Les xàrcies ens han abocat damunt un parell de qüestions que ens desbaraten la vida: de sobte, necessitem de forma imperiosa estar informats de tot (sobretot d’allò que els nous amos de les agenda setting decidixen). I d’estar-ho en temps real. Fins i tot és més important la immediatesa que la veracitat o el fet que la informació estiga contrastada. De sobte, també ens cal tindre a la mà, literalment, formes d’entreteniment fugaces (reels, jocs…). Açò no és nou, clar, però en uns pocs anys s’ha anat perfeccionant i podríem afirmar que el món ja es destria en dos classes de persones: per una banda, aquells que tenen molt de temps lliure o obligacions laborals o personals que els permeten, més o menys, la hiperconnectivitat. I per una altra, els qui tenen oficis que encaixen malament amb estar pendents del mòbil. En tot cas, és tan poderosa la dinàmica que, fins i tot estes persones encara no addictes, comencem a emprar gran part del temps lliure en “compensar” la desconnexió mentres treballen.
El format és part essencial del parany, clar: qualsevol activitat satisfactòria requerix una certa predisposició, però mirar el mòbil “un instant”, no. Qualsevol moment és bo: en el metro, el bus, el bany, en una sala d’espera, etcètera. I la satisfacció és, encara que potser breu, instantània.
Just com un cigarret. Quan era fumador –in illo tempore– pensava que un cigarret era com una càpsula d’energia instantània (i pràcticament innòcua): em revitalitzava durant deu, quinze, vint minuts; era senzill encendre’n un altre, quan calguera, i a més els efectes nocius eren a llargues, i podia deixar-ho quan volguera. El tabac a més era còmplice de moments inspiradors: escriure, llegir, passejar, observar, dialogar, beure… Un dels secrets de l’èxit del tabac (de l’èxit de l’addicció al tabac) és la facilitat per a bastir un relat: satisfacció immediata, càpsula d’energia, innocu a curt termini. Una de les claus per a deixar-ho és desmuntar el relat, per descomptat. I fer front a la demagògia que conté. Encarar la propaganda. I véncer-la. Sí, ja ho sé: fàcil de dir, difícil de fer.
Ara que cada volta hi ha menys fumadors, el mòbil és una addicció que ha vingut a substituir algunes de les funcions del tabac.
I, a més, el telèfon ens manté immersos en un soroll permanent que ens incapacita –o ens debilita, si més no– per a desplegar les nostres potencialitats, al marge de l’edat que tingam. I damunt, com el tabac, ens instal·la en la falsa il·lusió que és efímer, breu i controlable. Coneixeu eixa aplicació dels mòbils que especifica el temps d’ús? Mireu-la, mireu-la.
Fugir del soroll de la hiperconnectivitat del mòbil i del poder addictiu de les xàrcies s’antoixa cada volta més i més difícil. I, al contrari, des de la plena percepció i consciència del problema, cada dia és també més evident el benefici d’allunyar-se del soroll i de tornar a palpar la vida d’una forma analògica. Més analògica, almenys. Amb la bona literatura, sense anar més lluny.
