xifra de… tres en un mes. Això sí, la pila d’obres que llegiré, ara ja a la tardor, ha crescut perquè continue patrocinant editorials.
I d’escriure, què?
D’escriure, res, redeu. A qui se li acut posar-se a escriure a l’estiu? A un moniato com jo. Xe, és que ni l’ànim em vaig fer. Que amb 40 graus a l’ombra i ponentà prou feia alenant.
I què he fet amb tot eixe temps? Això voldria saber jo! Perquè de profit, res.
He vist el Tour i acabava cada etapa amb el remordiment de consciència de qui deixa escapar una sesta que mai tornarà. He bufat cagant-me en la mare que ha parit els negacionistes del canvi climàtic. He fantasiejat amb la idea que es pose de moda entre els hòmens la bata d’estiu que porten les iaies. M’he amagat com un ninja de les hordes de turistes gràcies a les quals vivim, oh, sí, oh, gràcies, perdón, gracias, gracias, bwana, nos vemos el año que viene, no padezcan que aquí les guardamos las playas sin algas, i poc més. Crec que puc assegurar sense enganyar-me que he perdut un estiu sencer de la meua vida. I ja en van 50!
En un principi em vaig atabalar de pensar-ho, no ho negaré. Però després em vaig adonar que quan realment he d’escriure és a l’hivern. Mentre ahí fora fa un fred que pela i amb la foscor incipient de les cinc de la vesprada, deixant que sone Gymnopédie núm. 1 d’Erik Satie als altaveus i amb la companyia del crepitar dels troncs de taronger que es consumixen a la llar de foc. Sí, escriuré “los versos más tristes esta noche” o escriuré un relat de Nadal que anys després voré en la gran pantalla interpretat per Harvey Keitel a Nova York. La cosa és que escriuré. Inclús frases curtes. Com esta.
O esta altra.
Xupla’t eixa, Bukowsky!
I serà a l’hivern, sense l’excusa de la calor, quan podré per fi posar-me en forma i fer maratons com Murakami. I en acabar, farem una caragolada amb els amics mentres parlem de poesia, de cinema francés o de classes de rovellons, la cosa és ajuntar-se. Òbviament serà a l’hivern quan el meu fill voldrà que li conte com m’ha anat el dia i em voldrà explicar el seu amb tot luxe de detalls. Llàstima que hauré que tallar-lo i dir-li que no emprenye, que he d’entregar l’article. I que si vol alguna cosa, ja si això, esperem a l’estiu que ve, que tindrem temps…
