Entendre 500 paraules i unes quantes frases fetes no és entendre el valencià. Si volem canviar esta realitat, caldria assumir allò que vivim diàriament dos milions de valencianoparlants, evident en les grans ciutats: molts no ens entenen, sobretot persones que treballen de cara al públic, que porten poc de temps entre nosaltres i que no li veuen cap utilitat al valencià per a sentir-se integrats. Cal capgirar la frustració que provoca esta situació i que ens porta a l’assumpció silenciosa d’una derrota que no té per què ser-ho. Este és també el context que aprofiten per a fer demagògia els qui voldrien que forem poca cosa més que platges i sol per a Castella. Cervecitas y libertad.

Mirar-se en l’espill de Catalunya és un erro que fa massa temps que cometem, encoratjats per la indefugible germanor amb els catalans. La nostra realitat lingüística, cultural, social i política, certament, és molt diferent de la seua, i actuar com si no ho fora només contribuïx a empitjorar les coses, aplicant ací estratègies que tenen escasses possibilitats d’èxit fins i tot allà. D’entre les llengües peninsulars d’ús habitual només el gallec supera lleugerament el castellà en el seu territori, Galícia. En Catalunya estan per davall del 50%, en les Balears entorn del 40%, en Navarra no arriben al 15% (INE, 2021). Entre els valencians, com els bascs, no apleguem al 30%, amb una diferència d’entitat: nosaltres retrocedim; ells es redrecen. Com? En part, assumint, des d’una amplíssima oferta audiovisual pública, l’ús del castellà com a instrument per a reforçar la identitat pròpia i, amb ella, de forma irrenunciable, el basc.

Quan el nou cap d’À Punt Vicente Ordaz declara que cal incorporar (molt més) el castellà al canal públic no està pensant en construir un entramat comunicatiu valencià ambiciós i poderós, al servici de tots els valencians, com en el cas basc. Ni li passa pel cap una estratègia d’enfortiment de la societat que li paga. No aspira a emprar la força del castellà per a fer costat a una indústria cultural que contribuïsca a preservar la nostra identitat singular, filosofia que subjau en cada ratlla de l’Estatut valencià. No. Senzillament, es comporta com el llop que cuida les ovelles. Fa ús dels habituals arguments fal·laços de l’extrema dreta antivalenciana per a atiar el foc entre les dos llengües. I sap qui guanya amb això. En realitat, només li interessa que tingam més mitjans (encara) en castellà, encara que siguen vulgars i incapaços de contribuir a enfortir una indústria cultural esquifida. Està còmode si À Punt és un altre satèl·lit mediàtic de l’Espanya centralista, idea a la qual, desgraciadament, està entregada la nostra dreta política, provocant una anomalia terrible per a milers de valencians d’ideologia conservadora que no volen deixar de sentir-se valencians.

A Ordaz no pareix preocupar-li la tragèdia cultural que representa el retrocés de la nostra llengua històrica, potser reversible amb un projecte de valencianitat ambiciós. És dramàtic constatar com la immensa majoria dels valencians s’estimen i respecten més el valencià que els qui governen la Generalitat, que tenen l’obligació de vetlar per la seua recuperació.

El castellà és una llengua irrenunciable per a la immensa majoria de valencianoparlants, per molts motius: familiars, pràctics, culturals, sentimentals… No en conec a cap dispost a perdre la llengua literària de Chirbes, Azorín o Blasco Ibáñez. La defensa acèrrima de la llengua valenciana no representa cap amenaça per al castellà, idioma amb 500 milions de parlants i una salut de ferro. Qui posa en circulació eixe relat, cim de la demagògia, i pretén arraconar els escassíssims espais comunicacionals que li queden al valencià és un militant de la mort d’una de les nostres llengües pròpies, la dèbil.