Fa deu anys que visc a totes hores amb una cançoneta de fons. Dormir, treballar, faire l’amour o contar un conte als xiquets està amerat d’una música infernal, la banda sonora del nostres temps: clàxons, motors, frenades, motos a escapament lliure, insults. Per si el soroll és poca cosa, tenim la perenne doble fila d’aparcament, la invasió de l’espai dels vianants, els embossos, els insults, sempre els insults. N’hi ha més: comiats de fadrins (i xarangues), speakers de competicions deportives de tota índole, borratxinets, discussions de carrer, terrasses de bar… Pocs habitants de les grans ciutats ens escapem de cohabitar amb tota esta morralla que destrossa els nervis a Maria Santíssima.
Conviure amb el soroll constant, permanent, intermitent, és un dels reptes del nostre temps, per als urbanites. I l’aldarull quasi sempre està associat al trànsit rodat. He aplegat a la conclusió que és un problema sense solució en les nostres ciutats. En general, la gent té cotxe i es mou en cotxe perquè ho necessita, per mil motius, no per capritx. Té xiquets o majors que portar amunt i avall, ha de treballar en llocs on és inversemblant aplegar en transport públic, ha de carregar coses, treballa amb vehicle, etcètera. El cotxe és car i incòmode. Et posen multes, has de buscar aparcament i és una odissea, o pagar una cotxera. Planificar les ciutats pensant que els cotxes són roïns i que, en realitat, la solució és que anem caminant, en bici o en transport públic és una preciosa utopia, en les antípodes de les necessitats de moltes persones.
El passat cap de setmana, en el Festival Literari Existe de Vilafranca, en la comarca dels Ports, organitzat per l’escola d’escriptura Selecta, contrastàrem el món rural i l’urbà, sobretot en l’àmbit de les lletres. I apleguí a la conclusió que, en la literatura i en la vida, tot ho tenim condicionat per dos variables, atenent a estes coordenades: el soroll del trànsit versus el silenci; i el ritme del temps, tan distint.
Poc ens detenim a reflexionar sobre com afecta al nostre caràcter conviure a diari amb la cançoneta del trànsit i l’estrés que comporta, com ens perjudica, a llarg termini, viure amb un ritme inhumà. I encara com, de tant en tant, els habitants de les urbs ens refugiem en els pobles, fugint de sorolls i corruixes (o portant-nos-les darrere, que de tot n’hi ha).
El bon governant municipal hauria de pensar (sobretot en les ciutats grans) en buscar solucions per a combatre l’impacte de l’ús del cotxe sobre la salut dels seus ciutadans, que és immens. No en combatre al cotxe. A sovint, a espai!, combatre el cotxe només és un element de turistificació més. Negar la major (l’ús del cotxe) se m’antoixa un pretext trampós per a tapar la incapacitat política de preservar la salut de les persones enfront de l’infernal trànsit, en el nostre món de ciutats. O harmonitzem les coses o ens escapem als pobles, amb el perill evident d’anar convertint-los en ciutats i matar-ne l’encant.
Fotografia: Carretera pel mig de Vilafranca, sense a penes trànsit (Felip Bens)
