Segur que hi ha gent honesta –inquieta, si més no– tractant de clavar-se en el cap de Trump, en la seua forma de pensar, preguntant-se el perquè d’una manera de procedir que està sacsant-ho tot. Segur que hi ha persones, arreu del món, qüestionant-se quins són els arguments d’aquells que l’esperonen i el sostenen, o els dels seus còmplices internacionals. Més encara: què hi ha en el pensament dels agents de l’ICE que detenen un iaio i el trauen de casa, arrossegant-lo per la neu, en calçotets i camiseta d’esport? Què hi ha en el de Jonathan Ross, just abans de disparar a Renée Nicole? Són senzillament tarats, tots, o estan convençuts de complir una missió i servir fidelment el seu país?
Segur que hi ha gent honesta plantejant-se que tota esta barbàrie a què estem assistint ha de tindre alguna explicació racional. No podem resignar-nos a pensar que ens sulfaten. O que ens ha envaït una maligna raça extraterrestre de la qual Trump és el líder.
Un parell de variables podrien sustentar una explicació plausible a la política de l’administració Trump i a l’adhesió social que el manté en el poder, a pesar de tot. Per una banda, hi ha la crisi productiva i comercial dels Estats Units i el seu retrocés respecte la Xina (comunista) i, en part, Rússia. Esta evidència global és humiliant i incendiària per a un segment considerable de l’opinió pública nord-americana, la que fa costat a Trump. És, de fet, pura gasolina. A cavall de tot açò, apel·lant al patriotisme, és com naix Make America Great Again (MAGA), en gorres i camisetes, però sobretot marcant el full de ruta essencial del trumpisme. Tocat per la gràcia divina (“God bless America”) el país tindria un destí superior sintetitzat en l’eslògan, però no per a ser-ne “gran”; sinó per a ser-ne “el més gran”. I Trump, el líder cridat a fer possible esta argamassa d’ideals que amaga –però tampoc massa– la protecció dels interessos de la seua classe social milionària. Ço és: la pàtria en la butxaca, però no en hospitals, escoles ni drets socials. Gran. Més gran que ningú. Però sobretot per a uns pocs. Amb el pretext que ells tiraran del carro per a tots.
Per una altra banda, hi ha la segona variable: com fer America Great Again? Amb l’exèrcit més poderós del món. Si és el més gran actiu dels Estats Units, allò en què encara són líders mundials, per què no emprar-lo, es pregunten els trumpistes? Necessitem els recursos de Veneçuela i Groenlàndia? Enviem l’exèrcit! O amenacem amb ell. Que per a això el paguem. I l’orde i la legislació internacionals? Si la Xina i Rússia fan tot allò que els plau, i per culpa d’això els Estats Units estan en decadència, per què Trump, l’elegit, hauria de respectar les normes?
Segur que hi ha gent honesta, o inquieta, preguntant-se també si açò que fa Trump és molt distint d’allò que van fent els USA fa molt de temps. Si en realitat a penes canvia el folklore, la posada en escena, la manera de comunicar-ho i els canals. Si sobretot canvia que ara l’espectacle es du a l’extrem com mai abans.
Hi ha una altra via d’anàlisi, però, en darrer terme: Trump fa tot açò per pur narcisisme. Ha perpetrat un relat elemental, molt bàsic i eficaç, que amaga, de cara a gent amb escassa formació, que en realitat l’única cosa que vol és un tobogan, “que vaja algú i li’l pose, que està passant-ho mal”. I si tot fora el fucking tobogan?
